Ultra mític, l’Andorra Ultratrail en estat pur

Aquesta vegada si. 112Km i 9.700m de desnivell positiu acumulat semblen molts i, tal qual, son la òstia!! Això si, diré que els he disfrutat com mai, utilitzant l’estratègia i patint un ou (cal dir que…no he tingut pàjara!!! OohH Sorpresa!). No diré que es la cursa a la que més he patit, perquè ja ho he fet moltes vegades (i sembla allò de “He somniat tota la vida jugar en aquest equip”), però és que no hi ha una altra manera de descriure-la!! 9700m de desnivell positiu son una puta barbaritat i si a més son en 112Km vol dir que no pares de pujar i baixar en tota l’estona!! I per si no en tens prou, plè de tarteres i camins tècnics! Això si, és un Ultra Trail amb sentit, el sentit de donar la volta a un país i que m’ha permès (ens ha permès a tots els participants) assaborir una infinitat de moments màgics en un cap de setmana!

Entrenament, no?

Fa mesos i mesos que em vaig apuntar a aquesta cursa. Tants que ja ni recordava exactament de què anava el tema… Dijous m’havia de preparar la motxilla (divendres anava directament des de la feina cap a Andorra) i després anar a sopar una mica de pasta al “Punyo”. Mentre em feia la motxilla vaig obrir l’ordinador per assegurar-me que no em deixava cap objecte del material obligatori. I tal i com entro veig: 9.700m D+ i em deixen 40 hores per fer-ho!!! Em vaig acollonir, pixar a sobre, mossegar la llengua i mig marejar tot junt i més! Jo pensava que tenia uns 7000m D+ (que ja son una bestiesa) i que el temps màxim per fer-los eren 30 hores (amb lo que havia calculat que jo no en trigaria més de 25 ni de conya).  Em tremolava tot, per això no vaig declinar el tema d’anar a sopar amb un bon lambrusco…

Pre cursa amb el pito al cul!

Em llevo a les 7 del matí, cap a treballar. Plego a les 16.30 i corrent (en sentit figurat, el que corria era el meu apreciat Honda Accord) cap a Andorra. Recollida del pitrall. Buff, ja hi soc. Ara a buscar un lloc per sopar. Em trobo amb en Massa i sopem junts un menú del corredor (amanida de past de primer, pasta bolonyesa de segon i… magnum almendrado de tercer acompanyat tot d’una cerveseta) a les 19.30 de la tarda. Parlar em va bé perquè em tranquil·litza i em fa posar els pebrots al seu lloc, que feia estona que els portava per corbata. M’explica coses de la cursa, com afrontar, quan apretar… Mentrestant arriben el Clave i en Sergi que han hagut d’abandonar de la Ronda dels Cims. És una pena perquè tenen pota de sobres per quedar per la part davantera de la classificació, però a vegades s’ha de plegar…  Son d’aquella gent que sempre em puja els ànims de veure…jejeje Llàstima de l’enveja que em va fotre el Sergi fotent-se  carnassa de vedella mentre jo passava amb un cafè doble…

Més gent que arriba! En Guido (que ja avanço que quedarà tercer a la cursa! Vaia crack, enhorabona!) i la Mireia, els Koales (Ruben, Martox, Albertus, Manolete, Jordi i Roger) i més gent que no conec o per la meva mala memòria no recordo, tothom acompanyat amb afecció.

Patapum pim pam!!!! Que ze noh ezcapan!!!

Abans de començar Parlo amb en Roger i en Jordi (el rastes) i m’expliquen el seu plà d’anar junts tota la cursa. Jo m’havia planificat anar lent al principi per lo de guardar pota i semblava que amb ells hi podia anar bé. A més, la idea d’anar acompanyat m’agradava, que en aquestes curses tan llargues anant sol tota l’estona t’acabes menjant el tarro si o si. I finalment es va apuntar un altre home importat a l’aliniació, en Ruben.

Comença a sonar la musica, castell de focs, gent cridant… tot molt èpic!! Son les 23.00 del divendres i el tret de sortida ja s’ha fet!!!

Gràcies als latigassus…

Comencem a trotar per asfalt i el camí del Ferro en direcció Llor, a ritme lentorro però constant. Segurament més lents que la mitjana. El camí del ferro planeja però tendint a pujar (falso llano que en diria el comentarista del Tour). Els que em coneixeu ja sabeu que a les curses m’esvero (i després rebento), doncs després de Llor, quan comença la pujada cap al Clot del Cavall,  el tema és que entre gent animant i corrent, em poso al davant dels 4 fantàstics i, caminant, no paro d’apretar, per sort el Roger no para de repetir-me “tranquil que és molt llarg”, a lo que jo penso que té raó, que, a més, m’esvero sense pensar, que m’he de calmar, però sense voler, als 30 segons torno a estar apretant… La paciència que van haver de tenir per repetir-me allò tantes vegades!!!

Dalt el Clot del Cavall, una mica de carenajada i molt de vent per observar la vall a la llum de la lluna i veure els frontals dels primers classificats al quinto conyo. Baixada més o menys tècnica al principi (com totes les de la cursa) i agradable després i seguint corriol, seguint al ritme lent… Arribem al primer avitiuallament en unes 4 hores als peus del Puigpedrós. Som a la posició 253 i ja no queda ni Cocacola!!! Hem fet uns 1300m positius i em sento com si acabés de començar…Això rutlla!

Timbals i gralles

Comencem a pujar la mítica del Coma Pedrosa que amb 2939m és el cim més alt d’Andorra. La pujada és molt tècnica entre tarteres i blocs grans, al principi de pendent moderat, fins que queda poc pel coll i el tema empina. Tot aquest tramen Rubén tira endavant i el perdem de vista i el Roger va de cap a caiguda amb la panxa. Per culpa de problemes estomacals es para a “treure” sovint i les forces li fan figa i anem fent xino xano. Tot i així la cosa no millora. Mentre pugem anem escoltant gralles i timbals (estem delirant?) i una espècie de mareig/mal de cap es comença a notar per culpa de la falta d’oxigen. Fot una rasca de cal Déu, però fot més mandra treure l’Impermeable de la motxilla, així que tirem amb samarreta de màniga curta i manguitos. Fins el cim del Coma Pedrosa arribem tots junts… D’aquí sortia la música!!! Això si que té mèrit, passar-se la nit tocant la gralla a gairebé 3000m d’alçada mentre passen 500 frikis corrent…

D’aquí cap avall la baixada és una tartera tècnica (crec que divertida, i dic crec perquè tothom deia el contrari) on m’ho passo teta saltant entre pedres, relliscant entre pedretes i aguantant l’equilibri al límit per no caure de lloros… brutal!!!

La primera baixa

Arribo on la baixada aplana i el Roger està fent tràmits per atacar el seu mal de panxa. Mentre, arriba el Jordi. En aquest moment em sento superfort i decideixo accelerar el ritme després de parlar amb en Jordi i el Roger que ens veuríem més endavant. Quan arribo al refugi de Coma Pedrosa (22Km en 7 hores de cursa!!!) m’hi trobo en Ruben, menjo una mica i bec cocaloca. Fitxo al “cagaderu” i esperem 10 minuts a veure si arriben aquell parell.

Com que no arriben decidim continuar cap a la Portella de Sanfons on veiem la primera de les dues sortides del sol en cursa i que la fem a ritme fins al coll per a poder correr després pel corriolet plà i en baixada que et porta al Port Negre (cadira d’Arinsal) i després cap al Coll de la Botella. El sol, en aquestes curses, té un efecte que ni el Red Bull, ni el dòping et donarien mai, t’ataca al centre del sistema emocional generant alguna cosa que fa que et sentis 1000 vegades més fort en pocs minuts…

Enmig de tot això, sentim uns crits per darrera… era en Jordi que venia fonent des del refugi anterior, quina màquina!!! A l’arribar al Coll ens trobem als Koales animant i en Jordi ens explica que el Roger ha abandonat i que es trobava fatal. Un cop de moral, però això és una Ultra, aquí pots ser el mes fort del món i haver de plegar per una picada de mosquit…

Perquè canviar? Puja-Baixa

Del coll de la botella un camí que planeja i tira cap amunt fins al Coll de Montaner, un camí dels meus, on em poso a davant marcant el ritme amb els pals tirant d’en Jordi i el Ruben. Des del coll al bony de la pica ja és un altre cantar, les pujades dretes són l’especialitat del melenut (en Ruben), que ens marca gairebé fins i tot on hem de posar els peus. Seguint-lo arribem a dalt de la millor manera possible, POC CANSATS.

Em menjo mitja barreta (ho faig durant tota la cursa, cada 1h30m o 2h em menjo mitja barreta, a part del salat dels avituallaments i em va de perles). Ara toca baixada. Baixada bèstia… uns 1500m de baixada, primer amb cordes per assegurar, després per camins guarros, despres per camins “no tan guarros”, després per tartera i finalment per un caminet maco (això últim devien ser 100m com a molt…jejeje). Anem a tope, durant la baixada avancem a Déu i sa mare i arribem a Margineda en 11h30m.

Superavituallament!

Allà tenim avituallament especial… Súper segons l’organitzacó (he de dir que els avituallaments en general estan molt bé, però els Super, els Super son una pu** merda). Per sort per nosaltres és superdeluxe perquè hi ha amics i parelles d’en Jordi i en Roger que ens animen (i mimen) a sac i..hi ha el Roger!!!

Que ja està més o menys recuperat i ens ha portat l’elixir que ens dona energia… Una birra per cada un! I que bé que entra!!! La birra és el que necessitava! Menjo una mica d’arròs i faig el burro una mica pel recinte. Estic un pèl nerviós, al nostre voltant només veig gent destrossada (no sé la pinta que faig jo…) i tinc la sensació que anem molt justos pels temps de tancament de controls.

I duren… i duren…i duren

Au! Cap amunt! Ens venen 1600m de pujada sense treva. Jo ja li dic a en Ruben que ja no sé si podré seguir amb el ritme, i que si volen tirin, que jo ja faré la meva cursa. Tot i així intento seguir-los i fem la pujada del tirón. 1600m parant 2 vegades, una d’elles ni un minut (l’altre menys de 5). Durant les hpores que vam trigar a pujar em va passar pel cap absolutament tot el que em passa a la vida, su[poso que per distreure el cansament inconscientment! Dalt del coll del Bou Mort seiem i contemplem la bellesa de la vall que tenim davant. Veig parets per on escalaria per tot arreu, sendes per on correré, crestes per disfrutar… Això és el paradís!!!

Acumulem cansament

En Jordi que anava uns centenars de metres enrera arriba i el Ruben ens ofereix als 2 un entrepà de pernil que fa que l’estomac se’m calmi després de gastar massa energia durant la pujada. Durant tot aquest tram en Jordi ha anat tenint rampes a les cames i va força cardat. Tot i així el tio ho pateix en sileci i sense protestar ni un moment, però cada vegada se li fa més xungo  i ja pensa tota l’estona en el fisio i el metge del proper refugi. Després de descansar al coll comencem a baixar trotant fins a uns estanys d’aquests de pel·licula on es reflexen els cims més escarpats de la zona. Baixem cap a l’avituallament del refugi de Perafita, on hi estem poca estona tirem amunt cap al Coll de la Maiant (tram que no recordo gaire i, per tant, no en puc dir res…) Des d’allà queda 2h15m

aproximadament fins al refugi de l’Illa i al principi anem a ritme lent i en Ruben i jo ens allunyem cada cop més del Jordi, que es queda enrera amb un altre grup de corredors.

Al refugi aprofitem per menjar tomàquet, tonyina i caldo i seure una mica. ens posem 10 minuts de marge per a sortir un altre cop i just abans de marxar arriba el Jordi. Parlem i decidim que nosaltres anem tirant i que ell, sense abandonar, anirà al seu ritme (ara, havent passat tot puc dir que va haver d’abandonar al següent avituallament, les Bordes d’en Valira, un altre cas de la sort que ens deparen les ultres, per què tenia rampes? havia menjat malament? l’alçada? el ritme? ves a saber).

Només quedem 2

Pugem amb el Jordi cap al Pic dels Pessons per un camí força llarg que quan arriba dalt careneja una mica. Dalt al cim hi ha una parella de voluntaris morint-se de fred per culpa del vent. Des d’allà baixem cap a una vall preciosa plena de llacs on es pot veure el Pic de ríbuls al costat. La baixada es fa lenta. Molta pedra i dificultat per posar els peus en cap lloc sense perill d’engegar un turmell a fer punyetes. Així que anem tirant i se’ns fa molt i molt pesat tot el tema. Descobreixo que les meves Asics Trabuco 14 noves son un trunyo quan les miro i estan les 2 amb la sola mig desenganxada (tenen només 3 setmanes de vida!!!).

Després de molta estona i molt pesada arribem a les Bordes d’Envalira on hi ha un altre avituallament Super amb les mateixes condicions que el d’abans. L’avituallament molt justet, però amb el Roger i companyia altre cop allà!!! Ara em dóna una Voll Damm d’aquelles que recordaré tota la vida. Que bé que entra!!!! Aqui teniu l’equip avituallament:

Com que les Trabuco se m’han trencat, estreno (si, si, a 40Km del final estreno bambes…jajaja) les noves Cascadia (que m’acabaran anant de perles). Se m’ha encetat tot  l’entrecuix i foto una potingada de vaselina que no se si va millor o pitjor…

Encarem amb íilusió

L’útim terç del recorregut tothom diu que és el més xungo, tot i que mirant el perfil no ho sembla… Doncs no es pot fer cas al perfil!!! Puc confirmar que és duríssim!

La primera pujada després de les Bordes ja té tela, comença més o menys bé, però els últims 350m de desnivell es puja camp a través una paret que gairebé es podria escalar! Per, després carenejar i baixar cap al refugi d’Incles seguint el riu per un camí que no s’acaba mai. Entre pedres i corriol xungo. Sort que a Iscles hi ha el Paco Ramos que m’anima molt. Ha arribat el moment. Em prenc un Ibuprofè per poder continuar, 2 gels, una barreta, acquarius i cafè. From lost to the river, si l’estómac es posa malament que s’hi posi, però les cames necessiten energia. Amuuuuuunt!

I…otro mas!!!

Després d’Incles vé pujada de 800m, en Ruben està animat en fer-la a ritme i jo li ho torno a dir, que no m’esperi i si té pota que tiri. El tema és que enganxat a la seva roda el puc seguir i arribem fins un coll que pensem que ja fa els 800m que haviem de fer, però de sobte… les cintes reflectants tornen a indicar cap amunt. El “coco” comença a estar pel terra i hi ha una boira que no deixa veure a més de 10-15m, així que sempre veiem just la cinta següent sense saber fins on. És molt dur. Veiem un tio plorant perquè no pot més. “Un cadàver” penso, però hem d’anar amb compte, si ens despistem podem pillar pàjara nosaltres. Després de molt apretar arribem al cim i comencem a baixar per terreny tècnic i gens corredor. Primer per culpa de les pedres i després per culpa de la gespa enfangada.

Ultima “grecieta”

Després del refugi de Coms de Jan ja només ens queda una pujada, que segons ens han dit fa uns 300m de desnivell. Si mireu el perfil veureu que és mentida, l’acumulat de pujada de l’ultim tram son 600m!!! Doncs aquest és el motiu de patir tant, perquè mirant el perfil o “croquis” de la organització no queda gaire clar què és el que vé. Per terreny pedregós,pugem una rampa per a flanquejar una gran carena, per tornar a baixar a la vall i pujar cap a la collada dels Meners, que és la finestra cap a la Vall de Sorteny que ens portarà a l’últim avituallament i després a Ordino. És tot fosc, però la lluna plena dibuixa les siluetes de la immensitat andorrana.

Això és…normal

Porto més de 42 hores sense dormir des de divendres a les 7 del matí. Començo a notar-me la son a sobre. Baixem 1Km per camí de tartera i després 3 més fins al refugi de Sorteny per un camí més agradable, però que se’ns fa etern. Tant en Ruben com jo tenim al·lucinacions per culpa de la son, veiem coses que no hi son, sentim gent, tenim converses imaginaries. A mi em sembla que veig el refugi cada 200m. I el pitjor és que quan li dic al Ruben, alguna vegada ell també el veu!! jajaaj Finalment hi arribem. Jo espero trobar-m’hi en massa, però està clapant! Total, que ens prenem, jo un cafè i el Ruben un Red Bull per veure si despertem.

Ultims Km agonitzant

Tenim ganes de que s’acabi com abans millor. Ara ja no disfrutem. Primer correm per pista i després per un corriol estret on encara no sé com no ens vam matar. Després asfalt i desfer el camí del ferro que haviem fet al principi a l’inrevés. No estic segur d’haver fet despert aquest tram. Si més no, no l’he fet conscientment. A l’arribar a Ordino hi ha el pare del Ruben esperant-nos i ens fa les fotos de rigor. Arribem, com no, corrent a la meta en 31h43m. Hem fet tota la cursa junts i hem compartit patiment i alegria. És una màquina, sense ell ni de conya hagués pogut fer això en aquest temps. Aquesta és una de les grandeses d’aquest esport que és segurament el més solitari i alhora el més social… Gràcies!!

Sembla mentida…

La meta emociona, però tampoc de manera exagerada. Fa un moment estava agonitzant i ara trobo a faltar continuar corrent per la muntanya? Em dius què recordo de la cursa i em venen milions de flaixos de moments, sensacions, panoràmiques, orgull, estrategia, companys amb qui t’has creuat, el sol de cada matí, el vent a la cara, els pocs moments de relax que els hem disfrutat del tot, els ànims de voluntaris i públic, la sortida amb els focs artificials i… com no, en Roger i el Jordi, que s’han quedat pel camí a una cursa que potser si hagues estat el dia abans, o el de després hauria estat del tot diferent.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Ultra mític, l’Andorra Ultratrail en estat pur

  1. Rubén ha dit:

    Company! Fins avuí no havia trobat el teu blog!
    M’he emocionat llegint la crònica i recordant les vivències d’aquelles gairebé 32 hores de disfrute
    El 2012 ens fem una Ronda per Andorra?, jejeje
    Per cert, les fotos de l’arribada van sortir malament :( Suposo que falta de llum
    A veure quan coincidim.
    Una abraçada i ànims al UTMB, que això està chupao!
    Fins aviat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s