2.498m… Ja sabeu de què parlo

Spanish version aqui.

Doncs si, dissabte vam fer una pujadeta al Pedraforca amb un dia espectacular de cel serè i sense calitxa. Des del cim podíem veure des de la Tossa d’Alp i la Serra d’Ensija al Pirineu més llunyà.

Aproximació
Tot va començar el dissabte, cap allà les 10 del matí quan, el Joan, el Pau i jo, aparcavem el cotxe al Mirador de Gresolet per fer una petita aproximació fins al refugi Lluís Estasen (m’hauré de treure un abonament a aquest refugi perquè hi vaig més que a casa meva!!). Tots coneixem aquest tram, un corriol plè d’arrels i pedres, ombrívol i de bon caminar. Fantàstic, com la resta del massís!

Entorn conegut, però no per això menys bonic!
Ja al refugi, des del cartell que indica els diferents camins (pel Verdet o per la tartera) vam agafar el PR que va cap a la vessant nord del massís (no sense dubtar entre els múltiples camins que surten des del costat del refugi… ho se, em mereixo un clatellot!). Seguim pel camí que el Pau ja coneix i que va paral·lel a la pista d’El Collell, travessant passos vertiginosos com la Canal del Rimbau i curiosos, com la soca buida de l’arbre que sembla preparada per fer-hi una barca.

Les marques de PR ens van portar pel camí fins al trencall en direcció a la “gruta de les Orenetes”. 5 metres de grimpada divertida que vam fer pel lloc més complicat que hi havia (i és que sempre que hi ha un camí més difícil per anar, el Pau i jo ens hi ficàvem).

Comença la canya!
Ja erem al principi de la “Canal del Verdet”, que dóna nom a la via cap al cim del Pedraforca. La vam anar fent a zig-zags, que és com va el camí cap amunt, descansant de tant en tant, però a un ritme rapidíssim. Per més que apretava el ritme el Pau em seguia a mig metre de distància sense donar-me descans.

Al final, vam arribar esbufegant al Coll del Verdet, on vam seure per admirar des de l’ombra d’una roca gegant mentre veiem Gòsol (i la seva tartera) a baix de tot, i la canal per on havíem pujat a l’altra banda. El Joan va arribar una mica més tard que nosaltres perquè anava fent fotos. De moment semblava que els genolls li aguantàven el maltractament que és fer gairebé 1.000m de desnivell…

Caminar o escalar? Aquesta és la qüestió
A partir del Coll del Verdet venia la part més divertida de la pujada, una grimpada d’uns 60/80m d’alçada que deu ser un grau I d’escalada amb una roca perfecte, inclinacions de fins a 40º (la mitja deuen ser uns 30º o 35º) en algun punt i amb trams equipats amb cordes fixes. En aquest tram, al grup que anava davant nostre li va quedar clar que el Pau tenia futur en això de l’alpinisme… Mentre ells anaven “amb el cul apretat”, el Pau anava més feliç que un gínjol pujant una roca, fent una travessa horitzontal, saltant en passos llargs,… Fins i tot els havía d’animar dient-los el poc que quedava pel cim!!!! Un cop dalt de la cresta que culmina amb el cim només ens quedava anar-la resseguint per arribar al nostre objectiu, el cim del Pedraforca.

Ja a la cresta:

Missió complerta!
Quina bellesa, amb el Costa Cabirolera i el Moixeró a un costat, la Gallina Pelada i la Creu de Ferro a l’altre i el Pirineu al fons. Des del cim ens vam fer unes fotografies per immortalitzar el moment, vam menjar uns entrepans i vam fer trucades a la família. Mira que s’estava bé allà, però haviem de dinar a baix i, quin remei, cap avall!

Per variar…baixada durilla per 2 dels 3
La baixada va ser llarga, però ràpida d’explicar… Primer una desgrimpada fins el Punt d’emforcadura (que em té fascinat per la seva forma i entorn, quan hi ets, sembla que sigui el centre de l’univers…). I després, baixada per la tartera fins al camí que ens havia de tornar a l’Estasen. El Joan vigilant amb els genolls, jo com podia i el Pau com si fos una cabra, anar saltant d’un lloc a l’altre, vam arribar al camí amb força dignitat i amb energia suficient per anar a buscar un Acquarius al refugi i tornar cap al cotxe en direcció a la carn de la barbacoa dels pares.

Què queda?
Una excursió fantàstica per la companyia i per un dia esplèndid. A més, ja he lligat al Pau per una excursioneta a la Pica d’Estats… A veure si aquest any encara ens deixa una finestreta de temps!!!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Ascensions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 2.498m… Ja sabeu de què parlo

  1. Anònim ha dit:

    Molt bé Oriol … veig que m’has descrit prou digne! … però la veritat és que jo anava uns metres darrera vostre perquè no podia amb la meva ànima. Això de les fotos era una excusa! … si jo treia la càmera i no tenia ni esma per disparar!.

    Una abraçada

  2. Pau ha dit:

    Semblava que pugés perfecte i amb proutes forces
    però la veritat és que també esbufegava de tant cansat que estava.
    Una miqueta d’esforç va bé per la salut. Ja estic esperant que em portis a la Pica d’Estats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s