Zegama Aizkorri Mendi Maratoia: Diversió per un tub!!!!!

Zegama-Aizkorri és una cursa de la que sento parlar per tot arreu gairebé des de que vaig entrar en aquest mundillo. Fama de bonica, dura, especial, amb molt ambient i amb la participació dels millors “trail runners” del món… Doncs malgrat  anar amb aquestes expectatives altíssimes, la Zegama Aizkorri les ha superat, i amb escreix!!!!

En realitat, no només la cursa, sinó tot el cap de setmana ha estat banyat d’una màgia especial que m’ha fet sentir en un altre món!!!

Recordant Sangtraït

Com diu Sangtraït al títol d’una mítica cançó: “Somnis entre boires”. La boira no ens ha deixat ni un moment per respirar i veure la immensitat de les fagedes amb cims com l’Aratz i l’Aizkorri per damunt, només ho hem pogut copsar de prop i ja he flipat, és una bona excusa per tornar quan més aviat millor…

Aquests son els 2 tipus d’entorns per on passa la prova… (sense boira)

 

Que comenci la festa!!!

Divendres a la nit, amb bona companyia, montaditos, Volls, canyes, gin-tònics, xupitos… Vam quedar com a reis i ens ho vam passar teta! Dissabte, ja a Zegama, un ambientàs, els 3 bars del poble plens de companys fent canyetes (Gatorade alguns…) i Txakolis, i entre mig, el briefing, amb tots els cracks mundials (vull dir a part de mi, ehh! xD) del trail fent-se fotos amb tothom… Tallaferros, Koales, Correcats i més companys estan per tot arreu, fent-se veure, “juntos y revueltos”. A més dels consells d’en Bodi, mestre i doctorat en Zegama, rebo el regal que esperava, la samarreta amb el trèvol dels Tallaferros, em sembla que a partir d’ara m’hi veureu molt amb ella… ;)

Per acabar la prèvia de la cursa, un bon sopar, txuleta (no era txuletón, però poc li faltava) amb ous ferrats i patates i cap a les 00.45, a dormir al meu “cotxe patera” amb els nervis a flor de pell!

Pluja, pluja, pluja…

Em desperto a les 7am amb pluja i, un cop modat amb les malles, bambes i samarreta tallaferro vaig a esmorzar una madalena i un cafè amb llet. Encara hi ha poc ambient i puc aprofitar per anar al lavabo sense les cues que es fan a totes les curses per “rebaixar pes” abans de començar. No paro de donar voltes per la plaça i la sortida, sota la pluja, sense saber gaire què fer, però degustant l’aire que es respira.

Per fi comença a omplir-se la plaça, em trobo amb en Sergi Cots (oju amb la bèstia, 4h54m!) i, mentre fem conya sota d’un porxo per enamorats, se’ns fan les 8.30, hora de posar-se en marxa.

A la línia de sortida, molts coneguts, Ppong, Àngela, Isma, Tronja, Koala, Iñaki… Això pinta bé!!!! Quina festassa!!

 

Zegahumor amarillo!!!!!!!

Compte enrera de 10 a 0 en euskara i…. Gassss Donem la volta al poble per asfalt per estirar el grup fins que enfilem una rampa direcció a la muntanya. La inèrcia de la gent fa que tothom corri tot i ser un xusco!! Jo troto amb l’Iñaki i fent conya prediem com anirà la cursa… Jo apretaré, petaré, llavors m’atraparà i em fotrà un hatxassu…jaja sempre que ens hem trobat ha passat el mateix!

Tal com predeiem començo a allunyar-me, pujant pel pendent, una mena de prat molt ample, amb gent pujant a sac per tot arreu… curiosa la imatge de la gent pujant i relliscant pel fang… Recorda un pèl la primera prova d'”Humor Amarillo”…jaja Només falta la Xina cridant “Achikeiaaaaaaaaaaaa”.

 

Sense parabrises fins el final…

Anem per una pista que planeja i fa alguns repetxons, em passa el gran Koala amb la seva barretina i anem pràcticament junts fins a Otzaurte, amb els peus ja xops dels bassals i bruts pel fang… Baixant cap allà em foto la primera nata del dia en un tram plè de fang, a partir d’aquí la meva mentalitat canvia. Anava a intentar fer el millor temps possible, i ara, brut com un garrí, ja només tinc ganes de xalar per aquell terreny com si fos una cursa d’obstacles de les que feia al càmping quan tenia 10 anys, sense importar fang, aigua, neu o el que sigui… L’única “putada” és que vaig amb les ulleres entel·ladíssimes i, entre això i la boira, no veig un piju, així que me les trec (faré la resta de la cursa sense!!!)

De tot se n’aprèn, i fixant-me en els autòctons, descobreixo que l’herba rellisca menys que el fang (molt important, però també rellisca força…). A Otzaurte, una munió de gent animant sota la pluja fa que et sentis com a casa i just passat el poble, una altra pujada “Humor Amarillo style”, un corriol per dins del bosc on fem un metre enrera per cada 2 endavant! El públic es descollona i m’encomanen el riure, de lo còmica que és la situació.

Per pista trotem i passo per la zona on en Xavi, en Mans i companyia estan animant al personal. Bé, de fet, m’imagino que son ells pequè em fan una escridassada i em diuen Uri, perquè al no portar les ulleres i estar en una fageda molt tupida i fosca no tinc temps d’enfocar les cares…jajaja

Atenció a la concentració per enfocar el terra sense ulleres…:

 

Primer cim, quina rasca!!!

Ja fa estona que veig al Tronja uns 30m davant, estaria bé atrapar-lo i intentar seguir el seu ritme agafant-lo de llebre… Amb molt d’esforç, aconsegueixo arribar a ell i seguir-lo durant una estona i a mitja pujada cap a l’Aratz es queda una mica enrera (pocs metrillos!). La pujada és preciosa i es passa per tots els estrats de vegetació. De la fageda tupida, a la roca calcària, passant per zones d’arbusts i prats d’herbes…senzillament excepcional!

Quan comencen els trams sense bosc corre l’aire i em poso el gore ben xop i plè de fang per dins i per fora de les caigudes. Déu ni dó quina rasca! Tinc les mans que no puc ni moure-les i, com a bon hipocondríac, les començo a veure liles… De cop, la pluja es converteix en neu quan queden uns 500m per arribar al primer cim del dia, això cada cop es posa més “guai”! Dalt el cim, plè de públic animant, donem una volteta pel pedregar i enfilem prat avall.

Fa un fred que pela i corro a fons per sortir de la zona de més ventolera, quan estic a resguard paro a pixar, quina complicació amb aquesta rasca… Ja m’enteneu :$ És un gust trotar pels corriols tècnics i pedres relliscoses que porten fins al Sancti Spiritu, passant per un túnel de roca descomunal on tinc certs problemes per veure el terra per la combinació foscor+”no ulleres”…

Esperit Zegama: gran afició

Comença a augmentar el nombre de gent que diu “Aupa!”, “Oso ondo!” (després de sentir-ho 284 vegades vaig preguntar, i vol dir “molt bé”…) i altres crits d’ànim. Ens acostem per pista a l’avituallament…

Es sent xibarri, però tampoc veig d’on surt. A mida que m’acosto a la carpa muntada amb beguda i gels veig de què va el “percal”… un pujadot cap a l’esquerra amb una munió de gent animant que no havia vist mai a cap cursa de muntanya. Mentre miro amunt se’m posen els pèls de punta i em prenc un gel de l’acolloniment que m’acaba de venir! Busco l’estelada de 2,00×1,30 del Bodi, però no la veig, clar, amb tanta gent… Mentrestant arriba el Tronja, salut i jo tiro amunt que ha arribat el meu torn!

Tal qual em fico a la pujada la gent comença a cridar el meu nom (l’organització va repartir entre el públic uns dossiers amb el numero, nom i població de tots els corredors), “¡Aúpa Oriol Antolí de Terrassa!” cada vegada tinc el cul més apretadet, això em supera, però m’encanta!!!!! Porto tot el recorregut rient sense motiu aparent, i ara em torna a passar!!! Amb aquestes veig en Bodi que salta d’entre la multitud, m’enganxa i em diu “aquí dalt tens una estona de descans, sobretot menja abans de continuar”, m’acompanya uns 30 metres molt emotius fins que torna enrera.

 

Moment (més que merescut) Doble Malta

Com si m’haguéssin gravat aquelles paraules sobre pedra, a l’avituallament del descansillo menjo un parell de trossos de plàtan i bec isotònica per encarar la pujada més mítica de la més mítica marató de muntanya; la pujada a l’Aizkorri. Una altra vegada, a la que agafem alçada, m’he de posar el gore i torna a nevar, aquesta vegada uns flocs de 4cm de diàmetre i que semblen boles de neu a la cara!!!  Vaig xungo dels bessons des d’abans del Sancti Spiritu, però tota l’estona provo d’augmentar el ritme i sembla que no va a més, i la pujada a l’Aizkorri, que per cert, em recorda a la part de dalt del Pas dels Gosolans, la puc fer a bon ritme.

10 segons! 10 segons és el temps que ens deixa la boira per veure, des de la pujada, tot el “cresterío” de l’Aizkorri i l’Aitxuri… una cresta de vertígen per la que hem de passar!!! Quin regal de la boira!!!!

Segueixo pujant fins que torno a sentir crits, això vol dir… que ja gairebé hi soc!!! Pujada ben tècnica per roques i… el Jaume i la Montse fent fotos!!! OEOEOEOEE Facundoooooo!!!!!!! Ara si que em sento com si fos el numero 1, amb el reportatge del Panoramix!!!! jejeje Al cap de res, al Refugi de l’Aizkorri en massa i l’Yves em dónen més o menys d’amagat una Voll Damm que entra de meravella… Això si que és vida, collons!!!! Que n’aprenguin!!!!!!!!

Com un nen

Ara vé un tros de cresta, baixar/pujar/baixar/pujar,  molt tècnic i exposadíssim… El cresterío de l’Aizkorri, una altra ració d’imatges retingudes a la retina i que treuré en qualsevol somni… Molts corredors s’alenteixen, però jo, ara ja darrera en Tronja (i gràcies a ell) vaig més aviat ràpid, fins que arribem a la baixada bèstia, equipada amb cordes fixes al primer tram… Quan s’acaben les cordes comença la diversió!!! Som 5 o 6 corredors que anem a prop i sempre n’hi ha un o altre a terra!! Quina baixada, per favor!!! Més riures a la butxaca i crits de YYYiiiijaaaaaaaa!!!! mentre fem salts i relliscades…

Dues paraules: jaja jaja

El Tronja va amb rampes i alenteix una mica el pas, com que jo vaig bé, li dic que tiro, però realment mai m’acabo d’allunyar… Durant molts km ara és planer, corriols tècnics amb fang una altra vegada, prats verds verds verds amb les vaques i ovelles més felices del món… pffff em va extranyar no veure la Heidi per allà…

Pugem a l’Andratz, un altre cresterío de foto de concurs, i comença lo bo… fang fins els genolls, bassals que semblen petits i acaben sent piscinetes on et remulles fins i tot els picarols, tobogans amb capes fines i especialment fets per fotre’s de nassos… Vaja, que que queda el més divertit!!!! Crereeeeeeeeekkkk!!!!!!!! Tot això, és clar, entre més fagedes d’aquestes infinites, verdes i que fan tanta olor que tenen els bascos… Caic, caic i torno a caure, i quan no, em desequilibro i estic a punt, a vegades baixem com si esquiessim!!! Escric això i fa 3 dies de la cursa i encara em trec fang de dins les orelles!!!! jajajaja

 

Mirant a la meta

Ambtot, anem corrent, no m’he fixat en el crono en tota la cursa, això és que estic disfrutant (bé, i que a l’haver hagut de treure’m les ulleres, tampoc veig el rellotge, però això és secundari…xD). Quan queden 10Km parlem amb en Tronja que, ja que la cursa ha anat com ha anat i hem anat pràcticament tota l’estona veient-nos l’un a l’altre, acabar junts és la millor manera de certificar la Zegama 2012… i ell mira el rellotge i diu… doncs si el que queda és baixada i apretem… podem fer menys de 6h30m… Ja ens tens corrent pujades i baixades, agafant-nos als arbres per no relliscar i poder anar ràpid i gairebé imitant al mateix Tarzán!

Km 37, minuts de descans, els Koales Roger, Jordi, Emi i Queralt ens donen una birra a cada un… buff! Estem celebrant la victòria (si, per mi és una victòria) 5 Km abans d’acabar…jeje Tirem, tirem, tirem i tirem fins que comencem a sentir l’speaker de Zegama, ens anem acostant i… AAAAAAAAHHHHHHHH Siiiiiiii!!!!!! Ho hem fet!!!!! Quina passada de cursa!!!!!! I a més, arribar amb la companyia d’un bon amic com és el Dani “Tronja”!

No sé com explicar les sensacions, perquè veig que no ho he aconseguit amb la crònica, però ha estat una cursa diferent a totes les que he fet. Com un Carpe Diem constant durant 6 hores i 25 minuts. El resum seria que “ha estat com un joc de nens”, no sé si així queda clar….jejeje

Ah! Mireu com van acabar les bambes que estrenava…:

 

Doncs res, “Aúpa!”, “Eskerrik Asko” a tots, i a entrenar, que la propera… és la Volta a la Cerdanya!!!!!!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Curses de muntanya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Zegama Aizkorri Mendi Maratoia: Diversió per un tub!!!!!

  1. jaimescolano ha dit:

    ¡Qué buena carrerica verdad amigacho!. Cuídate.

  2. David Huertas ha dit:

    Vaia mestreeee! Estàs fet un fiera :) Quines bones cròniques (les llegeixo totes perquè m’agraden molt) i la d’aventures que passen en una cursa amb mal temps (d’això en dóno fe de quan fèia duatlons de muntanya…fang i bici no són una bona combinació xD). Hauré d’anar apuntant curses per omplir el meu expedient si sobrevisc a aquest dissabte!

    Salut i records,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s