Mont Blanc (4.808m): El sostre d’Europa

Spanish version aquí.

Fa 2 anys el Tour du Mont Blanc em va despertar una fascinació peraquella zona i muntanyes. No són pocs els reptes que m’he proposat allà, però recordo perfectament una conversa a la terrasseta del refugi de la Flegère amb els 4 dient que algun dia faríem el Mont Blanc. És el primer repte que em proposava i per fi s’ha complert.

El Mont Blanc és una muntanya mítica per història, grandesa i alçada (la més alta de l’Europa Occidental, ja que l’Elbrus és en realitat el més alt d’Europa amb 5.642m…). Des de temps immemorials s’hi ha fet de tot, des d’intentar pujar-lo per tot arreu a voler construir un trenet que arribés fins al cim (la II Guerra Mundial va frustrar-ne les intencions dels enginyers). Han caigut moltes vides de les que m’agradaria fer una menció especial, des de l’accident en el túnel que passa per sota fins als 4 austríacs arrasats per una allau mentre feiem el Tour du Mont Blanc aquell estiu.

És curiós que, tot i tenir una gran història (busqueu al google “correu Mont Blanc avió”) sigui de les que es puguin incloure en l’apartat Alpinisme fàcil. La ruta que vam fer nosaltres és la ruta de Gouter o ruta normal i té poques complicacions tècniques a part del mal d’alçada. Una grimpada per una cresta de roca (grau II+/III diria jo), una aresta que impressiona però no és complicada i un pas perillós com és la famosa bolera. Tot i així és una ascensió preciosa i per disfrutar dels terrenys exposats…

Maleïda Meteo Francesa

El diumenge, després de tornar de la fallida sortida a l’Aiguille d’Argentière, començàvem a preparar la sortida per la qual haviem anat als alps i en concret a la Haute Savoye: l’ascensió al Mont Blanc. Vam canviar 15 vegades de ruta, “la normal o la dels 4mils?”, “la normal o la dels 4mils?”, “la normal o la dels 4mils?” i vam decidir que fariem la dels 4mils; el primer dia pujaríem el Mont Blanc du Tacul per aclimatar bé, i el següent faríem la ruta integral i baixant per la via normal. Al final entre una cosa i una altra no ho vam fer (tot i ja tenir la reserva feta al refu dels Cosmiques) i ens vam decidir per la normal, sense l’Albert i l’Ariadna, que se’n van anar cap a Zermatt. Tots aquests canvis havien vingut “propiciats” per la petita finestra que teníem de temps acceptable (tormentes a les tardes). Veiem com pintàven dilluns de mal temps, pos al final va fer un dia collonut, i el dimarts va passar el mateix… Quina ràbia veure aquell dia impressionant des de Chamonix i no poder pujar!!!!! AAAggghhhhh!!!!!

Ens n’anem cap amunt… peti qui peti!!!!!

Dimarts, mirant la previsió de “meteofrance”, tot pintava molt malament, mal temps fins el cap de setmana, quan ja havíem de tornar… Però no podíem tornar a casa sense haver fet cap intent al Mont Blanc així que vam trucar als refugis per reservar encara que fes mal temps… La pega és que tots estàven plens! De totes maneres estàvem decidits, així que vam carregar les motxilles com mai (Material d’alpinisme, més abric que les altres vegades, tenda, sac, fogonet, menjar i bambes de recanvi) i el dimecres pujàvem amb el primer telefèric de Les Houches cap a Bellevue per agafar el cremallera que et porta fins a Mont Lachat (2.091m). Normalment el cremallera puja fins a Niu d’Àliga (no al Cadí!!!!), però per risc d’esllavissaments, l’últim tram el vam haver de fer pel nostre propi peu i caminant per la via.

Tenda power! Per enfortir el quàdriceps!!!

L’objectiu del primer dia era pujar fins al refugi de Tete Rousse (3.167m), deixar la tenda i el pes extra allà i després pujar fins al refugi de Gouter (3.817m) i tornar a baixar a dormir a Tete Rousse, ja que la nostra tenda no era d’alta muntanya i no la podíem plantar sobre la neu de Gouter… Total, que vam començar a pujar des de Niu d’Àliga, amb les impressionants Aiguille i glacera de Bionassay sempre a la nostra dreta, 1.100m de desnivell per camins entre tarteres de roques i ascensió per una cresta que vam fer en un moment. Ens vam trobar uns alpinistes de Terrassa que ens van dir que anàvem molt lleugers (serà a pas lleuger, perquè la motxilla pesava com a mínim 200Kg!!!!!), la veritat és que pel pes que portàvem ho vam fer de conya, no recordo que ens canséssim gaire tot i el xusco de desnivell!

Aiguille de Bionassay:

A l’arribar a Tete Rousse, sorpresa! Hi havia lloc de sobres, es veu que la previsió del temps havia comportat moltes cancel·lacions, o sigui que havíem carregat la tenda per res!!! Bé, si, s’ha de mirar pel cantó positiu, el pes et posa fort… i suposo que és una dificultat afegida que ho fa tot més èpic… no¿?¿?

Des de Tete Rousse, Gouter està dalt de tot de la paret:


Reconeixament

Fem un mos a Tete Rousse, deixem la tenda, la corda, els crampons, el piolet, el sac, el menjar, etc a les taquilles del refugi i creuem el plateau de glacera que hi ha abans d’arribar a creuar la famosa, mítica i temuda Bolera (dit correctament, el Grand Couloir). Es diu així perquè de tant en tant van caient pedres i rocs, grans i petits. És el punt de la pujada que em fa més por ja que és un risc descontrolat i que no depèn de nosaltres, és la muntanya qui decideix si vol que continuis o t’atura aquí i vés a saber com acabes…. Quan vam arribar a la bolera vam veure un cable per assegurar-se, però era molt lluny i crec que és de poca utilitat, la veritat, ja que el perill no té a veure amb assegurar-se en un cable… En aquell moment queia una pedra del tamany d’un puny en intervals de temps força grans, així que no tenim absolutament cap dificultat per creuar aquest mític pas de l’ascensió. En aquell moment em va venir només una paraula al cap: SOBREVALORADA.

La bolera:

La bolera, un dels passos dels que més havia sentit a parlar m’havia decepcionat… més endavant veuria que cometia un error infravalorant jo, amb la meva manca d’experiència, la muntanya. Ascendim en 2 hores per la cresta que puja fins al refu de Gouter creuant-nos amb tot tipus de gent (catalans amb barretina amb qui compartim la bota, gent que semblen zombies,…). La pujada és d’allò més disfrutona, una grimpada difícil o escalada molt fàcil que, tot i que per l’alçada cansa un ou (a mi, al Roger sembla que no li afecti la manca d’oxigen!!! :O), m’ho vaig passar teta! Això si, sempre amb el refugi de Gouter davant i semblant que ja hi ets, però no acaba d’arribar mai!!! Quina paciència que s’ha de tenir!!!!

La pujada:

Probablement el que més m’ha impactat de la pujada al Mont Blanc és l’arribada a Gouter. Vas pujant per una cresta, tot roca i veus clapes de neu al costat. De cop, arribes a dalt, on fa un balconet i sembla que estiguis a l’Antàrtida, només veus blanc fins l’horitzó. Surt una aresta que t’endinsa en un món nou on fins i tot el vent sona diferent, hi ha esquerdes de glaceres tapades per tous de neu. Sens dubte, és el canvi del món terrenal, al que estem habituats, a un món que no havia vist mai a la vida, blanc, verge, gran, amb totes les formes suavitzades per l’acció de la neu i el vent, un món en el que, de veritat, et pots sentir lliure.

La nostra caseta

Després de donar un tomb per l’aresta que surt de Gouter i la zona on es planten les tendes tornem a Tete Rousse (tornem a creuar la bolera, que segueix com abans). A Gouter posava que dijous faria molt mal temps, però fins ara s’equivocàven… nosaltres teníem l’esperança que tornés a passar!

Ens fem les motxilles, sopem de conya (recomano a tothom que vagi per la zona dormir i menjar a Tete Rousse, no us en penedireu! I es pot pagar amb VISAAAAAAA) una crema de verdures amb formatge savoyarde, carn i…Petit Suís casolà!!! Mentre sopàvem, el cel s’anava enterenyinant i pintàven bastos per l’endemà…

El sopar era a les 18.30 i jo vaig anar cap al llit a les 19.30 amb el despertador posat a la 1 de la matinada… Estava molt nerviós, però cansat, no em va costar gaire adormir-me…

A la una em vaig llevar i vaig mirar per la finestra, estava entelada, cosa que em va fer sortir a fora on vaig descobrir que més d’un tenia la mateixa intenció que nosaltres. Per mala sort, estava caient la nevada del segle, era impossible sortir amb aquell temps, així que a continuar dormint fins les 6.30, que el cos ja no tenia més son!

Tot el dijous es va passar l’estona nevant a dojo i només de tant en tant hi havia 5 minutets de clariana, les coses no es posàven gens bé, però el Roger i jo ens ho vam prendre amb filosofia i vam passar el dia jugant (millor dit aprenent a jugar) a jocs de taula com el “QUARTO!” i l’”AWÉLE”, anant al rierol a buscar aigua per beure (comprar una ampolla de 1,5l costa 5 euros, ehh!!) i fonent neu amb el fogonet per fer-nos crema de xampinyons… mmmmm per llepar-se’n els dits!!!

Menjant sopetes:

El temps seguia fotut i la previsió per l’endemà era una finestra de temps de 4-5 hores a la matinada i vents de 70 Km/h al cim (tenint en compte que s’ha de passar una aresta vertiginosa no són les millors condicions…), a més de molta inestabilitat. Vam decidir que el divendres ens llevaríem d’hora per pujar, però amb la idea d’arribar a Gouter durant la finestra de temps i, allà, mirar la previsió pels dies següents (a Tete Rousse només tenien la del dia actual). Si la previsió pel dissabte era bona, ens quedaríem a dormir a Gouter; si no era bona… baixaríem cap a Chamonix i diríem a reveure al Mont Blanc.

Divendres 13

A la 1 va sonar el despertador i, com el dia anterior, al sortir a fer el reconeixament hi havia una boira de ca l’ample… Quina merda, ja havia perdut tota l’esperança de poder pujar. Amb en Roger vam acordar llevar-nos a les 4 i tornar a mirar el temps, el problema va ser que, just aquell dia, divendres 13 d’agost de 2010, el meu mòvil, que era el despertador, es va escatxarrar i no va sonar, de manera que fins les 6 del matí no ens vam llevar!!!!

A Gouter, amb desil·lusió

Com que ho teníem tot preparat, a les 6.45 (la nit ja havia deixat pas a la llum) ja sortíem de Tete Rousse per pujar cap a Gouter, la bolera estava totalment en silenci i no queia ni una pedra degut a la neu que havia caigut i la rasca que fotia, que ho compactava tot. La pujada per la cresta estava molt diferent que el dia que havíem pujat per reconèxer-la, plena de neu i gel per entre les pedres i algunes roques gelades, però ens vam treure els crampons per evitar la incomoditat de pujar amb ells durant 3 hores per roca. Simplement haviem d’anar en compte de no enganxar plaques de gel i així ho vam fer. Sense notar ni un pèl la manca d’oxigen vam pujar en 2 hores i mitja fins al famós refugi de Gouter.

Sol, solet, vine’m a veure

Ja he dit que el dia no pintava gaire bé, haviem vist boires per tot arreu. Doncs bé, a l’arribar a Gouter vaig mirar amunt i avall i encara no sé com no em van saltar les llàgrimes de l’espectacle que tenia davant els meus ulls. A baix, on tot era roca i neu mal posada, semblava que alguna força misteriosa aguantava els núvols perquè no passessin més amunt d’una línia en concret. A dalt, no puc explicar-ho amb paraules, un sol radiant il·luminant cada pam del massís a partir de 3.500m. La neu reflectia tanta energia que ens va fer plantejar si continuàvem, en contra del que havíem planejat, encara que eren quarts de deu i la hora de sortir de Gouter del 99% de les expedicions és… les 2 de la matinada per fer cim a les 8!!! De fet, Mentre menjavem un entrepà al refugi de Gouter estàven arribant moltes expedicions que havien fet el cim…

Núvols a baix:

A Gouter, amb l’Aiguille de Bionassay al fons:

Tira p’alante!

Això és el que vam fer, tirar endavant. La previsió pel dissabte era desoladora (un mal temps que t’hi cagues) i vam pensar que tiraríem, estant mol atents als núvols que teníem als peus, i tornaríem enrera si el temps empitjorava. De manera que ens vam encordaramb el truc de “yo te la meto, tu me la metes” per fer tres trams de corda iguals i vam començar a caminar per l’aresta que surt des de Gouter.

Necessito un Dan-up, em falta l’energiiiiaaaaaaaaaa

Estic amb les piles carregades i amb ganes d’anar ràpid per vèncer la meteorologia que ens preocupa, fins i tot “apreto” al Roger per anar una mica més ràpid, al que ell respon que no ens precipitem, jo estic ansiós i amb ganes de triomf; m’ha tornat a venir la il·lusió i ara vull fer el cim, sé que depèn del que ens permeti el temps, però jo vull arribar tot el lluny que pugui.

Quan s’acaba l’aresta/cornisa que surt de Gouter comença una pala de pujada molt bèstia cap a la Dôme du Gouter, en aquest tram ens creuem amb forces cordades que baixen i que han fet cim (guies amb gossets, aix! Clients, vull dir…). Poc a poc i just arribant al punt en que la derivada seria ‘0’ de la Dôme (4.304m), em comença a faltar l’aire (l’oxigen per ser exactes) per respirar i em costa cada vegada més caminar…

A la dreta anem tenint l’Aiguille de Bionassay:

De mític a mític, el Joseph Vallot i l’Arète des Bosses

Sort que després de la Dôme du Gouter hi ha una baixadeta…buff! És un sifòn que et deixa a l’observatori i refugi lliure Joseph Vallot on ens espera a continuació una altra pujada bèstia, per variar i l’inici de l’Arete des Bosses.

Vallot amb el Mont Maudit al fons:

Just passat el refugi, fem curta la corda per progressar a menys distància entre nosaltres, ja hem fet tota la travessa glaciar que havíem de fer i ara ens toca pujar per arestes i cornises, on el perill és més relliscar que no pas caure en una esquerda, així que és millor anar en curt. Anem tirant amunt amb pas d’ànec, de dretes, d’esquerres, clavant puntes dels crampons en alguns moments.

Jo ja estic fatal, sort que el Roger em va animant i anem pujant poc a poc i descansant cada 3 minuts.

Arribem a l’inici de l’aresta, allà descansem una mica més per encarar-la el millor possible. Un cop a punt i fent el cor fort, ens posem en aquell passadís de 50cm d’amplada i amb caients de centenars de metres avall, al principi estic molt pendent dels crampons; em dic “Uri, no siguis gafe i t’entrebanquis ara!!!”… Cansat de mirar al terra amb por a l’aresta aixeco el cap, és una meravella!!!!!! A la dreta em queda la vall de Courmayeur governada per una agulla de Bionassay que més aviat semblava un ganivet i a l’esquerra la vall de Chamonix, amb les seves agulles, incloent la mítica de Midi, el Pla de l’aiguille molt avall, al fons el Mont Blanc de Tacul, el Mont Maudit amb el seu temut coll i el Coll de la Brenva caractaritzat per una cornisa que fa posar els ous per corbata… Allò que sempre veia des de baix, allò pel que sempre he hagut d’aixecar el cap per admirar ara prenia una perspectiva totalment diferent, igualment brutal, és clar…L’únic que no veig de moment és el nostre objectiu, el sostre d’Europa… Torno a mirar, espera! Què surt dels meus peus? És la glacera des Bossons!!!! Aquesta també mítica i gegant que cau pel vessant oest de l’Aiguille du Midi i que és objectiu de tantes fotos des de la vall… Ara la tenia als meus peus!!!!!!

Començo a tenir la sensació de grandesa de les ocasions especials, però alhora cada vegada em trobo pitjor, cames adolorides i em costa respirar. Miro a terra i passo el tram exposat d’aresta. Quan arribo a un tros segur em tiro a terra de genolls i respiro tan fons com puc mentre em menjo una barreta. Repeteixo, sort que el roger em fot canya perquè tiri, sinó, no crec que hagués abandonat, però una bona estona més si que hagués trigat. Ara he de fer una hiperventilació de 3 respiracions cada ½ passes ja devem portar gairebé 1500m de D+ des de Tete Rousse i el cos em diu prou. Com pot ser? Estic en el millor moment de forma de la meva vida, he fet coses amb molt més desnivell, fins i tot he pujat 4mil sense rastre del mal d’alçada… I és que el mal d’alçada va a dies, no està relacionat amb la forma física, per la gent que no estem habtualment per sobre els 4000m és una mica una loteria…

Un petit pas per l’home, un gran pas per la moral

El Roger no fa més que animar-me, ell no pateix el mal d’alçada, quina enveja! S’empescar una sol·lucio que no és miraculosa, pero ara crec que va anar bé. Primer prova dient-me que ja gairebé som al cim, que és allò que es veu, el problema és que jo he fet servir aquesta mentida moltes vegades en altres indrets (jejeje) i, clar, no funciona. Després d’aquest primer intent canviem les posicions, jo em poso de primer de cordada i ell de segon. No sé perquè, quan vaig davant d’un grup m’acostumo a sentir amb més força que si vaig darrera, ho comprovo al Mont Blanc i ho he comprovat moltes vegades en curses.

Avancem a un ritme més lent per un altre tram exposat des Bosses que va pujant i baixant. Ara ja veiem el cim i entre això i que vaig davant, puc fer més passes entre parada i parada per descansar. Durant tota l’aresta vé un helicòpter com 3 vegades a assegurar-se que estem bé…

Una fita per recordar

Divendres 13 d’agost de 2010 a les 13.30 caminem els últims metres de l’aresta des Bosses que es converteix en el cim que més he desitjat. Arribo jo primer i després el Roger. Una forta abraçada. N’hi dec una, si no fos per ell no se si ho hagués aconseguit. Hem tingut les nostres vides unides per una corda confiant l’un en l’altre. No té preu poder dir una cosa així i compartir una “excursió” d’aquestes característiques, sens dubte, és el millor d’aquest esport.

Hem arribat en 3h30m i el normal és que se’n triguin 5!!!!! No m’extranya que em toqués respirar cada 2 passes!!! Jajaja

Fa un fred que pela, avall es s’obren els núvols un moment i ens deixa veure Chamonix en miniatura. Tenim la sort que hem fet tota la pujada sols, inclos el cim, cosa que fa que li dóna un caràcter més alpí a la ascensió (la llàstima és que no hi havia ningú per fer-nos la foto…jejeje).

Va per tu, Foc!

En un dia tan important per mi, no podía deixar de recordar un amic que he tingut durant 14 anys. Un amic que sempre m’ha rebut amb alegria, que m’ha animat en els moment difícils i amb qui he compartit la felicitat dels bons moments. Un amic amb qui he jugat, amb qui ens hem comprès I amb qui he après. Un amic amb qui he compartit, que ha passat de ser un nen a qui cuidar a un avi al que respectar. Un amic amb qui tenia una connexió i que malhauradament, des del 16 de juliol ja no hi és.

No puc aguantar les llàgrimes (de fet, no les puc aguantar mentre escric això) i els records que em venen al cap són tants que em saturen i no puc pensar en res més, perdo de vista fins i tot on soc.

El Roger prepara càmeres, em demana coses de la motxilla que em prou feines puc treure mentre ploro, traiem l’estelada i fem la foto de rigor.

S’ha acabat el cansament

Han passat tantes coses en tan poc temps que quan comencem a baixar em sembla que fa hores de la pujada… Tant és així que ni me’n recordo d’allò de respirar cada 2 passes i anem tirant avall sense problemes. Alguna placa de neu s’ha estovat i la hem de baixar clavant piolet i la punta dels crampons amb molta sensació d’aventura…jejeje

Al cap d’una bona estona i de desfer tot el que hem fet, Gouter està a la vista i els núvols segueixen allà on els havíem deixat.. Hem tingut força sort per ser divendres 13!

Últim ensurt!

Després de dormir a Gouter, baixem el dissabte al matí cap a Chamonix (hem d’anar a buscar el tren al Mont Lachat). Per això hem de desfer la cresta cap a Tete Rousse amb crampons, ja que a la nit ha gelat i les roques estan que semblen…bé, que són gel. Ja durant la baixada anem veient que el Grand Couloir està animat, baixen forces pedres i de tots els tamanys (allò de que està sobrevalorat… RES DE RES, ara crec que està infravalorat!!!), així que quan ens toca creuar la bolera ho fem per parts, primer un mira i l’altre passa i després al revés. El primer en passar és el Roger, cap problema, ni una pedra avall. Ara és el meu torn, començo a passar i ni un problema, però quan arribo a la meitat, comença el rebombori i el Roger dient “Tira enrera! Tira enrera! Tira enrera!” jo obeeixo i quan estic a resguard miro el corredor… BUFF!!!!!!! De la que m’he salvat! Cauen centenars de pedresdurant 10 minuts! Fins i tot en tinc un video de quan ja amaïnava una miqueta!

L’Etape

La baixada a partir de Tete Rousse és molt dura i pesada, però anem cantant… Fondue! Fondue! Fondue! Ens ho mereixem, som uns herois i hem aconseguit superar, a l’últim moment I amb sort, això si, el nostre gran repte de l’estiu… Felicitats Roger!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Ascensions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Mont Blanc (4.808m): El sostre d’Europa

  1. nativojaime ha dit:

    Ostiones tronkkk. ¡quina enveja…sana!.
    Oriol, te sigo queriendo. Dsifruta y cuenta, que algunos vivimos de eso también. Cuídate hermano.

  2. sergi ( germà xavi) ha dit:

    Guapa ascensió, vareu tentar la sort i vareu tenir premi, per que fer cim sols no té preu. Un bon tute.
    Qui s’anima a fer Courmayeur- Mt blanc per aigulles grises- Mt Maudit- Tacul-Glacier du Geant- Ref Torino- Courmayeur.
    3-4 dies d’Alta Muntanya autentica autonòma…

  3. doktor8 ha dit:

    Al final va ser durillo, però ho vam aconseguir i vam aprendre moltíssim! Ara només hi ha ganes de repetir alpinisme! Així que a la ruta que proposes m’hi faria molta il·lusió anar-hi, encara que potser abans he de fer algun corredor pel pirineu, que allà hi ha rampes molt bèsties!!! jejeje Et prenc la paraula Sergi!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s