Ultra Trail Serra del Montsant: Sorpreses…

Per fi m’he pogut treure l’espina! No ha estat fàcil, però després d’abandonar l’any passat pels volts del Km 40 i, a més, ser la única cursa on he abandonat, aquest any tenia la obligació moral d’acabar.

A més, necessitava quedar-me amb bon regust de boca, ja que era la última Ultra d’una temporada que he disfrutat com mai amb el GR10Xtrem, la Vall del Congost, l’UT Serra de Tramuntana, el Gran Trail del Peñalara, uns Cavalls del Vent sots-24h, uns Cavalls del Vent:la cursa, i les 2 més grans, l’Ultra mític d’Andorra i l’Ultra Trail del Mont Blanc. Totes acabades i amb temps més que acceptables!. Després d’aquest historial no em podia quedar amb un record dolent del 2011!!!

Hores previes i retrobaments

Divendres nit tasto l’hospitalitat de l’Hospitalet hospedant-me a ca’ls hostes Marc i Marta (juasjuas),.. Quin Txuletón més poc fet per sopar!! Moltes gràcies parella!!!

Ja a Cornudella del Montsant fent un cafetó i després de recollir el pitrall, em trobo amb en Guido, la Mireia, la Montse… Mentre em canvio al cotxe em trobo a l’Enric, amb qui vaig compartir gairebé 35Km a l’UTMDA, a la zona de sortida l’albertllebre, en massa, en Xavi Miquel, el Pau, en Norbert, en Pacoramos (ben tornat!!) és un no parar! Segur que em deixo algú, sorrys. Em vé a saludar el Lolo, d’Alacant i em recorda al Jaime, sempre és una alegria quan ho fan, aquell Ultra Trail Muntanyes d’Alacant amb ell em va marcar molt! També una noia en eñ control de la Figuera (Eli, crec que es deia), em dirà que em coneix d’aquella ultra i que vaig arribar junt amb el Jaime Escolano…això és omnipresència!!! jajaja
Perfil

Sortida: com a borregos
Doncs això, sortim amb una traca rotllo pal dels diables i, a cada qual més burro, tothom corrent a sac i seguint com borregos, apretant si el de davant apreta, I jo el primer que corro així! És que no n’aprendrem mai, 100Km i 8000m de desnivell acumulat per davant i sortim tots a l’esprint…aixx!!

Arribem al canvi entre l’asfalt i la terra, el camí s’estreny i això causa un embús que ni l’AP7 un diumenge d’estiu. Pel corriol trotant com puc, però sense estressar-me, arribo en poc més de 45 minuts a Albarca, on hi ha el primer control. Després, pujada progressiva per pista ample on trec els bastons i el meu ritme Diésel. Així arribem fins dalt de tot, ara a trotar per un camí vertiginós passant pel costat d’ermites i parets calcàeries típiques de la zona.

Supportiv no, gràcies!

Merda, em fa mal el tendó, com és possible? L’altre dia fent Cavalls ni rastre i avui me’l noto… Penso que deu ser “dolor psicològic”, però a mida que passen els minuts el mal incrementa. Penso en què faig diferent i no se m’acud, paro un moment per col·locarme bé els mitjons… IIEEEEEEEEP! Aquest mitjó m’apreta un ou! No serà…?

Paro de cop, em trec les bambes i em miro els mitjons Supportiv del Decathlon, els mateixos que vaig fer servir a l’UTMB. Són mitjons d’aquests caríssims que estan de moda ara amb reforços a la zona del turmell… Resulta que un d’aquests reforços apreta MOLT la zona del tibial, just al punt on tenia la lesió i que encara tinc imflamadeta… Que curiós que el tendó no em fes gens de mal en els 85 Km de Cavalls anant amb uns altres mitjons i, en canvi, en menys de 10Km al Montsant m’està reapareixent la lesió! Estic 95% segur que són aquests mitjons Supportiv la causa dels meus mals… Aneu amb compte!!!!

I sort que de miracle portava uns mitjons de recanvi sense reforços diabòlics a la motxilla… me’ls poso i desapareixen els problemes fins al final de la cursa!!!

A Ulldemolins a esmorzar
Ja començo a tenir gana, sort que a Ulldemolins dónen de menjar! Abans d’arribar-hi cal baixar per un divertit corriol d’aquells que et fan saltar de pedra en pedra com quan eres petit. Allà li foto canya i en un tres i no res arribo a l’avituallament. Croisanets, un entrepà de xoriço, uns quants “ositus de xuxe” i au! tiro endavant cap a les vinyes.

Seguint per pista, al final enganxem un camí que va per la vora del riu, molt corredor i agradable. Seguim i seguim, travessem trams tècnics curtets i al costat d’una masia ens dónen aigua. Ara vé el tram on em vaig perdre l’any passat, tinc por que em torni a passar el mateix, però quan arribo al fatídic creuament, veig que l’han marcat per tots costats (gràcies per això a l’organització, les meves crítique de l’any passat han estat constructives… :D). Segueixo per un corriol envoltat de gent, a vegades tirant de la cua i a vegades enganxat al cul dels altres per no perdre pistonada.

La sequera es fa notar a Margalef
Arribem al pantà de Margalefi, quina pena… més buit que la meva nevera… Tan sec que la terra es trenca dibuixant formes que recorden els documentals del National Geographic, quin panorama! Si no plou haurem de començar a dansar tots al voltant de les fogueres… Bé, continuo…

Vorejant el pantà arribem a la zona d’escalada amb uns quants Bous fent 7c’s i molt més que ens animen. Portem una bona estona sense aigua i hi ha gent que se li ha acabat. Fa una calor espantosa i encaraqueden 3 Km fins a Margalef. Molt, molt tros d’asfalt i després d’una pujadeta arribem al poble (2 targetes vermelles per la cursa… Hi ha molt, molt d’asfalt i ciment i l’altre targeta perquè podrien posar un punt d’aigua intermig i ens evitaríem problemes…Catch it per l’any que vé, plis!). A Margalef em trobo en Guido animant, fa il·lusió. Aquest és un punt clau, l’any passat hi vaig abandonar i no en tinc gaire bon record, així que agafo aigua i me les piro.

Un altre cop asfalt i asfalt i asfalt fins a un poble que és a 6 Km. A partir d’aquí ja em comencen a venir les rampes, la pujada és bèstia però bonica i la faig patint, ja es comencen a veure “cadàvers” de corredors, però jo, tot i estar cardadíssim ni penso en plegar, ni que sigui per orgull…

Comencen els “records” de la tendinitis en forma de rampes…

Gairebé al cim em prenc un ibuprofè per a desinflar un pèl els músculs i poder baixar més tranquil cap a Cabacés (Km 55). Allà m’hi trobo la Marta, que ha vingut a animar-me i, realment, m’anima moltíssim!, estic amb ella mentre menjo un parell de plats d’amanida de pasta i prenc una birreta. Sembbla que m’estic recuperant amb això, així que, sense més temps a perdre em carrego la motxilla i surto endavant cap a la Figuera.

Al principi planeja, però quan vé la pujada alenteixo un pèl el ritme. M’atrapa l’Enric i tirem junts amunt fins al control on ens trobem l’Eli. Jo vaig amb la cama esquerra enrampada (records del Mont Blanc i la tendinitis crepitant…) i em paro a fer una mica d’estiraments per mirar de calmar el tema. Sembla que funciona, durant els següents 15 minuts no em fa mal i aconsegueixo tornar a atrapar a l’Enric, que se m’avia escapat. Anem junts i passem les Vilelles. Apurem per treure’ns el frontal fins al punt just que ja no veiem 3 dalt d’un burro. És divertit això de córrer a la llum de la lluna, però et pots fotre una llet que t’hi deixis les dents… jeje

Tijuana és al Montsant!!!
De les Vilelles, avall cap a Escaladei (tinc petits records de visitar aquest poble durant els estiueigs que fèiem amb els pares a l’Ametlla de Mar que em treuen un somriure només sentir la olor de bodega que desprèn només apropar-s’hi…). I allà, una sorpresa ENORME! La Laia amb qui vaig anar a Tijuana està allà, animant, amb 2 noes més! Que fort! Quan em diu “Uri?” preguntant si soc jo, flipo!!! jajaja Em fa una il·lusió tremenda, tot i que no puc parar gaire a parlar-hi, com podeu imaginar, no estic en les meves plenes facultats físiques i mentals. Em diu que l’Alex (també de Tijuana) va darrera meu! Buff! Això serà una festassa!!!
Entro a l’avituallament. Fa hores que tinc l’estómac tancat i 30Km que no menjo absolutament res. Sé que això és molt “muerte anunciada” i em forço per jalar un minientrepà i veure acquarius per reposar una mica de sals als músculs.

Com a l’anunci de Danup: “Me falta la energiiiaaa”
Per no quedar-me fred, surto aviat d’allà amb l’Enric per a pujar a la Serra Major, però no passen ni 500m que tot el que he menjat ho trec de nou pel mateix camí. Em fa mal la panxa, tinc calfreds i em sento superfluix, així que li dic a l’Enric que tiri i jo m’assento una estona a que em toqi l’aire. Em quedo gairebé sense aigua per culpa de glopejar i beure’n i tinc per davant la pujada més bèstia de tot el recorregut. Decideixo anar xino-xano pujant i em vaig parant a descansar cada res. Semblo un zombie dels xungos, crec que estic de color verd i tot… He de dir que un “10” per tots els corredors que em van passar aquella estona, que m’oferien ajuda i tot el que portàven. La solidaritat grandesa d’aquest esport!

En una de les parades aconsegueixo menjar-me un gel i mitja barreta, no sé si és moral, però això em dóna forçaes per començar a recuperar ritme. Passo uns trams tècnics molt divertits equipats amb corda on faig gala de la meva experiència d’escalada en calcari (bueno, o no…xD). Arribo a la carena i el vent, el fred i la boira defineixen totes les sensacions. No tinc corredors al voltant i em perdo varies vegades sense veure les marques del recorregut (només tenien reflectant a un cantó! i és clar, el 50% no es veien…). Al final arribo al control de la Serra Major i comença la baixada. Em costa molt de trotar, perquè al moure’m tant la panxa em fa punxades, però és el que hi ha, tinc tantes ganes d’acabar que passo dels avisos i troto per arribar a la Morera!

Recta final i retrobaments
A la Morera em trobo en Guido donant ànims! Que incombustible!! Segueixo sense menjar res, bec algo de coca-cola i surto directe cap a la meta!!!

Aquest últim tram se’m fa molt llarg, però ja no paro de córrer. Gairebé no el recordo, desconnecto tots els sentits i poso el pilot automàtic fins que visualitzo Cornudella i veig que ja acabo! Em tornen les energies al veure que puc fer sots-17h i apreto tant com puc. Passo pels carrers de Cornudella gairebé derrapant!!!!!! Reconec l’ultim carrer (coïncideix amb la sortida) i una claca inesperada… altre volta la Laia & company eren allà i em veuen arribar! Que bo!

I finalment creuo la meta i, me cagun l’ou, m’entra a l’estomac totes les guarrades que hi ha a l’avituallament sense cap problema… no podia ser abans això, no!
Bé, ha estat una cursa molt dura per mi. Per com està repartit el desnivell, és una cursa molt corredora i, a més, Els problemes estomacals m’han dut a fer els últims 44Km amb només un gel i mitja barreta energètica… Per altra banda, el tema de només 3 avituallaments sòlids (semi-autosuficiència), a mi no m’acaba de convèncer, però ja ho sabia abans d’anar-hi…

Després de recollir-ho tot me’n vaig a parlar amb la Laia i m’espero 10-15 minuts fins que arriba l’Alex, enhorabona campió!!!! Fa molt temps que no ens veiem i hem deixat emparaulat un soparet a Calella…jijiji

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Ultra Trail Serra del Montsant: Sorpreses…

  1. Anònim ha dit:

    Uri! soc la Laia de tijuana!! quina gràcia, he arribat per casualitat al teu blog!
    Demà Maratrail, l’Àlex hi serà! jo no… no hi haurà animadores com a la UTSM! Soparet a Calella pendent, i tant! Petons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s