El Dragon Kahn o Cavalls del Vent: La cursa

Spanish version aqui.

Una altra vegada Cavalls del Vent (87 Km i 12.196m de desnivell acumulat…)… és la primera travessa que vaig fer fa 2 anys i mig amb una mica de pressa per la muntanya. En aquella ocasió, amb en Josep vam fer 33 hores i 5 minuts. Després d’aquella cap de setmana del 5-6 de juliol de 2008 han canviat moltes coses. He fet moltes curses i travesses i Cavalls del Vent ha estat la més repetida, suposo que pel seu encant i el seu magnífic terreny per fer aqeust “caco” (caminar-córrer) que es fa en els ultratrails. La cursa de Cavalls del Vent 2010 ha estat la meva cinquena vegada, però tot i així, no he deixat d’aprendre i descobrir coses…

Pre-cursa de retrobaments

Des de divendres al vespre estava per Bagà, disfrutant de l’ambient, escoltant el briefing que va fer l’orgnització i saludant a amics i coneguts. Per acabar la revetlla de la cursa, vam disfrutar d’un sopar al Niu Nou amb una barreja de Correcats i amics, entre els que hi havia el Josep i en Pep.

Dissabte a les 8.30 del matí ja erem a Bagá amb els pares. Sembla que sigui molt de temps d’antelació, ja que la cursa començava a les 10, però no ho és. Entre saludar coneguts (entre correcats i gent de que conec de les curses, no em pensava que conegués tanta gent!!!) se’m fan les 9 fins que recullo el dorsal, aquest cop toca 144; “12 al quadrat”, és el primer que em vé al cap per aquella deformació professional propera a les matemàtiques. Vaig fer un cafè i una buidada de budells i au! cap al control de sortida.

Un cop dins segueixo trobant-me gent, comentant la jugada, previsions, tranquil·litzant i explicant com és Cavalls a gent que no l’havia feta mai abans… Allò s’anava omplint i nosaltres ens vam posat més o menys a 3 metres de la línia de sortida, no volíem sortir al final i trobar-nos un embús de pujada al Rebost. Mentre l’speaker feia els seus parlaments, jo em posava bé les “pantorrilleres”, la motxilla i el dorsal, em cordava les bambes, desplegava els pals i, el més important, el buff que em van regalar per finalitzar en sub36h aquella primera Cavalls del Vent i que fins ara m’ha acompanyat a TOTES les curses i reptes que he aconseguit a la muntanya, amb un resultat immillorable com a PowerBalance particular. Ni un abandonament! Ni una lesió! Sempre millorant…

El darrer dels mohicans corre pel Cadí-Moixeró

De cop es fa el silenci i comença a sonar la banda sonora de “el Darrer dels Mohicans” i amb la gran magnitud del moment, els pèls de punta, penso que vull fer un temps record de 15h30m… I em vé una pixera que em moro!!!! Quan s’accelera el ritme de la música es dóna el tret de sortida. 650 persones, amb el campió del món inclòs, correm pels carrers de Bagà amb més de 85Km per davant i encarant una pujada de 1850m de desnivell positiu… A Bagà hi ha un ambientàs… la gent ens despedeix entre crits i els mítics graciosos deñs “vinga, que ja queda poc!” i els nens xoquen les mans a tots els participants a qui enganxen.

A ritme de campió

Són els 2 primers Km i la gent es flipa un ou corrent en pujada.

Si una cosa tinc apresa és que en pujada no es corre, en qualsevol cas es camina ràpid (que al final vas a la mateixa velocitat que als que córren…). Quan sortim una mica del poble aprofito per canviar l’aigua a les olives…Quin gustàs!, peò m’avança un munt de gent i, com que em fan por els embussos, corro per recuperar la posició. Finalment comença la pujada dura per caminet estret i, com era previst, es fa un gran cuc on avançar i anar al teu ritme costa un ull de la cara (i a més d’un una relliscada!). Sort que a la meitat hi ha uns plans on es pot posar cadascú al seu lloc… Jo em sento de conya, cap mal. Les cames em responen i poso el meu particular motor dièsel en marxa, cames i bastons treballant per fer el pas del que ara amb un inglix perfecte n’hi diuen “Nordic walking”, vaja, el que tota la vida ha estat caminar amb dos pals… Avanço (fins i tot a gent que va corrent) i ningú m’avança. Sento que hi ha gent que comenta que vaig com un 4×4, a ritme i sense córrer, faig veure que no els sento, però em mola que em diguin que ho faig bé…jejeje I a qui no!

Abans d’arribar al Rebost:

Tinc la sensació que vaig més lent que l’any passat i això em puteja perquèsi vull fer el temps que tinc com a objectiu hauria d’arribar al Rebost en 1h18m més o menys i l’any passat hi vaig arribar en 1h31m, són uns 850m de desnivell… Sense saber com (i el més impressionant, més fresc que una rosa), arribo al Rebost en 1h13m. Menjo 4 fruits secs i segueixo cap amunt en direcció Niu d’Àliga al mateix ritme que portava. Arribo dalt 2h35m després de sortir de Bagà. Un temps que ni m’imaginava. El cos segueix responent a la perfecció i el cap també. Porto un ritme més ràpid del que tenia previst. Sembla un dia propici per aconseguir el meu record de Cavalls del Vent!

Arribant a Niu d’Àliga:

Vudú a Penyes Altes!

Des de Niu d’Àliga (la Tosa d’Alp), em venen uns quilòmetres de baixada fins a Coll de Jou, primer una tartera i després corriol entre els avets, molt bonic per córrer, sobretot si tens un parell de Trencalòs al damunt guiant-te el camí… Els faig a ritme normal de baixada, vigilant amb els genolls i intentant esmorteïr el meu pes, ja que queden molts Km i si no vigilo em quedaran els genolls i els peus com els d’una nina de drap. Arribo a coll de Jou. Allà comença un tram de puja-baixa (més puja que baixa) que acaba amb la pujada a les Penyes Altes. Coll de Jou deu ser el Km 15 més o menys i just començar la pujada… FAIG UN PET COM UN AGLÀ!!!! No m’aguanto dret! Les cames em fan figa i a cada passa sembla que m’estiguin fent vudú als quàdriceps. Ho intento una vegada (aagghh!) i una altra (oouugghh!!). Em comença a passar gent animant-me, jo intento tirar encara que amb molt de mal. Em prenc un ibuprofè que en cap moment em farà l’efecte que desitjo. Vaig pujant amb l’objectiu de Penyes Altes a ritme lentot i més amb el cor que amb les cames… Arribo a dalt, veig les banderetes tibetanes i començo a baixar trotant (la baixada és més suportable per les meves cames) fins els prats del coll de Moixeró. Allà, al córrer en plà tiro menys que el Seat 127 de la mare. Em paro i m’enxufo un gel de glucosa que tampoc notaré mai l’efecte. M’avança l’amic “clave”, sort company!, i m’atrapa en “taronja”, anem junts trotant un bon tros (creuant-nos amb en Pau, que ens anima a diferents punts de la cursa), ell tira de mi i em va de conya en aquest tram nou d’aquest any en el recorregut passant pel Coll de Trapa i corrent per una pista que es fa eterna i que té mil pedretes que em punxen els peus com si fossin xinxetes. Finalment, però, ell va bé de cames i jo no i s’allunya sense que jo el pugui seguir.

Arribant al Serrat de les Esposes:

Pas a pas, Km a Km

Després de 2h30m de sortir de Niu d’Àguila, gairebé totes amb pajarón, arribo a l’esperat Serrat de les Esposes… I dic esperat perquè feia estona que pensava que no sabia si seguiria, però per sort hi ha el pare i la mare! Em donen energia, després de menjar la mare ja em diu “Va! Tira! Tira!” I quan anava a marxar cap als Cortals d’Ingla, després d’haver menjat i empastifat amb Reflex, arriba el Pep (que em diu que el Josep ha hagut de plegar al Km 5 perquè es trobava malament, una gerra d’aigua freda…), que ha començat molt més lent que jo però m’ha recuperat temps en l’últim parcial… L’espero 5 minuts i sortim junts cap amunt.

Del Serrat a Cortals n’han canviat el recorregut i enlloc de passar per la pista forestal es passa per un camí de bosc que va per sobre. En aquest tram paro cada pocs metres i em tiro a terra per estirar una mica els músculs. És una hora fins a Cortals d’Ingla. La més dura des que vaig començar en el món dels UltraTrails. Cada passa és una fiblada, em repeteixo tota l’estona “continua, continua, continua, continua”. És la lluita de la meva patata (amb el cor, vull dir xD) contra la meva raó i les meves cames. La gent em passa volent-me ajudar, tothom pregunta… La fila que dec fer és la d’un l’acaben de fer fora de casa en un dia gris de tempesta…

Dono el cop de gràcia a les cames

Amb penes i treballs arribo a Cortals d’Ingla i em creuo amb en Kilian Jornet (Campió del món de Skyrunning) que s’ha hagut de retirar per unes molèsties a l’adductor quan anava primer. M’anima i li agraeixo. A la gespa de davant del refugi hi ha en Pep i amb els voluntaris en “massa”, que m’ofereix pa amb tomàquet, fuet i… una birra!!!! Que bona! Aquest líquid celestial… mmmmm!!!!

Amb la panxa plena i la birra al cos tot es veu d’una altra manera… Decideixo provar de continuar, però ja li dic a en “massa” que el meu objectiu canvia a 23h59m, o sia, acabar la prova dins del temps reglamentari.

Surto de Cortals amb en Pep i sense pals, ja que hedescobert que si m’apreto els quàdriceps amb les mans el dolor es fa més suportable. Les pujades les intentaré totes amb les mans sobre les cuixes (perquè m’entengueu, posició caganer). Arribem al peu de la pujada al coll de Vimboca amb prou dignitat i ens atrapa i passa la Montse Sisteré (quina màquina!). Jo punxo com ja m’esperava i se m’allunyen tots, també en Jordi Ballesta, que em passa ben ràpid tot i que va fotut dels genolls. Arribo a Vimboca i ja m’ho conec, el repetxó de coll de Moixa que sempre se’m fa duríssim. Doncs ves per on, aquesta vegada, tot i la boira espessa que hi ha i el fred que carda, començo a deixar el mal enrera i a augmentar el ritme. Qui ho havia de dir… EFECTE BIRRA!!!!! De la mateixa manera que la poció màgica dóna energia a l’Estèrix, de la mateixa manera que els espinacs donen força al Popeye, de la mateixa manera que el “txuleton” fa pedalar al Cont… bueno deixem-ho…que la birra em dóna la FEA (força. energia i ànims, jajaja). Tinc molta gent que m’ha avançat i en Pep molt lluny, fa més d’una hora que no els veig i jo he anat molt lent durant un bon tram, però vaig començo a apretar i poc després de la tartera de baixada del Serrat de la Muga ja els tinc a menys de 500m, per encarar la pujada a Prats d’Aguiló en el mateix grup que ells, fins i tot avançant gent…

La força del Pedraforca

Per fi he rebifat. Veig possible aconseguir una MMP (Millor Marca Personal) tot i ja ser impossible aconseguir les 15h30m que desitjava aquest matí a les 10, hora de la sortida. A Prats d’Aguiló menjo pasta, em canvio les malles curtes per malles llargues i poso uns guants i un gorro a la motxilla per si un cas. Els pares també hi són, cosa que m’ajuda molt a no abaixar els ànims. Espero al Pep, que va una mica malament de peus i es recupera amb una bona estona de massatge. Em poso una mica nerviós, estic fort i no vull refredar-me. Al cap d’una estona sortim. Proper objectiu: Pas dels Gosolans i entrada a un terreny que em conec millor que casa meva.

Pujada al pas dels Gosolans:

Sortim de Prats amb en Pep i intento imprimir un ritme fort de pujada, però als 10 minuts em faig caqueta a sobre i alenteixo una mica. Durant la pujada ens separem amb en Pep i ja no ens veurem més, tot i que no arribarà gaire lluny de mi a la meta. El Pas dels Gosolans sabem tots com és, no té un desnivell exagerat, però com que no veus on s’acaba fins que hi ets, es fa etern. Arribo al Pas…mmmm paisatge de fantasia! Posta de sol per darrera del Costa Cabirolera i una imatge preciosa del contrallum de corredors per sobre de la Serra pedragosa. En aquest paisatge bucòlic em poso a córrer per la vall que queda entre la Serra dels Cortils i la Serra Pedragosa, quan arribo a aquesta última corro fins i tot en pujada per arribar a una finestra natural que em deixa veure el meu amor de muntanya. Allà, el Pedraforca il·luminat per un cel roig, una cara nord imponent i que sembla que les muntanyes del Parc li facin un seient especial i privilegiat, transmetent la màgia de la tan famosa llegenda, recordant-me perquè soc allà. Per passar-m’ho bé i disfrutar. No puc faltar a aquestes indicacions del Pedra i em foto a correr i avançar gent que feia una estona m’havia avançat i planyat; ara em diuen “Però tu no estaves molt fotut?”..jajaja i és veritat, anAVA molt fotut. M’ho passo teta per aquell caminet baixant, corrent i saltant fins al Prat Llong. No volia parar, però ho faig per posar-me el frontal perquè sinó em fotria una hòstia de les que l’Arús feia menció a “Videos de Primera”. Segueixo corrent “a tota màquina” ara per pista, anar fen S entre el bosc fins al Prat Socarrat per seguir fent el mateix per pista ja més plana fins a l’Estasen. Ja fosc, es comença notar l’efecte “túnel” del frontal a la nit.

Arribo a l’Estasen amb menys de 2 hores des de Prats fins a l’Estasen (he fet des dels Gosolans a l’Estasen corrent sense parar ni 30 segons, uns 12-14Km). Arribant a l’Estasen tenia la necessitat de “fer de ventre”, però em passa sense saber perquè, menjo alguna cosa rapida i penso que queda poquet per arribar a Gresolet, així que ja aniré al lavabo allà. Tiro avall pel corriol Que baixa cap a Gresolet travessant el riu Saldes. Faig unes quantes caigudes per la terra humida i lo “sobat” que està el camí. Arribo a Gresolet amb molt bones sensacions, però… els pares m’han dit que hi serien i no hi són!! És clar! Els havia dit que des de Prats trigaria unes 3h30m i he trigat 2h45m!!!! A sac! A sac! A sac!!!

Em tiben com si portés una corda!

A Gresolet tenia plans de menjar bé, anar a c*gar i veure els pares. Doncs just arribant em trobo l’Àngela i el Jordi Ballesta dient “va Oriol, va!” Així que no faig cap de les 3 coses perquè als pares no hi són, i de les altres necessitats bàsiques no vaig tenir temps…

Comencen ells la pujada a Coll de la Bauma i jo surto 5 minuts després perquè intentava trucar als pares. Començo a tirar amb els pals a ritme i els avanço gairebé sense adonar-me’n. Ens posem tots al mateix ritme i a Coll de Bauma…3,2,1 vé la tempesta dins meu i he de parar, instantàniament, al costat d’un arbust i malhauradament poso el meu culete sobre unes hortigues…pffff quin desastre, 30 minuts amb picor aquí darrera. Quan acabo apreto per atrapar-los i ho faig a la pista que condueix a Coll de la Bena. Allà, un altre cop en Pau animant. Baixem direcció l’Hermita de Sant Martí amb en Jordi, aquell corriol m’encanta, el que no recordava és que després vingués la pista més interminable del món mundial. Arribem a l’hermita, control i avituallament. Quan nosaltres arribem l’Àngela ja se’n va i, tot i que intenta que la seguim, jo he de descansar una miqueta i em quedo a l’avituallament. Quan ja m’he avituallat com cal decideixo tirar avall, deixant el Jordi allà, ell necessitava una mica més de descans.

Ombres amb frontal

Corriol avall. És curt, però tot i així faig 2 parades tècniques (buidades de budells…jejeje) Arribo a un pas de vaques on el corriol canvia a pista. La pista que em portarà a Cal Cerdanyola. Em trobo gent, 2 senyors que em diuem “bona nit”, jo responc amb les mateixes paraules i sento: “Uri??!!??” JAJAJAAJ És el pare!!!! Amb els frontals ens haviem enlluernat i no ens haviem reconegut!!! Que fort, aquí si que no els esperava! Abraçada, em comenten que en Pep va una horeta per darrera meu i em diuen que la mare està 500m més endavant. Efectivament, just sota la font de Cal Cerdanyola hi ha la mare que no em reconeix fins que hi soc just al davant per culpa del frontal quina bogeria! La mare em dóna el seu mòbil (el meu ja no tenia bateria) i m’allunyo cap a la foscor de la pujada als empedrats pensant que patiré, patiré molt de la manera que tinc les cames.

Pujant amb la ment

Al principi es porta bé, amb els bastons vaig avançant, creuant el riu, és divertit i em sento força bé. Però ai la mare… quan ja deixo el riu una mica enrera allò comença a fotre castanya i pujar amb una pendent del 4000%. Decideixo anar a ritme, encara que sigui lent, però parant el mínim possible i així ho faig. Pateixo molt, ja no són fiblades, ara és mal constant i m’avança un munt de gent, que tampoc va gaire ràpid, però comparats amb mi semblen el correcaminos. a uns 500m d’arribar al Sant Jordi faig una altra parada tècnica i quan reprenc el camí em trobo un altre cop amb en Jordi. L’agafo de llebre i al seu ritme arribem al refugi on un vas de brou calentó em dóna la vida.

Sortim cagant llets del refugi i fem la pista pensant ja en arribar al peu de la pujada de Coll d’Escriu. Quan hi arribem em canvio el frontal i penso en fotre’m un gel o alguna cosa aixina, però al final decideixo que ja res pot millorar el meu estat, així que, per què empitjorar l’estómac?? No em prenc res.

Començo a pujar el Coll d’Escriu i de seguida atrapo al Jordi, que havia anat tirant mentre jo canviava les piles del frontal, i 2 companys més… Estic pujant ràpid!!! Ara, és clar, a l’última pujada em tornen les cames, no? grgrgr Que mític el Coll d’Escriu… Crec que no hi ha lloc on m’hagi perdut més vegades…jajaja

Vola cap a la meta, pardalet!!!

Arribem al Coll i el Jordi em diu que no correrà. Jo, però, estic espitós i amb ganes de fotre un temps que encara seria bo. En Jordi m’encoratja i “em fa fora” del seu costat perquè tiri endavant. Així ho faig i no paro de correr fins a Bagà. Primer per la pista famosa que va fins a Gréixer. Després per 2 Km de carretera de Coll de Pal. Seguidament per un corriol que coincideix amb el recorregut de la Núria-Queralt, passant pel costat d’un càmping. I finalment per un passeig de les afores de Bagà. Ja dins el poble, en un carrer amb molta pujada no paro de córrer.
Porto 17h25m, puc fer sots-17:30! Em veig ja a la meta, llàstima que els pares no hi seràn perquè no els he pogut avisar de l’hora a la que arribava per problemes amb la cobertura. Giro cap als carrerons del poble, escales, baixades i gent animant, entro a la corba de meta i…sorpresa!!! Els pares son allà, com uns incondicionals! Quina il·lusió! Un carreró més i… Arribada! 17h27m de cursa plena de sensacions!! Rebaixada de 2h19m respecte l’any passat i, tot i que sense aconseguir el meu objectiu de temps, per com ha anat la cursa i tot el que he après, té més valor que mai. Ni me’n recordo de mirar la posició en la que he quedat, per mi el que conta és el meu temps i la meva competició és contra mi mateix…

Què he après?

Un munt de coses son les que he après en aquests Cavalls’10, però la principal és que soc un NOVATO en això de les curses. Sobretot per:
– Voler fer 2 ultres a màxima velocitat en 2 setmanes
– Apretar massa al principi i després que em vingui el pajarón
Crec que questes des anteriors van condicionar, per molt, el meu temps en cursa.
Altres coses són:
– que un no s’ha d’obsessionar amb la dieta, és millor menjar bo per tenir els ànims alts, que no només barretes, fruits secs, fruita i llaminadures… I per beure el mateix…sinó ja m’explicareu això de la birreta!!! jajaja
– Sempre he de vigilar amb les hortigues quan vagi al “lavabo”

I moltes més que son intangibles…

Fins aquí amics, aquest rotllo de crònica que, de ben segur a tothom se li farà pesat, però jo el tindré per arrancar-me un somriure cada cop que el llegeixi i recordi aquells moments meravellosos…

Galeria de fotografies:

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El Dragon Kahn o Cavalls del Vent: La cursa

  1. Jesus ha dit:

    acojonable !! de apariencia fragil pero duro como una buena perla !! enhorabona !!

  2. ¡Qué pasa tronk! ¿cómo es que no llevabas la roja de finiser de UTMDA?. Seguro que la tenías de repuesto. Cuídate hermano.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s