Cursa Montserrat Nord 2009

Poc m’imaginava jo durant la setmana que el diumenge 8 de novembre faria una cursa per la meravellosa muntanya de Montserrat. Una setmana de càrrega i després del Km Vertical del Puigcampana, jo tampoc estava gaire per “trotes”, però el meu pare (que ja és pràcticament el meu manager…jejeje) em va comentar que fèien la cursa Montserrat-Nord, cosa que ja sabia, però no m’havia plantejat participar…

Si participava a la cursa havia de ser a Monistrol de Montserrat abans de les 8 del matí, així que vaig decidir que aniria a la cursa si anava a dormir prou d’hora el dissabte. Al final, “quinto”, vaig anar a dormir d’hora el diumenge després de veure el futbol del dissabte i el diumenge a les 6.30 del matí estava ja d’empeus…

A l’arribar a Monistrol de Montserrat vaig deixar el cotxe a l’aparcament del cremallera i, vestit de carrer (i ben abrigat, que feia un fred de ca l’ample) vaig anar a inscriure’m creuant els dits perquè no s’haguéssin acabat les inscripcions i, efectivament, això no havia passat, em van donar el dorsal número 164.

Dues hores després, a les 9.15 començava la cursa de les noies i a les 9.30 la dels homes. Jo ja estava ben preparat amb les malles curtes i les “bessoneres” per contrarrestar el fred, una samarreta llarga per sota de la curta (les de la Cursa de Mont-Rodón i del Km Vertical del Puigcampana, fent propaganda de Finsetrat…jejeje), el Buff de Cavalls del Vent <36h (la primera Cursa/travessa que vaig fer per muntanya) i la cinta transpirable, també de la casa Buff, que em van donar la setmana anterior i que, tot sia dit, em va anar de conya per evitar que la suor em caigués als ulls… Però el que més em va sorprendre van ser les noves esportives de Trail que estrenava (si, si, les vaig estrenar a la cursa, ja que me la vaig prendre com un entrenament), eren les “La Sportiva Wildcat”, bon esmorteïment i estabilitat i adherència com mai havia provat… A més a més, no pesen una merda!!!! Vaja, que m’he enamorat de les Wildcat…jejeje

A les 9.30 puntual va sonar el tret de sortida, disparat amb una pistola de petards idèntica a una que tenia de petit, i va començar la cursa pels carrers de Monistrol fina arribar a un caminet que feia ziga-zaga. Vaig fer una “mala estratègia”, al començament de la cursa em vaig posar cap al darrera de tot ja que no em feia resno sortir dels primers, però no m’esperava que es fes aquell coll d’ampolla just al principi. Allà es va perdre molt i molt de temps! A la “pista” de després la cosa ja va anar diferent, vaig poder avançar uns quants companys fins al camí que et porta a la canal de Sant Jeroni. Durant tota l’estona feia molt i molt vent, i això implica suors fredes i desequilibris i durant la pujada a la canal es va accentuar. La pujada per la canal em va agradar molt, tot i que, altra vegada es va fer un coll d’ampolla i em va tocar la grossa, un corredor “ansiat” que em menjava el cul (fins i tot havia de vigilar on posava els peus per no trapitjar-li les mans) i quan el deixava passar es frenava… Em va posar una miqueta dels nervis, ho he de reconèixer… Com a mínim, tant de vent feia que hi hagués una visibilitat espectacular de tot l’entorn! Aquí teniu la canal de Sant Jeroni…:

Després de la canal Vam pujar al cim de Sant Jeroni (1237m), on hi ha unes escales per tots els pelegrins que sort que tenen barana, perquè t’havies d’agafar si no volies que el vent et tirés, literalment, a terra. Al cim hi havia un control de dorsals (els probres controladors, uns herois, no sé com van aguantar gaire estona…). A partir del cim, baixada tècnica, super-mega-ultra-divertida on vaig avançar un altre cop a més gent i vaig poder provar que la meva nova adquisició (les Wildcat) eren una meravella…

La pujada a la Santa Cova, ja cap al final em va agafar per sorpresa i, tot i que no sense sofrir, la vaig superar i vaig encarar la baixada a Monistrol… Però just al principi em vaig torçar el turmell i vaig veure les estrelles. Al primer moment em semblava que no podia continuar, però sabia de sobres per experiència que si el mantenia calent podia anar tirant. Vaig fer la baixada “anar tirant” fins que vaig atrapar a una de les corredores (que he pogut veure el nom i dorsal a la classificació, la 102) i em va servir de llebre (sense que ella se n’adonés) fins la meta amb 2 hores 49 minuts i 39 segons, volia donarli les gràcies, però la vaig perdre de vista.

La cursa se’m va fer més dura del que esperava, però tenint en compte la preparació que portava, la mala sort amb el turmell i la falta d’experiència per a posar-me cap al davant a la sortida, faig una valoració molt positiva, sobretot perquè el recorregut de la Montserrat Nord em va encantar i, com moltes altres curses, ha fet que les meves ganes de continuar i millorar en aquest món de les curses de muntanya incrementi, i molt!

Ah! Per cert, m’oblidava d’una de les espectacularitats més grans de les curses e muntanya del nostre país… La Butifarrada Final!!!! Impressionant!

Això és tot amics…

Salut i muntanya!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s