Aiguille d’Argentière (3.902m)… Crash!!!!

Spanish version aquí.

Una agulla imponent de dificultat PD+ (Poc difícil +) que combina aproximació en travessa per glacera, escalada (III+) en roca, progressió en cresta i pendents de 50º de neu i gel que se’ns va atravessar, però és on he après més sobre muntanya i els Alps aquest Agost 2010… potser algun dia…

Amb presses i a lo loco

Dissabte al matí haviem quedat (el Roger i jo) amb l’Albert i l’Ariadna a l’hora d’esmorzar per parlar i planificar el que havia de ser el full de ruta del nostre stage d’alpinisme durant la setmana següent. Feia taaaan bon dia que vam decidir que ens haviem de posar les piles i fer alguna cosa, encara que fos només l’aproximació aquell mateix dia. Ens vam passar el matí a la casa dels guies de Chamonix, preguntant per la meteo, buscant ressenyes i discutint sobre què era millor fer, van sortir a lluïr l’Arete du Rochefort, el Mont Blanc du Tacul, el Chardonet, la Dent du Geant, la Petite Fourge, la Tete Blanche… Estàvem d’allò més indecisos, sobretot perquè no teníem clar (encara no ho tinc) quin era el nostre nivell respecte la graduació de dificultat que surt a les ressenyes…

A l’hora de dinar van tancar la oficina i nosaltres vam seguir buscant a través de la wifi de l’oficina de turisme, vam decidir fer l’Aiguille d’Argentière, molt atractiva pel què he explicat a la introducció, i en vam llegir una ressenya, s’ha de dir, un pèl justa.

Entre naps i cols se’ns van fer les 4 de la tarda quan començàvem a caminar des del cim de Grands Montets (s’hi arriba amb telefèric) cap al refugi d’Argentière.

Rimalla de Grands Montets:

Anàvem amb el coet al cul, ja que l’aproximació eren unes 2h30m i el sopar el donàven a les 6… Vam baixar la gran pala de neu de Grands Montets, després el llarg tram de descens de roca amb els crampons posats i finalment una travessa per la glacera d’Argentière esquivant esquerdes de tots els tamanys, algunes més grans que un autocar!!!!!

Pala de neu de baixada:

Glacera d’Argentière:

Pels pèls no sopem!!!!!

Finalment vam arribar al refugi (preciós, cuidat impecablement i amb unes vistes de la glacera i del Mont Dolent envejables) a les 7 i pico i, per sort, vam aconseguir que ens donéssin sopar. Després de mirar una mica el mapa, fer coses als WC del refu i apuntar els nostres noms al costat de la nostra “expedició” del dia següent, ens vam ficar al llit per descansar, que ens haviem de llevar de matinada!

Mentre sopàvem:

CAOS!

Ens llevem a les 4. Esmorzem amb cara de gripaus (quina cara faríeu vosaltres a les 3 del matí??) i sortim cap al camí que, pràcticament sense desnivell, ens ha de dur al “filo” de la morena terminal del “glacier du Milieu” per, finalment, anar cap a la dreta (mirat des del naixement de la glacera cap a la seva llengua) de la glacera i començar l’ascensió. Avancem a bon ritme fins que eiem que arribem a l’ample corredor que forma la glacera de Milieu, seguim (per ordre i perquè us feu una idea, l’Albert, l’Ariadna, el Roger i jo), com estava previst per la morena terminal fins que arribem just a sota de la llengua de la glacera. Allà seguim progressant en plà per anar a buscar l’inici de l’ascensió glaciar quan, de cop… sentim un estrepitós rebombori sobre nostre, com si fos un tro seguit d’una esllavissada, mirem amunt, els frontals no aconsegueixen trobar el lloc d’on prové el soroll, però sabem que alguna cosa ens vé al damunt.

Enmig de la foscor em poso a córrer, m’entrebanco amb el Roger i caiem tots dos sobre l’Ariadna mentre noto desenes de cops a les cames i sento que la motxilla rep per igual. No recordo el moment amb exactitud perquè la situació em va superar, només sé que vaig encongir les espatlles i esperar. La veritat és que tenia la sensació d’esperar que vingués alguna cosa que em fes molt mal. Poques vegades he passat tanta por. Una vegada la vall de Milieu va quedar submegida un altre cop en el silenci i tranquil·litat ens vam aixecar desconcertats i sense saber què havia passat exactament, buscant una resposta que l’Albert no va trigar a donar-nos. Ell, que anava primer havia estat a resguard de tot, ja que va donar la casualitat que passàvem per sota d’una roca gran que ens protegia. Quan va sentir el soroll va mirar amunt i va veure un bloc de gel de més o menys 1 metre de diàmetre (estic traduïnt de dimensións indicades amb les mans, així que imagineu-vos-en la fiabilitat…hehehe) caient i fent saltar guspires de dalt de la llengua de la glacera. Per sort, el bloc es va anar trencant mentres queia i van quedar petits trossos de gel, que eren els cops que jo sentia a la cama quan havíem caigut. La roca gran ens havia protegit a tots, i a mi m’havia quedat mig cos fora, per això em va tocar. Per sort, el resultat de tot això només va ser una buidada dels dipòsits d’adrenalina, un cop a l’espinilla del roger del caure i una esgarrapada al meu braç (i el trencament d’una de les meves polaines…:S). Els 10 minuts següents (que el camí seguia per sota la llengua de la glacera) em tremolàven les cames a cada pas i suspirava perquè s’acabés aquella sensació tan desagradable d’inseguretat…

Poc després de l’ensurt:

Glacera amunt!

Finalment vam arribar a la dreta de la glacera on començava l’ascensió, vam decidir seguir i, evidentment, ens vam encordar en dues cordades de 2, l’Ariadna i l’Albert, i el Roger i jo.

Semblava que havia acabat l’ensurt i ens vam tranquil·litzar tots caminant pel gel. Vam arribar a un punt on la glacera es trencava en esquerdes monstruoses al descobert (la neu no en tapava ni una!), allà vam enfilar un tram de roca amb passos molt exposats i quan erem pràcticament a dalt vam veure que no sabíem exactament per on s’havia de seguir. La llum del dia començava a despuntar i vèiem com el dia totalment asolellat que havia promès la meteo francesa no pintava gaire bé. Els núvols tapàven el cim i la vall cada vegada s’omplia més de boira.

Una retirada a temps és una victòria

Veient que el temps pintava xungo i que mentalment no teníem gaires forces (ens venia la part més complicada de l’ascensió), vam decidir tirar enrera, baixar cap a la glacera d’Argentière i pujar Grands Montets (gairebé 1000m de D+!!!) per agafar el telefèric de baixada. La tornada va ser molt dura, la pujada de Grands Montets és constant i té trossos de grimpada i una pala de neu llarguíssima que ens van espatllar la boira (amb prou feines es veia l’extrem de la corda) i el fred. En moments en que s’obria el cel vèiem la glacera de Milieu, que ens havia atacat i el camí que hauriem d’haver seguit…

La llengua de la glacera de Milieu:

Escrit al cervell

Aquesta experiència m’ha quedat gravada al cervell amb “indeleble”, ja que ara per ara l’Aiguille d’Argentière per la via normal és un dels reptes que ocupen les primeres places a la meva llista d’objectius. Més aviat que tard caurà…

A més, he après més de muntanya en 5 segons que en tot el temps que porto trescant per terrenys verges, aquí us en deixaré les conclusions:

– Per fer una muntanya, i més als Alps, és imprescindible haver mirat mes d’una ressenya, I totalment detallada (el camí correcte anàva més avall que el que anàvem quan ens va caure el bloc, amb el que hauríem tingut més temps de reacció).

– En llocs complicates/perillosos val la pena anar amb temps fins al “camp base” el dia de l’aproximació per tenir temps per reconèixer el terreny i veure de dia i amb la ressenya el tram que es farà de nit el dia següent.

– Quan tens una mala experiència en un punt val més la pena ser sensat tirar enrera si no es vol fer tota una ascensió amb por i nervis, cosa força desagradable…

– La previsió meteorològica no és fiable, tant si pinta bé com malament, s’ha d’analitzar i conèixer el temps al moment.

Durant uns segons em vaig veure amb les cames o el cap aixafats sota un pedrot, vaig tenir la sensació d’estar més viu que mai, deu ser l’adrenalina, però, a bou passat, això “mola”, em fa sentir lliure, notar la immensitat de les muntanyes i saber que formo part d’aquest entorn de conte. Coses com aquesta em fan estimar més la muntanya, deu ser aquella controvèrsia de l’amor/odi tan famosa.

Després de tot, tinc més set de muntanya que mai, això si, ara tinc més experiència per prendre precaucions i anar amb seguretat…

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Ascensions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s