GTP: Under a justice sun

Spanish version aqui.

A vegades 110Km i 11.500m de desnivell semblen fàcils o “assequibles” després d’haver fet numeros més grans varies vegades, però quan ets a la muntanya les matemàtiques de cursa no son tan exactes. És per això que m’agraden. I és per això que el Gran Trail Peñalara és la cursa on, fins ara, he patit més (39º de màxima, 32º de mitja i, a la nit, al punt més alt, una mínima de 20º) i, per tant, he gaudit més a la meta. Ah! I si no he begut 15 litres d’aigua no n’he begut cap!!!
La FMM diu això: “El 25 y 26 de junio se ha celebrado la II edición del Gran Trail Peñalara (GTP). Este año a la dureza en sí del recorrido de 110 km y 5100 m de desnivel positivo, se le ha sumado una sofocante ola de calor con alerta amarilla en la Comunidad por altas temperaturas”(http://www.fmm.es/portal/index.php/actividades/carreras-de-montana/502-condiciones-extremas-en-el-ii-gran-trail-penalara)

Pre-cursa!!
Divendres a les 8 del matí ens trobem a l’Uniplant (a Manresa) per baixar junts cap a Madrid amb la Montse, en Joel i en Joan. El viatge són molts Km, tot i que passen força ràpid i ens plantem a Madrid (bé, jo a Aravaca, que vaig anar a veure a la Laura!!!!) cap a les 4 de la tarda… Després, cap a Navacerrada a recollir pitrall, xip i els obsequis de la organització… Allà ens trobem també a dos il·lustres, en Dani (Taronja) i l’Àngela! Feia temps que no coïncidíem i fa il·lusió! Quan ja ho tenim tot, una putada, jo no tinc plaça d’hotel a Navacerrada i no em puc quedar a sopar amb ells, havent d’anar al Port de Navacerrada on m’acompanyen amb cotxe… Allà em trobo amb en Fran (Trepariskos) i la Bea i en Mario. Sopem amb ells i uns companys valencians (un d’ells havia quedat segon de l’UTMDA!) mentre xerrem i ens posem nerviosos per la cursa. Sort que tenim un “fighter wine” per calmar els ànims!!! Doncs a pagar l’alberg, preparar les coses i a dormir, que a les 4.45 m’he de llevar!!!

Compte enrera
Al matí em baixen en Fran i la Bea en cotxe (gràcies!) i ens trobem al pavelló amb la resta de correcats. Fot força rasca i decideixo sortir am les malles de 3/4 que m’he comprat per l’UTMB, així les provo. Passem el control de material, trobem a gent (Escalator entre d’altres) i ens fem fotos… S’acosten les 6.30 del matí, l’hora de la sortida i ens ajuntem en Dani, l’Angela, la Montse, en Joel i jo, ens desitgem molta i molta sort. Em giro un moment i en Joel ja ha desaparegut, ell és un dels makinorris i ja s’ha posat a primera línia! PAM! SOrtida!

Els catalans:

Fran i Escalator:

Km Vertical de la Barranca
Sortim en direcció al cim de la Maliciosa pel mateix recorregut que fa 2 anys vaig fer el Km Vertical de la Barranca. Al principi pel poble i després per la pista que va a l’hotel, tothom trota. Com sempre en aquestes curses, sembla que els corredors vulgem trotar durant tota la cursa, però quan, al cap de 5 Km el terreny empina ens fem tots caqueta i comencem a caminar… Creuem el riu seguint el PR i pugem per corriol fins la Font de la Campanilla per enfilar la seca i tècnica pujada cap a la Maliciosa. Allà, pel camí estret es fa un embut i el sol comença a apretar. Jo segueixo a en Taronja i arribem dalt junts. La Montse va un pèl més enrera i l’Àngela la he perdut de vista, ja no la veuré més la resta de la cursa tot i no anar molt distanciada tampoc… El Joel… el Joel va molt endavant!

Cim de la Maliciosa:

Terreny conegut
Dalt la Maliciosa el sol ja apreta i m’he d’arremangar els manguitos. A la baixada, pedregar tècnic i perillós, típic “Pedrizero”… Avancem trotant força gent, en Taronja davant, la Montse darrera i jo després. Començo a trobar-me dur d’estómac (sempre em passa el mateix, cagun l’ou!) i he de fer una parada tècnica per evacuar. Complicat trobar amagatall, però al final sort en vaig tenir de les grans roques de la Pedri! Ara, lleuger i per corriols que conec i qeu em condueixen a Canto Cochino apreto de nou, em sento de conya! I avanço al Taronja, que va frenat (ell si que en sap d’estratègia, que jo no en tinc ni idea… :S). A Canto Cochino encara m’omplo més d’energia veient el Yelmo, el Cancho de los Muertos i molts més llocs que em porten records inesborrables de la meva època passada a Madrid… Tanta energia que arribo al refugi Giner de los Ríos corrent per tota l'”Autopista de la Pedriza”. Allà, amunt cap al Tolmo (records extres, MOLTS RECORDS EXTRES). Des d’allà, ja amb un sol de justicia, ressegueixo amb la mirada les ròques mítiques del Pàjaro, la Tortuga i l’Indio. Crido com si fós un superguerrer, per arribar al Collado de la Dehesilla a tope i avançant fins i tot al gran Escalator (de Guipuzcoa).

Avituallament continu
La baixada a la Hoya de San Blas, de les més “guarres” que recordo, amb males herbes altíssimes que te les menges només amb avançar! Després de menjar tanta herba no caldrà ni avituallament!! Després de la baixada i creuar el riu, empalma una pista de baixada i trotanera on atrapo a la Montse, que ha perdut un bidó d’aigua i va bastant cardada. Avancem junts cap a un avituallament/control que no arriba mai. Em queda un culet d’aigua al bidó i a sobre calenta! Es veu el sobreterra distorsionat de la calor que fa…i encara són les 10.30 del matí!!! Per fi, a l’avituallament em bec un litre d’aigua sencer i omplo bidons. Jalo una mica de fruits secs i alguna barreta i tirem amunt, també per pista.

Arribant a l’avituallament:

Cap a Morcuera
A mesura que passen les hores la calor apreta cada vegada més deixant el cos més deshidratat que jo què sé. És una pista que va pujant i baixant i que fem amb la Montse. És curiós, perquè a trams hi ha algun arbre al lateral i es veu com tothom fa “esses” per anar a buscar ni que sigui 2 segons d’ombreta… A mitja pujada li diuen a la Montse que la 2a i 3a noies estan a prop, canvia el xip i se’n va endavant. Li desitjo sort, jo segueixo amb la meva cursa, portem uns 35Km, en queden 75 i jo començo a sentir-me baix d’energia. Poc abans d’arribar a Morcuera (Km40) hi ha una pujadota que un altre dia hauria estat fàcil, però no en aquell moment… Al menys era ombrívola. La pujada ens portava gairebé al coll, que també havia freqüentat bastant fa un parell d’anys ja que és just el final de la Cuerda Larga… Allà molts abandonàven abatuts per la calor. Jo vaig aprofitar per menjar una mica de quantitat i beure força aigua, però sense perdre gaire temps.

Las Presillas: Una prova “Mental”
Sortint de Morcuera, gran baixada per pista que faig caminant per païr una mica el que he menjat. La densitat de participansts s’ha reduït molt a causa de les baixes i gairebé no coïncideixo amb ningú. A mig camí trobo una font alta, em trec la motxilla i em faig una dutxa literal.

Deuen ser les 2 del migdia i us podeu imaginar, a 39ºC sense una p*ta ombra… Segueixo baixant, ara per un corriol força perdut fins un pont on hi ha una família banyant-se al riu, penso que que bé que s’ho monten, si no fos perquè des de llavors i fins a Rascafria el recorregut de la cursa va pel costat del riu, el que n’hi diuen “Las Presillas” i hi ha unes 2000 persones (sense exagerar) remullant-se, fent xap-xap, prenent el sol en banyador i bikini… I jo fotent el gilipolles corrent per allà! Em concentro per passar de tot i no caure en la temptació d’abandonar i quedar-me allà. Gairebé m’entrabanco amb una pedra per quedar-me embobat d’enveja mirant la gent banyant-se… Al final d’aquesta zona i ja prop de l’avituallament em trobo amb en Joan i la seva family que van a disfrutar de la zona… quina enveja! Però la veritat és que em dóna ànims i em diu que la Montse ja em treu 20 minuts!!! Com una moto… Poc després arribo a l’avituallament de Rascafria. Allà m’endinyo un parell d’entrepans de pernil i Acquarius. Em reomplo els bidons i em trec les pedretes de les sabates.

Joder amb el Rebentón
El proper objectiu és pujar fins el Puerto del Rebentón, al Km 62. Són les 4 de la tarda i començem a tirar amunt, cap a un lloc que es diu el “Puerto del Rebentón”, amb una calor de mil dimonis… què havia de passar?? Doncs és clar…Rebentón! Em començen a venir mareigs, no soc capaç de caminar recte i el cap em fa tant de mal que em sembla que rebentarà. Decideixo jeure una estona sota una de les poques ombres que trobo durant la pujada. Allà em prenc un Sant Ibuprofè i respiro fons. Estic uns 15 minuts i segueixo amunt per unes Zs que encara eren força emboscades. Durant la pujada, molta gent dóna la volta per tornar a Rascafria i abandonar la cursa. Jo he pensat en ffer-ho, però de moment aguanto el que puc (allò de Baturrico de Aragón que em deia la Maria…). Més endavant, quan ja es va per pista sense arbres, torno a parar per seure a una pedra arrasarat sota un arbust. Això és molt dur… no puc ni aixecar-me Passa una estona i un company de Toledo tiba de mi i em dóna ànims. No sé com però ho aconsegueix i al cap de 5 minuts soc jo qui tiba d’ell per arribar a l’avituallament del Rebentón. Allà la gent descansa asseguda i jo faig el mateix. Trec de la motxilla el sadvitx que m’ha fet la mestressa de l’alberg i que pensava que era de Nocilla, però…sorpresa!!! és de Xoriço!!! Amb això rebifo! Me’l cardo sencer i quan vaig a sortir cap amunt arriba en Taronja! Ja feia estona que jo anava mirant enrera…sabia que havia d’atrapar-me!!!

Resident Evil: Zombies in the Peñalara
Amunt amunt amunt! Algun sifont, però amunt per terreny fitat però sense camí marcat fins arribar a la Laguna de los Pájaros, on comença la zona tècnica. Allà descanso un moment i espero ja a en Taronja per pujar amb ell. Comencem a tirar amunt i… Tu què fots aquí!!??!?!!?? Trobem en joel assentat en una roca com si fos el sofà de casa, porta hores per allà, dormint i intentant reposar ja que porta una pàjara històrica per no haver pogut menjar res en molta estona… L’obliguem a aixecar i arribem els 3 junts al Peñalara després de travessar el Risco de los Claveles. Ja comença a amagar-se el sol…per fi!!! Ara l’altre problema, em deuen quedar uns 100ml d’aigua per fer gairebé 10Km…pffff Ho passo fatal…boca seca, una set impressionant…

Farem rock a la cort de porcs!!! nanana na na nana
Baixada ultratècnica del Peñalara fins un rierol on parem i omplim els bidons despres d’enxufar-nos 500.000 litres a nosaltres… Ja tipets, baixem cap a la Granja amb en Taronja (en Joel ha decidit que abandonarà a la Granja i ara tira més lent) per un corriol agradable i fresquet.

A la Granja hi ha un munt de gent animant, la meta del Trail i un avituallament força complert. Ens treiem la motxilla i ens prenem en calma aquest avituallament. deuen ser més o menys les 21.30 i ja anem traient els frontals.

Per fi, de nit… arribem al Camino de Schmidt!!!!
Ara 11Km de pujada constant (uns +650m) pel costat del riu fins la “Casa de la Pesca” que fem amb el que dirien alguns “Nordic Walking” i a un ritme molt alt. Ens alternem la tibada entre en Taronja i jo. Un cop a l’avituallament, en Taronja es cura les llagues i els voluntaris són d’allò més atents i catxondos (s’han d’agrair durant tot el recorregut!). Sort! Ara toca pujar al Collado de la Fuenfría per una pista… una pista amb una pendent que jo no havia vist mai!!! La fem xino xano i patint. A mitja pujada ens avança un grup de 4 follats, entre ells l’Escalator, que no podem seguir. Un cop a la Fuenfría on hi ha un control…

Ara si… ara toca apretar!
Queden al voltant de 15Km i ens separem amb en Taronja. començo a apretar i correr bastant a sac pel camino, que havia fet milions de vegades, fins al Puerto de Navacerrada. Crec que puc fer sots-21h i apreto encara més, a l’avituallament del port no paro ni un minut, només agafo pernil salat i salsitxó i continuo corrent a passa lleugera. Queden uns 10Km per arribar, primer una pujadeta i després tot baixada!!! Al principi tècnica, on avanço un munt de persones (15-20), inclosa la 3a noia i més endavant l’Escalator. Després es converteix en corriol i més endavant en pista la pista de la Barranca, on cremo l’últim cartutx apretant per arribar al poble de Navacerrada.

Festa i sensacions
Entro al poble sobre les 3:40 de la matinada, passo pel carrer de les discoteques i un munt de gent a fora una mica passadeta d’alcohol animen com si estiguéssin a la final de la copa del rei i fes anys que no guanyen res (xD). La veritat és que fa mandra perquè es tiren a sobre com si em volguessin abraçar i tot… Un cop passat això, ja reconec el recorregut, 3 carrers i a la dreta cap al camp de futbol. La SATISFACCIÓ d’acabar aquesta prova és màxima i arribant a la meta els braços se m’aixequen sols per celebrar, en petit comitè, la VICTÒRIA. Perquè, malgrat tot, he aguantat calor, fatiga i set. Perquè he aguantat les males passades del “coco” que volia abandonar. Perquè m’he sobreposat al dolor de les llagues. Perquè he conegut gent fantàstica. Perquè els voluntaris m’han empès fins allà. Perquè he corregut en el lloc on, precisament, vaig aprendre què és això de superar reptes…

Vull agraïr la gran predisposició dels voluntaris i el bon rotllo amb tots els acompanyans que he tingut en aquest Gran Trail Peñalara.

Al final, 21 hores i 13 minuts, 33è de la classificació general de 450 participants i només 122 acabats. Estic content…

PD.- Algunes de les fotos que podeu veure son del Fran i la Bea

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a GTP: Under a justice sun

  1. Jaimescolano ha dit:

    Eres un campeonassso amigo. Ese retrato con la birra es todo un himno. Cuídate hermano.

  2. Anònim ha dit:

    IMPRESSIONANT CRONICA, M’ENCANTA COINCIDIR AMB TU, ho hem de fer mes sovint. petons. Angela

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s