Cursa dels Bombers’11: Qüestió de voluntat

Spanish version aqui

És diumenge 10 d’Abril de 2011.

Fa molt de temps que espero aquest dia, la cursa dels Bombers, o el que és el matiex… el retrobament amb el Gerard i la Marina!!

Arribo un pèl tard per culpa (que extrany) de la RENFE i entre trucades ens acabem trobant davand de la consigna. Un cop a punt amb la roba de córrer, deixem les motxilles i anem caminant cap a la zona de sortida per fer una volteta i escalfar. Però més aviat escalfem la llengua xerrant que les cames corrent…

L’escalfament és mini i ens col·loquem enmig de la multitud de color groc fluorescent, empastifats de cremes i gels antiinflamatoris i molts amb detalls que els serviran de talismà per superar aquest repte que, per uns motius o altres, és la Cursa dels Bombers.

L’helicòpter sobrevola el mar groc i des de la linia de sortida comencen a donar instruccions perquè hi hagi ordre (dificilillo tenint en compte les 20.000 persones que ocupen “pocs” mentres quadrats…). Els nervis estan a flor de pell, les previsions, les pors de que se’ns mengi el cotxe escombra, els objectius, el recorregut, les dificultats…Totes aquestes coses fan una mandonguilla gegant que no deixa pensar en res més. Jo només vull donar ànims al gerard i la Marina, em fa molta il·lusió que hagin decidit participar d’aquesta festa i vull ajudar-los però no sé ben bé com… Tinc clar que faré la cursa al seu costat i el meu objectiu és que ells acabin.

L’ambientació immillorable, amb uns “covers” de ACDC que reparteixen energia a cabassos mentre els corredors avancem caminant per arribar a la linia de sortida. Ha arribat el moment, sentim el piiiiiiiiii de les alfombretes de Championchip, comencem a córrer vorejant la tarima on toquen els “jeviatas”…Seguim al ritme que tothom tira endavant i passem el Km1 fins i tot més ràpid del que esperàvem. Intento anar a un ritme que els sigui còmode al Gerard i la Marina i crec que ho aconsegueixo i anem tirant…

Poc després de passar pels peus de Colom girem cap a l’interior de Barcelona pujant pel Paral·lel, el seu, encara que poc, desnivell fa que les cames pesin més de l’habitual i el sol que ens cau al damunt ho fa tot més dur. A la pujada es pateix, crec que és el tram més dur de la cursa i així ho acusem tots, en alguns moments a ritme d’elefant… Fins que descobrim que a la part esquerra del Paral·lel hi ha ombra (diga’ns empanats per no haver-nos-en adonat abans…), ens hi fiquem i tot sembla més fàcil.

Poc a poc arribem a Gran Via de les Corts Catalanes on just al principi trobem un avituallament d’aigua, bevem poc a poc i respirant, per lluitar contra el flato que li havia vingut a la marina els últims metres. Agafo 2 ampolles d’aigua que no faré servir per si el Gerard i la Marina en necessiten més endavant a la cursa. Ara venen milers de metres per davant, és el tram psicològic del recorregut, per això hi ha forces punts de batucada animant a la penya…i amb molt encert (semblen les zones de fletxetes de turbo del Mario Kart, perquè als punts on hi ha batucada la gent accelera dels ànims!).

Molta gent comença a parar per descansar, a caminar… La Marina en fa algun intent, però li prohibeixo, sé per experiència pròpia que deixar de córrer és el pitjor que es pot fer per acabar, doncs l’arrancada després és molt i molt feixuga. Tot i així, a trams abaixem el ritme a la velocitat de caminar, però amb l’acció de trotar. Així arribem fins a un ansiat arc que indica la meitat de la carrera.

La propera fita és el carrer de Marina on s’acaba per fi la Gran Via de les Corts Catalanes i comença un tram més fàcil en desnivell (tendeix a la baixada) i de “coco” ja que a partir del Km7 es veu la llum al final del túnel. Arribem a la fita seguint amb el ritme d’anar tirant i trotant molt lent de tant en tant. Ara és el carrer Marina, està clar que no podem fallar cap dels tres, però una en especial segur que no… :P

Baixem i tirem, veig que comencem a estar cansats, però il·lusionats perquè hi ha series possibilitats que acabarem sense que el cotxe escombra ens foti fora de l’asfalt. Veiem discusions de parella per culpa de ritmes diferents i cada cop més gent que camina. Animem a tothom que podem i la Marina reparteix algun consell que li havia donat jo a ella abans. M’agrada, això vol dir que ha funcionat i li ha sigut útil!!!

Just després de passar el Km 8.5 girem per Via Laietana amb la moral ja pels aires, la imatge és fascinant, via Laietana plena de dalt a baix dels “Samarretes grogues cantones”. Vé baixada i ens deixem anar avançant cada cop més gent, el Gerard veu que pot tirar més i, com un professional, em demana l’ampolla d’aigua, se la tira gairebé sencera pel cap i me la torna dient… “Jo tiro”, així que se’n va endavant i el perdem ben ràpid de vista. Ara quedem la Marina i jo, un “mano a mano”…tot es decidirà a l’sprint final!!!

Passem una zona molt ben situada da la organització, un passadis plè de timbals que portàven a accelerar el ritme gairebé al màxim, però just després, un munt de corredors, retirats al costat del carrer desmaiats, amb vòmits al terra i desplomats dónen la nota negaiva de la cursa. La Marina s’agobia i li costa respirar… Llavors baixem molt el ritme, no sé si arribem a deixar de córrer i passem a caminar, però en qualsevol cas, són 10 milisegons i la Marina es recupera quan veu els arcs de l’arribada. Em pregunta quin dels arcs que es veuen és i jo intento anar de llest i m’equivoco. En realitat no hi ha més de 25 metres entre ells, però el “coco” ja pensa on pot deixar de córrer i 25 metres es poden fer eterns…

No era el primer… No era el segon… És el tercer!!! Aquest és el moment de la Marina, de que disfruti d’haver superat el repte i tingui per uns moments la sensació que res pot amb ella, que és la que busquem els corredors quan arribem a la meta. Uns cm abans d’arribar m’agafa la ma i em deixa compartir aquest moment amb ella. La il·lusió és màxima i em fa sentir com si estigués arribant a la meta de la meva primera cursa, se’m posen els pèls de punta i gairebé em salten les llàgrimes de l’emoció. Ens abracem i m’adono que hem canviat els papers des d’aquell 26 d’abril on la Marina em va venir a rebre a la meta de la meva primera marató i que ella estava vivint el mateix.

Després de recollir regalets, tornar el xip i beure aigua, trobem el Gerard i ens diu que havia fet 2 minuts menys que nosaltres gràcies a l’sprint final!!!!! Ja té mèrit amb les bambes que anava, que jo veig més d’estar per casa que per córrer ni 100 metres…jejeje

Enhorabona Gerard i Marina! He disfrutat de valent!!!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses d'asfalt. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cursa dels Bombers’11: Qüestió de voluntat

  1. Marina ha dit:

    Uriiiiii!!! Què bonic! Com m’alegre d’haver viscut la meva primera carrera amb tú, no podia ser ningú altre ;-)
    És tot un món de sentiments i emocions taaaan difícil d’explicar…

    No recordava de les bambes del Gerard, jajaja!

    T’estimo moltíiiiisim!!!!

  2. Marina ha dit:

    Casi muic de risa quan he llegit lo de les bambes del Gerard, jajaja!
    Estic buscant altra vegada la motivació per la cursa d’aquest any i llegint açò no puc faltar!!! ;-)

    pd: és que reprendre l’entrenament és durillo jooooooo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s