UTMB – Ultra Trail du Mont Blanc 2011

La setmana passada vaig participar en l’UTMB, que significa complir el que és un gran somni des que el 2008 que en vaig veure la sortida a Chamonix quan jo encara no sabia què significava córrer per la muntanya ni què era l’UTMB. Allà vaig decidir que algun dia no gaire llunyà havia d’estar entre aquells valents que prenien la sortida, i així va ser el 26 d’agost de 2011 a les 11.30 de la nit…

L’UTMB, per qui no ho sàpiga, és una cursa al voltant del massís del Mont Blanc, de 167Km i més de 9.500m de desnivell positiu (teòricament) a fer a peu amb un límit de temps de 46 hores. Segons diuen, una de les proves més dures del món i segurament la cursa de muntanya més mítica i somniada pels corredors. Participants de 54 estats diferents ens vam reunir el 26-27-28 d’agost per provar de superar el repte.

I l’edició de 2011 va ser especialment dura, a carrerasdemontana.com, diuen “La edición 2011 del UTMB pasará a la historia como la más dura hasta hoy, tanto por la feroz meteo de la primera noche (lluvia y nieve abundantes) como por lo exigente del recorrido alternativo aplicado, que sumó 170km/D+9.700m. Como consecuencia, apenas el 49% de los corrredores logró cruzar meta.

Comencem el viatge!

Dilluns 22 anem cap a Chamonix amb els pares, el Pau i l’Estel, 8 horetes des de Terrassa. Passarem uns dies de repòs visitant la famosa Aiguille du Midi, els espectaculars Droits i l’Aiguille Verte des de Grands Montets, La mítica però desmillorada Mer de Glaç, la panoràmica de la Brevent, el Tramvia del Mont Blanc, etc… Dies on em començo a empapar del que vé i durant els quals vaig mirant la meteo, que sembla inestable i fa una miqueta de basarda…jejeje Per no dir que tinc els collons per corbata…

Preparació i nervis

Arriba el matí del divendres 26 i jo dels nervis. Em desperto cap a les 10 i no puc dormir més, és un dia gran, però els núvols van apareixent i estan encastats als cims de totes les muntanyes que tenim davant. A les 12 vaig a recollir a Chamonix al Josep, la Odei, el Roger i l’Alberto. Mentrestant rebo un SMS del Joel dient-me que hi ha rumors que “segurament” la cursa no sortirà a l’hora prevista, les 18.30, sinó que sortirà a les 23.30 per culpa d’una tempesta elèctrica. Em colapso, trinito, em cauen llàgrimes pensant en el record del que van patir els participants de l’any 2010. Decideixo anar al Salon de l’UTMB a preguntar per la confirmació d’aquestes dades. Una noia molt amable em diu que si, però cap cartell, cap sms diu res oficial. A les 16.30 m’arriba un sms amb els nous temps de tall (l’SMS del canvi d’hora de sortida encara l’espero avui, 4 de setembre)

A la tarda aprofito per anar a fer una cerveseta amb els que han tornat de ruta, ara s’hi afageixen el Bas i la Diana. A Chamonix hi ha un ambient brutal! Plè de frikis del córrer, música emocionant i… pluja! Vaig cap a la casa on ens allotgem amb la family i allà sopo, em dutxo i em començo a preparar per la gran cita:
– Malles 3/4 Kalenji
– Calçotets running kalenji boxers
– Mitjons Quechua de trail
– Asics Trabuco 14 amb una mica de super glue a la punta
– gorra vermella de Cavalls del Vent

i, és clar, el meu Buff BLAU de Cavalls del Vent que m’ha acompanyat a totes les curses des que vaig començar a córrer i que correrà per última vegada al Pays du Mont Blanc…
Per ultim, em calço la samarreta Haglofs tunejada especialment per aquest UTMB 2011 amb una imatge del Foc (el meu gos que va morir l’estiu passat) que em donarà ànims quan defalleixi i un escrit molt significatiu “Serem allò que vulguem ser”, una frase extreta d’un poema de Miquel Marti i Pol que em recorda que soc jo i només jo qui decideix si acabo la cursa o no.

Conquest of paradise
Les 22.00, plou a bots i barrals i surto del cotxe amb paraigües cap a la Plaça de Chamonix amb la sensació que em diran que s’anul·la, es posposa o es modifica dràsticament el recorregut. Allà, a un porxo, em trobo en Joel amb uns col·legues a qui passo material per fer-se una senyera pel pitrall.

Els nervis estan a flor de pell i la pluja em fa venir pixera cada 3 minuts. Em fico a la zona de sortida i vaig als ECOtoilets. Al sortir no trobo al Joel i em poso sol a la sortida. En aquell moment apareixen els amics de Terrassa per sorpresa que em donen ànims i em tapen amb el paraigües, però de seguida els fan fora i em quedo sol allà, enmig de 2300 corredors que esperen per sortir a córrer per no parar fins ser altre cop a Chamonix. Durant aquesta estona, m’entero que han retallat el recorregut al tram de la Flegère, així que al final queden 161Km i 8.500 de desnivell positiu. Mentre plou jo ja no puc més dels nervis, penso en no entrebancar-me a la sortida, en els 2 anys que porto esperant aquest moment, en el que he entrenat, en els amics que m’han donat consells, en els que m’estan seguint des d’aquí i des de casa. Penso en la filera d’Ultres que he fet i com m’han costat totes i cadascuna d’elles i alhora penso que què collons foto aquí, que no estic preparat, que “tic acollonido”! Comencen a fer el briefing i jo amb el cul ben apretadet.

De cop… “Conquest of Paradise”! Sona aquesta esborronant i emocionant cançó durant la qual donaran el tret de sortida. Dis, nef,vuit, set, sis, senc…. Apretem a córrer!!! Tothom crida i els corredors anem apilotonats com si fóssim al passeig de Salou en ple agost. Penso si la meva claca serà a l’esquerra (entre la multitud cridant no es veien gaire…) i em moc cap allà mentre corro… efectivament!!! Em trobo als amics de Terrassa que m’allarguen la mà i em despedeixo amb un crit tipus Braveheart, igual que quan em trobo als pares, el Pau i l’Estel…

Velocitat de creuer fins a les Houches
La major part del camí entre Chamonix i les Houches és una pista que va planejant i fent repetxons on tothom, tothom li fot canya. Jo no puc ser menys, espero que després no em passi factura… A les Houches em trobo la família una altra vegada animant, però no em paro ni mig segon, només el just perquè sàpiguen que vaig bé… “Tot va bé, tot va bé, tot va bé!”. A l’Avituallament em prenc un glop de tè. Si, si, només un glop, que em foto una escaldada a la gola que ni amb les calderes del Pere Boteru!

Com al parc d’atraccions, a tope

Pugem cap a Col de Voza plè, plè de fang. La meva estratègia és clara, he de fer totes les pujades de la cursa sense parar ni una vegada i els ànims que m’han donat a les Houches m’ajuden a fer-ho (al menys en aquesta pujada). És impressionant com en tot el camí hi ha gent animant en llocs perduts al mig de la muntanya i caient el xàfeg que està caient… Passat el Col de Voza, la baixada, amb més fang si es pot,  és un espectacle de gent caient i relliscant, baixant de cul, fent voltes de patinatge sobre el fang…jajaja De veritat que és divertidíssim!

Després de baixar uns quants carrerons asfalteros per Saint Gervais, arribem a l’avituallament. Tornen a ser-hi els pares i cosins i altre cop.. “Tot va bé, tot va bé, tot va bé!” i cap a menjar una mica, formatge i llonganissa amb pa i cap amunt!. “Falso llano” cap a Les Contamines que evito córrer en la majoria dels trams pel bé de la meva cursa.

Sota una estrella

Miracle! Prodigi! Ha parat de ploure i el cel estrellat entre les muntanyes és, és, és fantàstic!!! Vaig molt bé de temps. M’he proposat fer 36 hores i tinc tots els parcials apuntats i més que estudiats. De moment, amb gairebé 4 hores de cursa vaig 15 minuts per davant dels plans. Contamines, Notre Dame de la Gorge,… anar tirant per pista amunt i fins la Balme. Allà un avituallament fantàstic amb foguera inclosa on m’abrigo amb guants, gorro, buff i si hagués tingut coquillera me l’hagués posat… Estic molt bé d’ànims, això d’anar avançat de temps em dóna un plus de motivació… Menjo una mica i omplo els bidons i surto esperitat cap al Col i la Croix du Bonhome, una pujada de moooolts metres de desnivell feta especialment per desfondar-se.

Segons el previst, no paro ni a mocar-me fins gairebé a dalt, on em surt el sol i veig la neu que ha caigut durant la nit. Gairebé em salten les llàgrimes del que m’entra pels ulls!!! El que passa es que fot una rasca de cal Déu i els llagrimals estan glaçats… Des d’allà, baixada vertiginosa cap a Les Chapieux, amb el dia naixent i la força que dóna veure que no hi ha ni un núvol! A Les Chapieux la gent riu perquè ballo “al ritmo de la noche” i algun fins i tot s’hi afegeix. Torno a sortir ràpid després de que em facin un control de material i enganxo la carretera que porta al Vallee des Glaciers. Enganxo el meu ritme Diesel amb els bastons i vaig tirant fins al refugi de Motets amb molta energia.

Nevades a manta! Maleït Col de Seigne!

Ara ve el Col de la Seigne (km 60 aprox), em poso a sac, però les cames no em tiren, el coco em comença a dir que no puc, que em pesen massa les cames… De cop es fot a nevar de manera bastant indecent, cop moral per a mi, que em passo l’estona parlant amb el Mont Blanc perquè no sigui cabrón i em deixi acabar la cursa, però sembla que, pel moment, no em fa gaire cas. Arribo al Col de la Seigne destrossat moral i físicament, maleïnt la neu i pensant en abandonar, però sé que si defalleixo això és una bola de merda que es va fent cada cop més gran, així que des de dalt, encara que sense ganes, decideixo posar-me a córrer i segueixo, i segueixo fins arribar a Lac Combal! Això si que és una recuperació!! Wow, he passat d’estar al pou a estar pels núvols!

Després de Lac Combal, on hi ha 3 varietats de formatge que t’hi cagues de bons, per cert, que complemento amb un “Coup de Fuet”, surto caminant i pujo a ritme cap a l’Arete de Mont Favre mentre admiro la Vall glacial que queda just davant i que talla la respiració només de veure de reüll. Un cop dalt i buscar unes closques d’ou perdudes, en direcció a Le Checrouit, m’enganxo a un japonès que va flipat i, tret d’un tram on els toros ens acolloneixen, anem a fons fins al coll. Fa solet i donen pasta. Decideixo agafar-la i menjar-me-la tot assegut en una tombona i admirant la vall de Courmayeur. Ja amb la panxa més pena baixo pel lateral de les pistes d’esquí fins a Courmayeur… Vaig de perles! Tenia pensat arribar a Courmayeur cap a les 14h24m i hi arribo a les 14h15m!!! El GPS em marca 8oKm i més de 4000m de desnivell positiu, ja porto la meitat!!! Arribo molt bé, però amb una mica de molèsties al tendó tibial de la cama esquerra a les que no dono importància…


La gracieta de la Madame Poletti

A Courmayeur menjo un plat de pasta i em foto una Voll-Damm de la nevereta que porta el pare (ara tinc toooota la claca amb mi donant-me ànims), em canvio la samarreta, els mitjons i les bambes plenes de fang. Mentrestant, m’arriba un SMS, que miro i… MecaguenlanarequevapariralasenyoraPoletti! Hi ha un canvi de recorregut al final de la travessa, no es pujarà a la Bovine i a canvi es baixarà a Martigny i després es pujarà cap a Trient, així que tot quedarà en 170Km i 9700m D+. Collooooonss…. Doncs resulta que pensava que estava a la meitat i encara em queda un bon tros… Decideixo estar una estona més a Courmayeur i passar dels temps que porto escrits a partir d’ara, total, si el recorregut és diferent tampoc em serviran…

El peu em fa la guitza

Surto de Courmayeur i conec en Daniel, un corredor de la Patagònia molt trempat i amb el que comencem a pujar, tot i que va a un ritme mes lent que jo i ens distanciem. Al refugi Bertone miro cap avall a veure si el veig arribar, però cap senyal d’ell i decideixo anar tirant cap al Bonatti per senders molt còmodes de córrer, tot i que a mi cada vegada em fa més mal el tibial. Espero que al Bonati hi hagi “fisios” ja que sembla una sobrecàrrega muscular… N’hi ha, però una cua de corredors està esperant, així que decideixo seguir i aguantar fins un control on no hi hagi cua. Aquí teniu les Grandes Jorasses:

Tot baixada i, ja cridant gairebé a cada passa, arribo a Arnuva mentre miro les Grandes Jorasses que tinc davant per la part italiana i el mateix panorama, cua als fisios.

Em prenc un ibuprofè a veure si aguanta, i com que ara vé pujada no em farà mal. Coup de Fuet! Pujo d’Arnuva al refugi Elena i al Col de Gran Ferret sense parar, no sé si pel gel que m’he pres o pel ventot congelat que fa i que travessa el meu paravent amb membrana “Inner plus” que em fa anar ràpid. La part de dalt de tot la fem amb boira més que espessa i tot i que es comença a fer fosc, el frontal no ens serveix, ja que amb el reflex sobre la boira no es veu un pijo.

La gran pàjara

Un cop baixo una mica, la boira i el fred desapareixen i la foscor envolta tot el que mirem. Ara anem en direcció la Fouly, ja a Suïssa, amb la nit, em ve la son, una son molt bèstia que fa que m’entrebanqui diverses vegades i m’hagi d’anar parant. Vaig cagat, tinc la sensació que en una d’aquestes me la fotré i cauré per un precipici. Tot això em menja la moral… Ja es veu La Fouly, i després d’una estona llarga, hi arribo… no és la Fouly!!! És un poble que es diu els Orages de no sé què!!! Mortal! Em queda una pujada i una baixada per arribar-hi! Això se m’està fent etern! Ja penso en engegar-ho tot a rodar, cada vegada que corro el peu em mata, la son em matxaca i a sobre cada vegada vaig mes lent… NO PUC MÉS. Arribo a la Fouly zombie total, l’Estel i el Pau em criden i jo ni me n’entero, em quedo mirant un pal indicador per assegurar-me que soc a la Fouly (tot i que era evident, hi havia centenars de persones cridant i l’avituallament alla davant…)

Torno a mirar lo dels “fisios” i es repeteix la historia, així que passo de tot i em foto un altre “Sant Ibu” acompanyat d’una “Durbitan” (pastilla de cafeína) i en poc temps em torno a posar en marxa amb un nou company de viatge, l’Antonio, amb qui fem toooota la baixada cap al fons de la vall, per després resseguir el riu i tirar amunt cap a Champex. Ell està més fort que jo, així que a la pujada el deixo tirar i jo vaig al meu ritme, aquest de “Sense presses, però sense pausa”.

Arribem al final del camí conegut

Avanço alguns corredors i abans de Champex, en una minidiscoteca clandestina amb un xivarri espectacular hi ha un control sorpresa i faig conya amb els del control (- Where are the girls? – In Champex! In Champex! jaja). Així que segueixo cap amunt fins arribar a l’avituallament gran, que és la glòria. Els macarrons amb bolonyesa… OOOohhhhh que bons! Ara vé el canvi del recorregut, així que ens fixem bé en el que ens toca, però no esta gens detallat al paper que han penjat de la organització, de fet, és un paper dibuixat amb bolígraf i plè d’imprecisions… Com n’és de difícil afrontar això després de 140Km…

Sortint de Champex, baixada (noooooooooooooooooooo) que em matxaca la cama que em fa mal, però a la fi arribem a una urbanització plena de vinyes des d’on s’agafa una pujada progressiva fins uns prats i torna a baixar cap al poble de Martigny, per cert, el poble amb més pujades que he vist mai… Però que bestia! Pugem pel poble uns 300m de desnivell diria jo, i després 700m més fins al coll de Trient. Gairebé dalt de tot atrapo a l’Antonio una altra vegada i anem plegats fins al poble de Trient on hi ha un avituallament i fem l’esmorzar. Està sortint el sol i GUAAAAAAAUUUUUUUUU Estic pletòric!!! Muscularment em sento com si acabés de començar! El que fa la llum del sol es miraculós…

Puja una mica més… no, ara una mica més!

Sortint de Trient vé una pujada molt dura fins a Col des Montets, paral·lel a Col de Balme. La pujada la faig a sac i avancant gent. Tant que l’Antonio no em pot seguir i es queda enrera. Durant la pujada es pot veure la magnifica Fenetre d’Arpette i la glacera de Trient al costat que enamoren a qualsevol. I a dalt de tot… A dalt de tot ja sé que no em queda cap pujada desmesurada més, només baixada! Apreto corrent fins el control de Catogne i continuo tirant avall, fins que la baixada empina i no puc controlar el mal de la cama. Ja és insuportable, troto en alguns moments, però em salten les llàgrimes de dolor. Durant la baixada em creuo amb un tal Pedro que em coneix… és un amic del Jaime que el va a buscar!!! Diu que no va gaire distància darrera meu!! Estaria bé que m’atrapés i acabéssim junts (Després m’enteraré que va algo més d’1 hora lluny de mi…llàstima!)…

L’últim esforç!

Arribo a Vallorcine coix perdut, els ibuprofens ja no fan efecte, però tot i així, les baixades en direcció Argentiere les segueixo corrent, pels meus collons que això ho faig trotant, penso! Ja s’olora Chamonix, ara ja estic segur que ho aconseguiré, mentre arribo a Argentiere penso que queden 7 Km per acabar… buaaaaaaaaa! Gallina de piel! Anem per Argentiere fins que trobem un caminet “guarro” que va pel costat del riu fins a les portes de Chamonix on la sra Poletti té una altra sorpresa guardada per nosaltres, una pujadota per pista que no té ni solta ni volta i que faig arrossegant-me com un cuc de terra. Puc fer menys de 40h, baixada avall corrent a sac mentre el meu tibial m’insulta de la pitjor manera que es pot, no paro, ara si que va de debò.

N0 m’ho crec!

Entrem als carrers de Chamonix, milers de persones aplaudint, passem el pont, girem pel pavelló, més persones, cada vegada meé, “felicitacion”, “courage”, “bravo”, no sé on mirar [escric això amb llàgrimes als ulls], ja queden poques corbes per arribar a la plaça on celebraré la VICTORIA. Sorpresa! veig el Josep, la Odei, el Roger i l’Alberto aplaudint i animant-me, ja ploro, s’afegeixen a córrer uns 100m amb mi, el Pau i l’estel al meu costat amb estelades i passo pel costat del pare i la mare. ja no sé ni en què penso, estic emocionat, segueixo corrent  amb l’Estel i el Pau fins gairebé la meta.

Ara si, sabia que arribaria el moment més important i recordaria el que va ser un germà petit i un avi, amb ell vam superar grans moments i ara n’estem a punt de superar un altre. Aquesta intensitat em posa els pèls de punta, surto del record amb ràbia i em trec del canell el meu Buff blau per passar la línia amb la mà alçada juntament amb l’Antonio.

Tot em supera, el record del Foc em balla tota l’estona pel cap i ja no m’aguanto dret no sé si de cansament o de l’emoció, així que em tiro de genolls a terra i respiro, respiro fons intentant aterrar la ment on tinc el cos. M’aixequen, abraçades per aquí, abraçades per allà, ho veig tot a càmera lenta, no se ben bé què fer, on mirar, ni on anar. Em falta el proper objectiu, quin és el proper control? avituallament? Quants Km queden? He de deixar de fer el que porto fent 39 hores i 55 minuts? Em vé com por i respecte, però m’adono que la glòria és meva, així que vaig a buscar tot el que em doni l’organització, l’armilla de Finisher principalment…

Quan ja estic una mica refet ens apartem de la meta i celebrem amb un brindis que entre tots HO HEM ACONSEGUIT!!!!


Entre els companys de cursa, els que m’han donat anims per internet, SMS i telèfon, el Roger, l’Alberto, el Bas, la Diana, el Josep i la Odei, els pares i…molt especialment el Pau i l’Estel. Tots m’heu donat una part d’energia amb la que he pogut arribar a la meta i fer aquest 446è de 2300 corredors!

Les conseqüències valen la pena

PD: Després de l’UTMB’11 estic passant 2 setmanes amb la pota embenada. El que tenia al peu era una “tendinitis crepitant” i podeu observar com tenia el peu:

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a UTMB – Ultra Trail du Mont Blanc 2011

  1. Marta ha dit:

    Sense paraules!

    Ets un crack!

  2. Ricard ha dit:

    Anim crack! si ets capaç de fer 100km amb tendinitis crepitant… no hi ha qui et pari!!!

  3. massa ha dit:

    Oriol,després de Les Chapieux,es puja en direcció a La Ville des Glaciers…

    MOlt bona crònica,ara cuida’t el peu i el tibial…

  4. SÍLVIA ha dit:

    Ei Oriol, tu no saps qui soc, pero jo vaig estar allà amb tota la colla d,amics i el meu xicot, animant a un amic nostre q tambe feia l,UTMB, et vam veure passar a molts habituallaments, i et vam animar varies vegades pq vam veure q erets catala. Tambe som d terrassa!!!! Jejeje. Ens ha encantat la teva cronica… Kina emocio. Felicitats finisherrrrrr

  5. Estel ha dit:

    Dios uri quina cronica mes impressionant de veritat m’ha emocionat molt i m’ha recordat tots aquells moments durant l’UTMB que mai oblidare i que m’han ensenyat que es la superacio personal de veritat! Tinc un cosi que es un crack amb totes les lletres! Merci per tot :)

  6. Bas ha dit:

    Moltes felicitats Uri, ets molt gran!!! Espero que et recuperis aviat, una abraçada

  7. Vier ha dit:

    Moltes felicitats nano, jo també hi era i vaig sentir el mateix que tu al maleït poble d’Orages i la discoteca enmiga del bosc :D I el turmell em va quedar igualet, igualet.

    Apa, endavant amb la recuperació!

  8. Jose mIguel ha dit:

    Felicitacions Oriol, soc Jose Miguel, ( Em posses com pedro al teu blog dela UTMB) amic de Jaime Escolano.

    De veres m’he emozionat de nou unes setmanes despres de la cursa llegint la teua versió d’aquesta brutal epica.

    Una abraçada molt forta desde Chamonix ! ( encara continua açi guiant…)

    José Miguel.

  9. pep ha dit:

    moltes felicitats!!!!!!! .ets un crac. Estic apuntat a la UTMB 2013 i ja tremolo?????

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s