La meva primera marató

Abans de res, no sé escriure, així que perdó per la redacció. No pretenc res més que explicar com he viscut la meva primera marató, com a mínim em servirà de record.

No sé per on començar. Tampoc sé com explicar-ho. Ni tans sols sé si sé sentir-ho. Haver completat la meva primera marató. Haver participat! És una experiència que no oblidaré en molt i molt de temps!

Com que, com ja he dit, no sé per on començar, explicaré una mica les meves sensacions de la marató. No només dels 42,195Km, perquè la marató va començar abans (sense comptar la dieta de la setmana abans!) i, pel que em diuen les cames (i les agulletes que tinc al cul), encara no ha acabat:

Per fi ha arribat el cap de setmana del 24-25-26 d’abril. Sortint de la feina m’afanyo a anar cap a casa per dinar ràpid i poder anar cap a l’Expodepor’09, lloc de trobada de tots els atletes i on em donaran el dorsal, els regalets i el xip que controlarà, el diumenge, els parcials durant tota la carrera. Em passejo pel recinte durant més de 3 hores, es respira l’ambient d’una cosa gran, un ambient d’èpica. Em faig un estudi de la petjada, repinyo tots els articles de regal que puc als “stands” i m’emociono amb la propaganda de marathons per tot el món (des de Lisboa a New York, passant per la nocturna de Bilbo). Al sortir i recollir el dorsal, primera sorpresa: 2579, no és múltiple de 2,3,5,7 ni 11…Té tota la pinta de ser un número PRIMER!!! Al metro de tornada ho comprovo amb la “cutrecalculadora” del mòbil i…efectivament!!!! Quina bona sensació que em dóna això!

Divendres mateix a la nit, val la pena explicar-ho, perquè una altra de les coses que em dóna energia i forces per fer la marató és un concert del Gerard Quintana a Madrid. Recital de poesia i lletres precioses i de reflexió. Realment m’omple d’energia positiva…

Tot el dissabte de nervis, d’un lloc a l’altre, passant per la “Pasta Party” organitzada per als corredors de la Marató. La veritat és que és una bona idea, però hi has d’anar acompanyat, sinó, simplement et donen una pastarada de ¿macarrons? i alguns sucs energètics. Sort que em passo la tarda menjant barretes energètiques i fruits secs dels que vaig veure al supermercat que tenien 37.5% d’hidrats de carboni, que si no m’hagués mort de gana!!!!

Dissabte a la nit , després d’intentar anar a la celebració de l’aniversari de la Laura (hi deixo la Feli i la Marina i vaig cap a casa a dormir…o a intentar-ho! Perquè tal i com em poso al llit a les 23.30 estic donant voltes fins les 00.30, quan clapo per despertar-me a les 2.30 i tornar a donar voltes fins les 3.00, llavors decideixo que si m’he de llevar a les 6.30 he de dormir. Com ho puc fer per adormir-me ràpid?. La que se m’acut potser no és la solució més òptima, però si efectiva, a veure si encerteu què faig dissabte a les 3.00 de la matinada?? Doncs l’heu encertat, dos “lingutassus” de Whisky Ballantine’s i rentar-me les dents! En menys de 10 minuts dormo com un liró…

Des de fa dies em plantejo com a objectiu fer la marató en menys de 3h30′ i ho comento amb tothom. La gent em diu que és molt bon temps, que no em “flipi”, que amb acabar ja n’he de tenir prou, però jo soc tossut. Quan era petit, la meva tieta em deia “Baturrico de Aragón”, i no en va…

El recorregut i desnivell de la marató era el següent (es pot trobar a http://www.maratonmadrid.org):

recorregut_desnivell

Per fi, ha arribat el dia de la marató, la MAPOMA 09… Sona el despertador, dutxa, esmorzar impressionant (pasta, arròs, llet amb colacao, entrepà de nocilla i barretes energètiques), preparatius amb el que necessitava, xip a l’esportiva, roba d’abric, impermeable i cap al metro! No corre ningú per Madrid, només algunes iaies passejant els gossos i gent amb cara d’entre borratxera i ressaca que et miren amb ulls extranys com pensant, un jove a les 7.30 que s’acaba de llevar? Al metro, linea 4, baixaré a Colon, gairebé al final de la línia. Mentre espero em “faig” una altra barreta energètica i pujo al metro quan ja s’acaba. No hi ha ningú, ni puja ningú en les properes 3 parades, però a la tercera començo a veure gent vestida per a córrer, motxilles grogues que mica en mica van envaint els vagons. Al veure tota aquesta gent em tranquil·litzo i em poso els auriculars amb una cançó repetida tota l’estona: “Born to run”. La millor cançó per a l’ocasió. Una, dues, tres i quatre vegades escolto a l’amic Springsteen quan, de sobte, veig pujar al metro unes noies vestides de groc, amb les quatre barres a l’esquena i una inscripció que gairebé em fa saltar les llàgrimes: CATALUNYA. Deixo el Bruce cantant mentre parlo amb les amigues de Tarragona que em diuen que les saludi si les veig durant el recorregut. Tot xerrant, el metro arriba a Colon i em comença a venir una “cagalera”, crec que barreja entre l’acolloniment, la impressió i, evidentment, el “superesmorzar” que m’he clavat. Per tant, el primer que faig és buscar els WC portàtils que ha disposat l’organització per preparar-me interiorment (m’agrada aquest terme…jejeje). Busco un banc per seure, tots ocupats, sec a la gespa (mala idea! està congelada a aquestes hores!!!!) i preparo la bossa que deixaré amb el meu dorsal al guarda-roba, em trec l’impermeable, el xandall, pulsòmetre al pit, vaselina entre les cames, un mocador i un detall de Compeed (per les llagues) a la butxaqueta de les malles. Deixo la bossa al camió, queden 25 minuts per començar, bec una mica d’aigua, escalfo, estiro, escalfo més (amb el fred que fot se m’estan posant els pèls de punta!!!) i em col·loco entre el munt de corredors que es preparen per aquest repte. De cop m’ha passat el fred, em sento tranquil, busco gestos de complicitat als “camarades” que tinc al voltant, recordo tot el que, a la vida, m’ha obligat a superar-me, aquesta vegada no serà diferent, ho sé. Un munt de gent animant al pare, fill, nét, avi o amic que participa amb cartells i crits, abraçades i ànims. Jo em sento sol, molt sol, però m’agrada, sé que tot depèn de mi i això em produeix un repte afegit. M’hauria agradat veure la sortida del sol des de l’inici, però els núvols entristeixen el cel i tothom fa especulacions sobre la predicció del temps.

Poum! Tret de sortida. Entre això i que jo passo per la sortida passen 2:38 minuts. Tremolo, em cauen llàgrimes d’emoció, la gent crida i ens diu “valientes!”, “Heroes!”, “Ánimos!” i algun graciós “Ya queda poco!”. Em refaig del primer sentiment i, el primer somriure, els jardins de “La Castellana” plens de gent pixant (no ho havien pogut fer abans???). Comença a ploure (serà pel que canten el grupet amb samarretes de la “Brigada de paracaidistas”?). Veig dos militars fent fotos als “seus”, sense pensar esclato “Assassins!”, només els del costat em senten i riuen (per sort, perquè fan un braç com 5 dels meus)… Plou, plou tant que del cabell em regalima aigua pels pocs camins de l’esquena on no ha arribat directament la pluja. En més d’un moment em plantejo fins on seré capaç d’arribar plovent.

Km. 17

Em sento amb forces, a la pujada per la Castellana no paro d’avançar gent, això em dóna ànims i arribo al Km 5 en 22 minuts i 40 segons…Això rutlla! Un ritme millor del que m’espero! Em sento fort i penso que en 3 Km vé la baixada encara puc millorar. Creixo per dins, penso que sóc capaç de tot el que em proposi m’estimo.

Km 10, passat Chamartín avanço al globus que marca el ritme per acabar la marató en 3h30′, para de ploure i es trenca el cel. M’emociono i faig el millor parcial de tota la marató (4:25 min/Km) durant els propers 5 Km. Passo per llocs (que ni tan sols conec) plens de gent animant amb les mateixes paraules d’abans i dient “Vamos, que es la ultima cuesta!” (MENTIRA!!!! Però s’agraeix). Els nens et t’arranquen un somriure quan et posen la ma perquè els la xoquis o corren al teu costat aplaudint-te.

Començo a notar una cosa amb la que no havia comptat. Se m’estan encetant els braços del fregament amb la samarreta, sort que hi ha voluntaris al costat dels avituallaments d’acquarius i aigua amb vaselina a la mà perquè l’agafis tot corrent i t’untis ben untat…

Veig les “noies de groc” del metro entre la multitud, em deixen anar un “Vinga Terrassa!” amb una energia que em va calar dins, els responc amb un gest molt sincer d’agraïment. Arribo al Palau Real (penso que hauria hagut de dur una bandera republicana…) on no hi cap ni una agulla, els corredors tenim un espai d’un metre d’amplada per a travessar la plaça i tothom et toca. La sensació és agobiant, però alhora alentadora. Notes que tota aquella gent corre amb tu, que per molts estàs realitzant un somni que, segurament, mai podran complir, que els dónes un exemple de superació personal. De seguida arriba el Km 20 i la marca de mitja marató. El crono que porto em marca 1h36′ i, per com estic, em plantejo si hauria d’haver apretat més i intentar fer la marató completa en menys de 3 hores.

No tardo en adonar-me que és només una impressió, poc més endavant, al Km 25 em ve la temuda “pàjara”. Fins i tot córrer en baixada em suposa un problema. Entrem a la zona de la “Casa de Campo”, pels que no ho coneixeu, una carretera enmig dels arbres. De sobte ha desaparegut tota classe de públic. Com a molt hi ha dues persones animant cada 100m. Vaig molta gent que abandona. Els Km passen cada cop més lents, no sé què passa, les cames em comencen a fallar de tant en tant, penso en tots els que m’han animat, en tots els amics, en la família, i la situació millora, però sense exagerar. Penso per primera vegada que no soc capaç d’acabar una marató fins que veig un angel de la guarda! Una noia amb patins que carregava dos pots de reflex. Em paro davant seu, m’arremango les malles i li dic “llenamelas por detrás” (la noia va flipar…jejeje). No sé ben bé perquè, el tram que corro ara plà em suposa menys esforç que la pujada d’abans. Em començo a plantejar que, sense forçar el ritme, puc acabar la marató i fer-ho en un temps “acceptable”.

Km17.2

Giro una corba a la “Puerta de San Vicente”, ve pujada, però surto d’entre els arbres, veig el cel sense núvols, sento les campanes de l'”Almudena” que indiquen les 11:30 tot ple de gent (incloses les “noies de groc”, que em tornen a animar MOLT) i un killo que diu “Ahora ya, por vuestros huevos!”. Conec aquesta expressió, la he fet servir moltes, moltes vegades, però penso que potser no és l’ocasió. He de ser realista, Km a Km, pas a pas. La pujada és dura i la faig a un ritme de 5:48 min/Km, és un bon ritme comptant que porto al voltant de 35 Km. Precisament al Km 35 em ve una rampa al bessó i paro 15 segons a estirar-lo (des d’ara fins al final de la carrera ho faré 3 vegades més). A partir d’aquest punt aprofito tots els àngels de la guarda que apareixen amb patins i repeteixo el que ja us he explicat sempre que puc. En algun moment penso que s’espanten amb la cara de necessitat que vaig cap a ells (gairebé sempre noies…). Molta gent ja camina, jo dono ànims, no sé si més per ells o per autoanimar-me. Faig matemàtiques, quants Km queden?, quant de temps? Això deu ser com el recorregut que faig quan entreno…

Intento recordar que al mapa el que queda és baixada, però el cervell m’enganya, començo a tenir mal de cap, em sento el cor al cap, queden 4 Km, ja veig Atocha, però sembla que no em mogui, crec que he arribat al meu límit, no puc més, em pregunto (com altres vegades durant la carrera) qui em mana ficar-me en aquests embolics, però els ànims de la gent, els nens amb la mà preparada per xocar-la, l’orgull, sento que ho he d’intentar, que no puc defallir, que tinc un objectiu i penso complir-lo sigui com sigui. Segueixo corrent tot i que crec que no recte. Aconsegueixo arribar a la, ara si, última pujada amb olor de meta, concert de gaites, gent cridant, paperets volant per l’aire. Ho aconseguiré. queden menys de 2 Km i porto 3h20′ corrent.

Noto que caic, m’agafo a una barana del carrer “Alfonso XII”, tinc unes fiblades com mai havia tingut al bíceps femoral de la cama esquera, cada vegada que me’n ve una miro al cel com si em passessin més de 300V per tot el cos. No controlo la cama esquerra, s’ha acabat. Sento el public a prop, dient “Pobre Chaval”, no em rendeixo i intento posar la cama a terra una i una altra vegada (Ahhh!!) sense símptoma de millora Ja porto gairebé 2 minuts així, s’acosta un fisio de l’organització, el crono marca 3h22′. No dono temps al fisio d’arribar, soc tossut. Tinc la cama dreta, també, feta pols, però arribaré a la meta encara que sigui arrossegant-me amb les dents, començo a córrer coix, gairebé sense fer servir la cama esquerra, per sorpresa meva, a mesura que passen els metres, la cama esquerra comença a donar senyals de vida, veig la marca dels 41Km, penso que em queda 1195m, això no és res. Em salten llàgrimes. Passo per sota d’un pont inflable de publicitat i sento una dona que li diu al seu fill “Uy! Esto no es la meta”. Alço el cap, veig la puerta de Alcalá i penso en el joc d'”Arrancar cebes”, em salten més llàgrimes, veig tot el carrer Alcalá plè de gent, fa pujada però m’és igual, apreto el ritme tant com puc, entro al retiro, el crono marca 3h28′, Balles de Coca-cola, arcs inflables, paperets volant i un rellotge sobre la meta. Em queden 20 metres, veig un home estirat a terra sense moure’s envoltat de membres de l’assistència mèdica de la carrera. Em queden 15 metres, 15 metres llargs que em donen temps per pensar en les nits que he sortit a córrer, en Cavalls del Vent, en el dia que vaig pensar que m’agrada córrer (un novembre del 2007 al Costa Cabirolera), en tots els punts d’inflexió de la meva vida, en els amics, en la familia, els pares, el Marc, però sobretot, egoistament en mi. Passo la meta, exploto, ploro, ploro molt, ara, amb la ment en blanc i torna el sentiment contradictori de solitud, satisfacció i felicitat de l’inici, però més intens, com si tota la gent que estimo estigués dins meu. M’oblido per complet del temps que he fet.

després de la carrera

Em donen la medalla, un plàstic amb propaganda d’una entitat bancària per tapar-me i caic a terra. Ara si, crido tant com puc i m’envaeix una sensació de felicitat inexplicable, sento que soc lliure, que he acabat una marató i he complert, quan miro el cronòmetre que havia parat just arribar a la meta, el que marca: 3h29′(més tard me n’enteraria que el temps exacte son 3:29:50…per 10 segons!!!!!!!!!). M’estiro al costat de dos companys que tenen les cames aixecades i faig el mateix, són un home i el seu gendre de Castelló i Tortosa, em sembla graciós, ho veig com una prova de l’home al gendre. Ens donen menjar, beguda i una cervesa (la millor de la meva vida!) i començo a tenir fred, em repiquen les dents i el plàstic ja no abriga. M’afanyo a buscar la meva motxilla per tapar-me i a la sortida del guarda-roba Necessito una abraçada…Sorpresa!!!! La Marina és allà! Torno a plorar i l’abraço ben fort (espero que el Gerard no s’enfadi…:P), és un últim bri d’energia que m’ajuda a abrigar-me, anar cap a casa i fer-me recapacitar de tot el que he fet aquest matí amb il·lusió.

Final:

El premi

I abraçada:

Una abraçada

Punts de control:

punts-de-controlIntervals:

intervals

Moltes gràcies a tots pels missantges de suport i felicitació, realment m’he sentit important.

Escric això el dia 27 i se’m posen els pèls de punta en cada paraula. Té pinta que cada com que senti la paraula marató recordaré el dia 26 d’abril de 2009…

Potser he escrit una mica “cutre”, però després de l’experiència d’ahir és el que em surt.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses d'asfalt. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La meva primera marató

  1. Pol Ramos ha dit:

    Nanu!! teela teeela teeela marinera! tiu moltissimes felicitats! re pot amb tu! gran mentalitat clar que si!

    Fins aviat krak!

  2. Teresa Oliveras ha dit:

    Pots creure’t que estic plorant?!!
    M’has emocionat molt, Uri, per tots els sentiments que expliques, per l’esforç i l’autosuperació, per l’infinit poder de la il·lusió… perquè t’estimo molt… i perquè m’hagués encantat poder ser allà i abraçar-te mben fort!!!
    Felicitats, crack, ets molt gran!

  3. Pep ha dit:

    Osti Uri, jo plorar no, però la pell de gallina se m’ha posat en algun moment…més que res perquè ho has explicat molt emotivament, tio fas que qualsevol que ho llegeixi empatitzi amb tu.
    Jo aquest diumenge patiré de valent a Sóller, no serà això però serà dur, i a part que serà amb el sogre…jeje
    Ja t’explicaré.
    Estic molt content per tu tio! Ets una bona bèstia!
    Salut i endavant!
    Jo alguna vegada m’he proposat de fer una Marató abans dels 30…però no sé si m’hi veig en cor.

  4. maria ha dit:

    Renoi Oriol, Tens la tieta més orgullosa del món. Moltes felicitats. Ho veus com tenia raó quan et deia allò de baturrico? Quí sinó tindria els nassos de possar-se en aquest sideral ?. A veure si el Pau ,amb el seu entrenament atlètic, et segueix les passes. Potser algun dia vulgui córrer al costat del seu cosí la seva primera marató. Visca per la gesta, moltes felicitats i un petó enorme .

  5. Pau Martínez Sarrau ha dit:

    Hola Uri, jo quan sigui mes gran tambe m’agradaria molt correr una marato com la que has corregut tu.
    Suposo que quan jo sigui mes gran,mes o menys com tu ja seras una mica gran per a mi, bé podriem dir vell.
    Bueno,moltes felicitats.
    Correries amb un basto????

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s