GR5 : L’aventura

Tot comença amb el projecte que tenia per l’any 2013 i que consistia en fer tots els Km de GR de Catalunya en 1 any. Vaig estar calculant, i fer 5300Km (no circulars) significa una logística espectacular que no tenia. Així que, després de sospesar-ho vaig decidir no intentar aquesta fita però si, en canvi, tenia ganes de fer alguna cosa bèstia de la forma més punki-pirata que pogués.

Vaig escollir el GR5 (també anomenat Sender dels Miradors) per motius personals ja que, entre d’altres indrets, passa per molts que ja conec i que em recorden escalades, moments i excursions amb la bóta de vi a la mà. Són Montserrat, Sant Llorenç i l’Obac i el Montseny.

mapa amb punts

Alguns links:

– Preparació de la travessa
El Repte
El meu GR5 en dades
Previsió de temps de pas
Plànol i característiques del recorregut
Una petita imatge de motivació
Punts de trobada
– Track de la ruta realitzada:
Track (diu 223Km degut a la reducció del numero de punts del track)
– Premsa:
Article de Vilaweb

La preparació

La data escollida era el 22 de febrer (per temes de calendari), però degut a la “gran” nevada que va caure i la baixada de les temperatures, em vaig fer enrere (prèvia trucada telefònica amb el Capi) el dia abans a la nit amb ja tot preparat i tothom mobilitzat… Va ser un cop dur, però després de tot, havia d’anar a disfrutar i, sens dubte, aquell cap de setmana hauria patit més del compte. Així que es va proposar nova data. El 5 d’abril seria inamovible. Havia de sortir peti qui peti!

I la punteria que tinc, que escullo el 5 d’abril i tornen a anunciar precipitacions, nevades i baixades extremes de les temperatures. Aquesta vegada, però, hi ha una finestra de bon temps per diumenge-dimarts de la setmana vinent i jo reso perquè s’avanci.

El dia D

5 d’abril. Em llevo a les 8 per anar a treballar. A les 15.00 plego i vaig cap a casa. Acabo de preparar entrepanets (tipus Àngela) i uns ous durs. Els nervis no em deixen fer ni una migdiada. Els pares em passen a recollir i anem cap a Sitges.

Queden 20 minuts per les 20.00 (Hora de la sortida) i encara no hem arribat al bar (Bar El Cable) per culpa d’un accident a l’Autopista. Al final aconseguim aparcar i el jordi Sella ens ve a trobar pel camí.

Està plovent i ens fiquem dins el bar, on hi ha claca de la bona! En Pau, el Mans, la Rosa, el Jordi Sella, l’Enric, l’Andreu… (aquests 3 últims m’acompanyaran en el primer tram de GR5). M’acabo de preparar la motxilla, em poso crema antillagues, omplo bidons d’aigua i…què, sortim?

2013-04-05 20.11.49

Just sortir del bar la pluja para. M’acomiado dels pares, no els veuré fins Coll d’Estenalles (buff, Déu ni dó!). Amb la resta, anem cap a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla a Sitges on ens trobem amb en Xavier Varias, que no coneixia i que també farà un primer tram de GR acompanyant-me…

893650_114973498699110_1601746354_o(1)

Fem 4 fotos i a les 20.27 del vespre… GAAAAAAASSSSSSSSSS!!!!!!!!

Comença el repte. Sitges – Olesa de Bonesvalls

Vorejant el mar i amb un cel de pel·lícula, comencem a trotar. Res, 100m, fins que trobem el primer cartell del GR5. Estem a l’inici d’una gran aventura!

Punt d’inici del GR5:

DSC00629

Els companys de viatge, l’Enric (un Tallaferro!), l’Andreu, el Jordi (un Koala!) i el Xavi, tots ells grans coneixedors de la zona, em guien pels carrers de Sitges fins arribar a la pista forestal que puja amunt. Sense córrer, encara que sigui l’inici que s’ha de guardar pota…

Arribem fins a Can Grau per corriols plens de pedres calcàries que posen a prova els turmells més resistents. Aquí ens deixen l’Enric i l’Andreu, no sense abans donar-me una barreta que servirà per tenir energia fins a Olesa de Bonesvalls. Merci companys!!!

DSC00638

Després d’això seguim pujant una mica, però de seguida comencem el descens que ens porta directes fins a Olesa. Majoritàriament per pista, tot i que algunes dreceres que agafem son més estretes que el meu cul…jajaja A Olesa hi arribem en una forma boníssima. Em sento fortíssim, suposo que és gràcies a haver anat tan ben acompanyat… Aquí plega el Jordi i tinc l’alegria de tornar a veure en Mans, que el ve a buscar per tornar-lo a Sitges. Són la canya! La panxa em fa “rau rau” i decidim comprar-nos una magdalena i una cocacola al bar del poble mentre arreglo el twitter (sinó no em podrà seguir ningú…:S).

DSC00639

Olesa de Bonesvalls – Gelida: Continuem amb les bones sensacions

Ens hem quedat en Xavier i jo per anar cap a Gelida. Tot i ser de nit, intueixo boscos i camins guapissims fins arribar a l’Ordal. Allà se’ns ajunta la Maria Sansó (una jove promesa del córrer per la muntanya). Anem pujant i baixant fins arribar a la gran rampa (bé, n’hi ha dues, la de pujada i la de baixada). Curiós que arribem gairebé al cim del Montcau (el del Garraf) i baixem cap a Gelida per una pista eterna i amb una pendent brutal. Intento baixar sense fer estrebades. qualsevol petita lesió els primers quilòmetres es pot magnificar en la gran quantitat d’hores que he d’estar en marxa.

DSC00642

Ah, per cert… Segueix sense ploure ni una gota des del moment que hem sortit del bar a Sitges!!

Gelida – Can Parellada: Solitud i canguelo

Just passar Gelida en Xavier té el seu cotxe i, tant ell com la Maria, pleguen en aquest punt i, també, em donen una barreta energètica i aigua. Un altre cop, moltissimes gràcies! M’heu fet un favor molt gran! Espero que ens tornem a veure en entrenaments, reptes o birres!

Sortint d’allà ja només quedem el meu frontal i jo i moltes hores per davant per pensar, sentir i disfrutar. Just després de creuar la via del tren per un túnel fantasmagòric, guanyo alçada de seguida per pista forestal i em poso en uns plans de vinyes que vaig recorrent en direcció Sant Llorenç d’Hortons. Molts gossos deslligats, protectors de masies, vénen a bordar i grunyir. Potser és el que em fa més por d’anar sol de nit, els gossos de les masies. Sort que tinc la tàctica de fer veure que agafo una pedra i tots es caguen i giren cua; ara, l’ensurt ja me l’han fotut!

DSC00641

Ah! I ara toca Sant Llorenç d’Hortons, on els borratxillos de torn no perden el torn de cridar i riure una mica del “friki” que corre a aquelles hores… Encara que no em sap greu…potser jo també ho faria…juasjuasjuas

A partir d’aquí, una pista asfaltada em porta directe a Can Parellada, on faig 700m extres per culpa de no mirar el GPS a canvi d’estar pendent d’un gos rabiós…xD

El camí fins aquí està marcat de manera fenomenal, però tants gossos em fan anar tens i amb el cap atent a qualsevol cosa.

Can Parellada – Montserrat: Qui se’n cuida d’això!??!!!??

Després de trobar el lloc que havia marcat per trobar gent (és clar que, a les 3.30 de la matinada estava jo sol) i menjar-me un dels entrepanets que portava, continuo. Quilòmetres i quilòmetres de carretera en lleuger ascens. Pesats a més no poder.

Puc afirmar que és la part més lletja, amb diferència, de tot el recorregut. I al tram de carretereta, se li afegeix un tram de nacional, fins un punt on agafo una pista de baixada, no sense abans despistar-me i regalar-me 1 quilometrillo de més… Penso que està mal marcat aquest desviament quan es va direcció Canet de Mar.

Arribo a Hostalets de Pierola, on faig una volta “tonta del cagar” en una riera i aparec a un lloc pel que ja havia passat (concentra’t Uri!). Fa estona que somnio en arribar a Collbató per trobar un lloc conegut després de la tensió de la nit on tan sols el llum d’una masia em feia estar alerta per si hi havia gossos.

I finalment hi soc. Arribo a Collbató per una urbanització llarguissima fins que arribo al casc antic del poble que és molt bonic, per cert, i em “jalo” un entrepà de tonyina que tenia gust de glòria! Des del centre, em desvio cap a l’església de la Salut com si fes la Pirata de Montserrat i de seguida enfilo el GR fins empalmar amb la pista asfaltada que puja cap a les coves de Salnitre. Jus en aquest punt, tant les marques com el track GPS indiquen cap a l’esquerra (jo sé que per la dreta, la pista, em porta a lloc, però jo segueixo el GR5 així o que…) i faig camí cap allà. De seguida em trobo amb una pendent brutal. No veig les marques blanca i vermella, però el GPS segueix indicant-me… Al final veig que allà hi ha hagut una esllavissada i no hi puc continuar, així que, no amb pocs problemes pel descens ultratècnic, torno a la pista i continuo per allà fins les coves.

Un cop agafat el GR5 una altra vegada al pàrquing de les coves i flanquejo la muntanya màgica per la seva vessant sud fins que enfilo cap al plà de Sant Miquel. Hauran de posar una rotonda o algo, perquè en direcció contrària, un senglar no gaire gros se’m creua corrent. Anar pujant al ritme que els bastons piquen a terra puc observar com se’m fa de dia i amb prou esforç (aquesta pujada sempre, sempre, em costa moltíssim), pèrò sé que arribo al Monestir al cap de poc i això em motiva moltíssim!

DSC00648

És el quilòmetre 71.5 i en teoria i segons els plannings, Montserrat havia de ser el Km 64… Començo a tenir molèsties al peu dret, crec que he portat molta estona la bamba massa apretada i, tot i afluixar-la, noto un dolor… semblant a la tendinitis al tibial que vaig tenir a l’acabar l’UTMB…quina por!!! Arribo cap a les 8 del matí per la baixada de pista que em porta directament a “la plaça del es fonts”.

No estava segur si al final el Jordi “Rastes” i la Queralt hi serien, que són els que m’havien comentat que potser hi serien, però arribar allà i sentir el meu nom, just quan ho necessitava, és un “xute” d’energia!!!! Fa estona que s’esperen i, com que fa un fred de mil dimonis, s’han arraserat a la sala de les màquines de vending i em porten un avituallament més que de luxe… Caldo, Cocacola, Isotònica, Dònuts, Bollicaos… I el millor: la seva presència!DSC00646

Montserrat – Rellinars: La hípica, camins tallats, canviats i extres

Son cap a les 8 del matí i després d’uns 20 minuts i amb molta pena de marxar d’allà per la xerrera que tenim amb el Jordi i la Queralt (i els gossos!), surto en direcció Rellinars, crec que aquest tram serà fàcil, me’n conec una bona part i ‘hi orientaré bé segur (o això penso!).

Ja sortint en direcció Monistrol decideixo que intentaré trotar el màxim possible aquest tram i agafo les escales del cremallera a pas lleuger, i continuo fotent-li gas pel camí de tres quarts, fins que se m’acut mirar el GPS, ja que feia estona que no veia marques… Vaja! M’he desviat! El GR5 no baixa pel camí de tres quarts!!! Au, a desfer (ara amb pujada inclosa) i sumar un parell de quilòmetres més al recorregut! Quan enganxo el GR5, unes escales de ciment molt empinades m’obliguen a agafar-me a la barana per poder baixar trotant i arribar a baix amb totes les dents “a puestu”.

Finalment, Monistrol, el travesso tal com si fes la Matagalls-Montserrat al revés i tot seguint el GPS i les marques de GR em fico en un camí al lateral dels prats d’una finca. ui ui ui, que estrany, el camí està tallat per branques mal posades i les indicacions del GPS no fallen (Tota la pinta té que el propietari de la finca ha barrat el pas perquè ningú passi per allà)… Després d’unes quantes peripècies, torno al camí original i, orientant-me amb el track del GPS per saber cap on he d’anar, decideixo tirar pel camí de la Matagalls-Montserrat i a la carena girar cap a l’Oest per recuperar el camí.

L’opció escollida no ha estat dolenta; en el mateix camí de la MM hi ha indicacions amb una fletxa per anar a buscar el GR5!! Salvat! He passat una estona de males sensacions, però retrobar el camí em torna a posar el “coco” a to… <Edició: Resulta que després mirant el mapa he vist que ara mateix el camí va per on vaig tirar jo. Per tant el track que feia servir era més antic!>

Tot segueix per pista, trotant la major part del temps, ara si que vaig seguint les marques i el track del GPS de forma mil·limètrica. El tram està ben marcat fins que el camí passa pel costat dels tancats d’uns cavalls d’una hípica. La propietària d’aquesta, em fa fora de males maneres dient que ha esborrat les marques i que el GR ja no passa per allà: Fuera de aquí! No ves que me estás asustando a los caballos!. Discutim un moment i m’encenc, sembla prou evident que les han esborrat perquè no hi ha cap alternativa al camí (o almenys no les he vist), només una i té una creu de GR, que deixa d’existir a la seva “propietat privada”.

DSC00656

Finalment reculo i busco una manera de donar la volta a la maleïda hípica ficant-me per entre matolls, bardisses i camins plens d’abelles, endavant i endarrere, per acabar sense trobar un camí que no quedi tallat per un estimbat. Al final torno molt més enrere fins agafar una pista que, de miracle, em porta a la C-58, que conec prou bé i em permet anar per l’asfalt i amb el perill dels cotxes a alta velocitat de la C-58, passant per un túnel i finalment empalmant de nou amb el GR. Uns 5Km de volta quan en realitat no eren ni 100 metres, tot el temps que he perdut buscant camí alternatiu i la desfeta de “coco” a mode de serradures. <Edito: Igual que abans, el GR ha deixat de passar per allà. Jo vaig anar per allà seguint el track i alguna marca que no havia estat esborrada. Força abans el camí derivava a la dreta, tot i que una esllavissada el va destruir i per això algú va pintar les màrques per l’hípica, que no havia donat el seu consentiment, per això les van esborrar>

Amb el cap atabalat continuo direcció Rellinars. Truco als pares i a la Sílvia per avisar que vaig amb retard i faig camí per corriols de matolls on es comença a intuir la vegetació de l’Obac. Just allà, 2 bicis..deixo passar… Doktor! Osti! És el Koala! Quina il·lusió! Després de tot el que acabo de passar necessito un suport i el Koala ben parit me’l dóna!

881943_591320800897317_232747493_o

Al cap de mitja horeta ja arribo a Rellinars per una pista fins al pont de la riera per asseure’m a un banc a menjar 4 fruits secs, un gel i… amunt cap a Coll d’Estenalles!!!

Rellinars – Coll d’Estenalles: El pati de casa!

Traient-me les pedres de les sabates, pujo cap a una masia on agafaré el camí cap a l’Espluga, on sorprenentment mai havia estat. D’aquí, camí Ral fins al coll de Correu, per on hem passat tantes vegades d’excursió per les vistes magnífiques del lloc i amunt cap al Paller de tot l’Any, on… Oh! M’espera el David Huertas amb la seva GoPro! Que bo! Vam anar junts a la guarderia i la vida ens ha anat creuant per tot arreu!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ben acompanyat, xerrant i sabent que a Coll d’Estenalles m’esperen els pares amb tot l’avituallament gran, pasta, caldo i bambes per canviar (se m’ha trencat la tela per culpa d’una arrel en punta…) anem avançant i, també per sorpresa, a Coll de Tres Creus m’hi trobo l’Alberto, el Jordi, la Mireia i el Biel (el meu fillol :D)!! Tothom que em trobi ara m’anirà de conya amb la destrossa que ha fet la hípica d’abans amb el meu coco! Xerrem i riem com si estiguéssim de birres. M’encanta que hagin vingut!!!! L’Obac està sent per mi un lloc de festa!

I més quan, després de Coll de Boix i tota la resta del recorregut fins a Coll d’Estenalles (km 105), on hi ha els pares amb el portaequipatges del cotxe obert perquè m’hi aposenti i descansi amb la companyia, també, del David i el Jordi Daví!! Gràcies!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Un bon plat de macarrons de la mama, isotònica, coca cola, plàtan i… com no, Voll Damm!!!! Agghhh que bé que entra! I, per cert, una bona dosi de crema anti-llagues!

Coll d’Estenalles – Sant Llorenç Savall: Un altre engany

Surto d’Estenalles gairebé a les 4 de la tarda. La veritat és que vaig tard. Calculo l’arribada a Aiguafreda on m’espera companyia i tot fa pinta que passaré forces hores de nit sol una altra vegada. Ho temo. Amb aquests pensaments arribo a Coll d’Eres.

DSC00658

Mentre baixo la canal del Llor vaig maquinant, pensant alguna excusa per plegar. El problema? És que l’excusa, aquesta vegada, me l’hauria de donar a mi mateix! I és clar, no la trobo.

A mitja baixada comença a caure calamarsa, res, dura un minutet i la segueixen 5 minuts de pluja. Aquest és tot el mal temps que hauré tingut en tot el recorregut… No em puc queixar de Sant Pere!!!!

Un cop arribo al Marquet de les Roques comença el festival. Vaig seguint marques i… a la que em despisto… ostres! M’he allunyat del track molts metres!!! Cagun l’ou! Començo a anar endavant i endarrere, intento agafar dreceres, per, finalment, anar a parar al mateix punt i descobrir que s’ha canviat el recorregut del GR en aquell tram!!! Per això no concordaven les marques i el track!!! Que burro!

Poc a poc, perquè ja vaig cansat, m’enfilo per pista fins una creu característica i baixo directe cap a Sant Llorenç, arribo per on va el camí de la marató que vaig fer el novembre i menjo 4 coses al mateix lloc on vam estar esperant al Jordi amb la Mireia i el Biel!

Sant Llorenç Savall – Sant Feliu de Codines: Fango per tutti!

Sortint de Sant Llorenç se’m posa un 4×4 a la meva velocitat i baixa la finestreta “Tu ets el que fas el GR5? Ànim!”. jajaja Que bo! Ho havien vist pel Facebook!

Just sortir, un propietari havia pintat les marques de gris perquè no es veiessin, però contra el GPS no hi pot fer res, HAHAHA, així que trobo el camí. Molts Km de pista, bonica això si, on soc capaç de trotar força estona fins a arribar al trencall dels 4Km de Sant Feliu de Codines, on la pluja dels últims dies ha deixat un fangueig espectacular i les motos d’enduro han destrossat els corriols fent-los impracticables. Amb paciència arribo a Sant Feliu, que és més gran i més amunt del que pensava…

DSC00660

Per dins Sant Feliu, impressionant el ben marcat que em trobo el camí. Comença a fosquejar i em venen ganes de cridar que s’aturi el temps, que no ho vull, que vull llum! En una cantonada sento “Uri!”. Ostres, son el Roger, el Jordi i la Cris que m’han vingut a veure!!! Estic una estona amb ells a la placeta i em donen uns bollicaos estranys que estan boníssims! Arraso amb ells…jejeje

Sant Feliu de Codines – Aiguafreda

Mentre pujo pel final del poble em prenc un ibuprofè (el mal del peu cada vegada ha anat a més), ja trec el frontal, canvio les piles i me’l poso per encendre’l en breu. Surto per carretera i preveig que la nit m’agobiarà…

Començo a pujar per corriols que no semblen ni camins fins una pista fangosa que puja, hi ha algun tram mal marcat, en concret un que em fa ballar el cap gairebé mitja hora fins que trobo el camí correcte.

Aquesta nit serà diferent a la primera. Poca civilització (gens) i boscos molt tancats a canvi de les carreteres de la nit anterior. Mentre corro s’aixequen els ocells dels arbres, cosa que fa que els arbres trontollin i em fa uns ensurts que em posen la pell de gallina cada vegada. Finalment enfilo per un camí etern i super-tancat cap al coll de Matafaluga. No s’acaba mai, primer puja molt i després flanqueja, flanqueja, flanqueja… i quan penso que soc dalt, una mica més… i sempre així!!!!

El camí flanqueja tot aquest cingle:

DSC00661

Crec que és el coll de la Matagalls-Montserrat i que la baixada a Aiguafreda serà per pista, però veig que soc un ingenu. El camí més tècnic que m’he trobat fins ara, i el fangar no hi ajuda, ans al contrari!

Després de moltes hores arribo a Aiguafreda extenuat, però amb la il·lusió de trobar-me als pares i més gent (si no han marxat, perquè vaig moltes hores tard…)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aiguafreda – Collformic: Que comenci la festa

I Déu meu quina festassa!!! Arribo davant del Racó i flipo! Hi ha una gentada… i això que en falten uns quants que han anat a trescar enrere per trobar-me!!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Ppong, l’Àngela, l’Assumpta, la Inès, l’Albert, la Sílvia i els pares. Els que han sortit? Doncs els que m’acompanyaran d’Aiguafreda en endavant, el Bodi, el Marc Campal i l’Yves (Gallpelat xD). Arriben ben aviat i fem xerinola al bar el Racó, que són mooooolt macos i deixen obert fins les 3 de la matinada! I mentre uns fan ratafies i cafès, jo sopo un platarrot de macarrons i una Voll. A més, els últims en arribar, en Pau i en Joel, que havien pujat dalt la trona mentre em buscaven i no m’havien trobat!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quants riures! He arribat aguantant-me per un fil d’aquí i en surto més que reforçat i amb el convenciment necessari per arribar al final, a Canet de Mar.

Després de la festassa sortim amb l’Yves (que porta 3,4 o 5 ratafies i es nota…jajaja), el Marc i en Bodi. Parlem de la possibilitat d’anular la variant GR5.2, però jo ja ho tinc en ment i a ells també els fa gràcia passar per Matagalls, Agudes i Turó de l’Home nevats! De seguida pugem cap al Tagamanent pel corriol per on baixava l’antiga Matagalls. De seguida arribem a can Vollber anar xerrant i xerrant al Tagamanent. La pujada se’m fa molt amena i ells van a un ritme que jo puc seguir anar-me “cuidant” per torns. Fa força fred i vent i no ens quedem al cim més estona de la necessària.

Enfilem cap al Pla de la Calma trotant a les baixades i caminant ja als plans i pujades. Porto ja més de 170 Km i les cames no donen per més. No pels músculs, que els tinc molt millor del que mai m’havia imaginat, però els genolls em fan molèstia i el tibial de la cama dreta em matxaca a cada passa. Sort que un Ibuprofè de tant en tant em calma el dolor. La son es fa notar en aquest tram i m’he de prendre un Durvitan (pastilla de cafeïna) per no entrebancar-me amb els bastons ni desviar-me cap als marges. Realment el Durvitan és miraculós…

Arribem a Collformic amb un fred que pela i ràpid ens vestim per començar a pujar un Matagalls blanc des de gairebé l’inici de l’ascensió. Em poso els pantalons impermeables sobre les malles llargues i les pantorrilleres i a la part del cos, una tèrmica, un polar i un impermeable/paravent.

Collformic – Fontmartina : Neu a tope!!!!

Tot i així segueixo tenint fresca fins que comencem a pujar. Poc a poc, pas a pas, guanyem alçada per acabar conquerint el cim del Matagalls.

551419_4659086078206_1479842548_n

En Marc i en Bodi tiren endavant, mentre l’Yves em va animant per avançar pel camí gelat com si fos un vidre entre la neu glaçada de la nit. De tant en tant cau un descans amb l’excusa de fer pipi o una foto. No és fàcil mantenir l’equilibri en un terreny tan tècnic nevat amb el cansament acumulat que porto.

Al cim flipem tots. Un cel serè i un dia espectacular amb vistes de tot el que he fet fins ara. Gairebé em salten les llàgrimes…

DSC00664DSC00666

No estem gaire estona a dalt perquè fa molt vent i rasca, així que anem trotant entre boscos pleníssims de neu fins a Sant Marçal. Jo em moro de calor, així que em trec tot el què porto (bé, tot no, el tanga no! jajaja) i l’Yves em deixa una samarreta Tallaferro que portava de recanvi! Per sort, perquè jo anava amb la tèrmica nova que m’havien regalat els pares i juro que fa la funció…

Des de Sant Marçal, creuem el riu i amunt! Pala de neu plena de bosc per pujar a les Agudes trepitjant un mantell blanc d’uns 30cm de gruix i que costa de compactar… Després de relliscades vàries, m’enfonso a la neu en el pitjor moment: quan hi ha gent mirant! Del cansament ja no aguanto ni l’equilibri… Pràcticament 190Km a les cames son una bona excusa. Finalment, les Agudes són nostres! Només arribar veig en Bodi ajupit, de seguida m’envaeix l’emoció al entendre que està deixant una cinta de la 3a lligada. Sempre 3a.

546095_10200421880622534_758406156_n

Aquí dalt recordo la meva primera pàjara quan ni tan sols sabia què era una pàjara. Seguim amb les grans vistes i l’Yves m’ensenya el Montnegre, l’últim escull del GR5 per arribar a Canet de Mar. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-ho!

Sense més, enfoquem el Turó de l’Home. Quan arribem al coll jo ja penso en baixar cap a Fontmartina (el GR5 no passa pel cim), però en Bodi em convenç perquè, ja que hi som tirem amunt i jo obeeixo, no tinc forces per negar-m’hi! jajaja Així que em prenc un gel i entre tots els domingueros, pujo al cim del Turó de l’Home com si fós el cim del Mont Blanc, poc a poc i patint…

Abans de baixar, un Ibuprofè farà que em calmi el dolor del peu de nou. una altra vegada ja hauria plegat, però em fa molta il·lusió aquest repte i forço per continuar. Correm neu avall! Wahoooowwww!!!!! Una mica més i ens estampem amb una família que juga amb el trineu, però no, continuem baixant i soc capaç de posar-me davant de la manada i tot! jijiji

Després de la Neu segueixen corriols i finalment pista pedregosa a la que no correm perquè el Marc comenta que hem de guardar pota per quan la pista sigui corredora de veritat. Em sento bé i animat i arribem a Fontmartina, a una placeta on hi ha una família omplint aigua de la font. Allà seiem un moment i mengem 4 fruits secs per aguantar abans d’arribar a Sant Celoni, que ja ho somniem!

Fontmartina – Sant Celoni: Hem caigut a la calavera del “Joc de l’Oca”!

De seguida mirem el mapa de la zona i tirem GR5 avall. Quan portem 2Km seguint marques de GR jo començo a estar molest perquè el track no em va pel mateix lloc i li comento amb l’Yves. Ell mira el seu GPS, sembla que anem bé… Però com que no ho tenim clar, ho discutim una estona i… meeeeeeeerdaaaaa!!!! Fontmartina era el punt on el GR5.2 (pel que veníem) i el GR5 s’uneixen, i al trencall, hem agafat el GR5 en direcció contraria!!!!

Amb tot, en Bodi i en Marc no se n’havien adonat del dubte i han tirat avall trotant. Jo ho tinc un pèl complicat pel dolor del peu, però l’Yves surt com un esperitat i cridant-los per veure si els atrapa. Jo intento trucar al Bodi però no contesta. Buff!!! Poc a poc vaig baixant també per atrapar-los i finalment ens mig-ajuntem. Ells comenten que es pot baixar a Sant Celoni directe des d’on som per una carretera, però jo soc cabut i he vingut a fer el GR5, així que els comento que jo vull tornar enrere per recuperar el camí perdut.

Hi ha dubtes en el grup i, finalment, l’Yves acaba baixant sol en direcció la carretera (que acabaria pel GR5, però vaja jajaja ho sento Yves!!!!) i els altres 3 tornem amunt amb cares llargues i per la carretera perquè sigui més ràpid. Però ves per on, una trobada amb un cotxe de cara fa que la nostra sort i ànims canviïn! És un 4×4 on van l’Alvaro, el Fede i una amiga! Ostres que bé! Ens pugen al cotxe i ens porten fins a Fontmartina de nou (menys d’un Km en realitat, però que anímicament ens puja al cel!)

Ara si que no perderem el camí, es tracta d’una pista continuada que fem a ritme suau i en la que tenim temps de xerrar de banalitats i d’emocions.

A Sant Celoni ens espera festa de nou! I sort, perquè degut a les pèrdues ja porto 208Km, que són els que haurien d’haver estat al final del recorregut! L’Yves ens espera aquí i a l’Assumpta i la Inès s’hi ha sumat la Sílvia (xDD)! A més, per sorpresa, han aparegut en Jordi Daví i la família Castells Artigas, encapçalada pel meu fillolet Biel i el Jordi i la Mireia incondicionals!

DSC00678

En Bodi i l’Yves pleguen aquí perquè se’ls fa tard i en Marc i jo (que estic a topeee) anem cap a Sant Martí de Montnegre sense menjar ni un entrepà, tot i que ho haviem proposat feia estona…

Sant Celoni – Sant Martí del Montnegre: Tercera nit…

Sortint de Sant Celoni rebo la trucada de l’Albert Llebre que em dóna ànims i a la primera pujada aprenc a buscar espàrrecs amb en Marc Campal, que és tot un expert!!! Les rampes de la urbanització de Montnegre fan pixar de por. I les fem a ritme constant ajudant-me dels pals fins que entrem a la zona més boscosa per pistes que ens van pujant amunt i avall. Se’m fa molt llarg aquest tram i les llagues no ajuden gens! Paro cada dos per tres a treure’m les bambes perquè tinc la sensació que tinc pedres a les sabates (això em passa per no canviar-me els mitjons i posar-me crema antillagues a Aiguafreda…:S). Finalment arribem dalt. Ara si que cada pas de pujada em costa “un ou” i els de baixada “els 2”

Enfosqueix… tercera nit sense dormir. Només de pensar això ja flipo. I flipo no és una metàfora, és veritat, començo a veure girafes, hipopòtams, edificis on no hi són, estàtues, persones… Sort, molta sort, que tinc al costat al ben parit del Marc Campal. Arribem al cim, a Sant Martí del Montnegre i ni em fixo on soc. Només vull arribar. Em truca l’Albert Pérez mentre m’estic abrigant, per felicitar-me… Felicitar-me? osti! Que ho estic a punt d’aconseguir!!!! Gràcies nano! M’hass pujat la moral!

Sant Martí del Montnegre – Canet de Mar: Per què vols arribar? Perquè vull una Voll!!

Amb en Marc continuem, flanquejant, pujant, baixant… No s’acaba mai!!! Ara si que les forces se m’esvaeixen… entre la son, les al·lucinacions i el cansament anem per les baixades com si fos un zombie. Corrent cada 200 metres i descansant-ne 100. Arribem a Sant Iscle i no ens entenem per veure’ns amb la Inès i la Sílvia. Quina llàstima, amb lo bé que hauria anat!

Un vilatà ens encamina cap a la sortida del GR. Ens diu que tenim com a molt 15 minuts fins la creu de Canet. La última pujada del camí, l’últim mirador del sender dels miradors.

Com que ens han dit que són 15 minuts, pensem que per nosaltres en seran 5 i comencem a pujar com si siguéssim al km 10. A full, tan a full que em puja la sang al cap i he de parar i aguantar-me sobre els pals un parell, o 3, o 4 vegades perquè em marejo. Finalment arribem a dalt i un cartell ens indica que queden 4 Kms fins la platja de Canet! Yuhuuuuuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Trotem de baixada amb moderació mentre veiem Canet al fons. El Marc va obrint camí perquè jo ja no puc ni controlar la velocitat a la que vaig. Vaig recordant tots els moments i tota la gent que m’ha acompanyat des de divendres al vespre a Sitges. Se’m posa la pell de gallina i no és del fred que fa. Entrem a Canet per sota el pont de l’autopista i em trec el paravent, vull arribar amb la samarreta Tallaferro a l’aire i l’estelada a la mà. No m’hi fixo, però mentre faig això, el Capi és al fons del carrer ja parlant amb en Marc! Que bé! El meu sensei és aquí!!!! :D Caminem ja pels carrers de Canet amb calma fins que ja veiem la gent.

Hi tornen a haver en Jordi Daví, els pares, la Sílvia, la Inès, i la Pocky, que em porta una estelada corrent pensant-se que no en porto cap…jejeje Arribo caminant, però amb una satisfacció gegant! Després de saludar a tothom, últims metres fins l’estàtua de Neptú (una mica cutre, per cert.) a les 23h més o menys i a celebrar-ho!!!!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

I tot això per què

Han estat 51 hores (de divendres a les 20.00 del vespre a diumenge a les 23.00) moooolt dures, 233Km llarguíssims i uns 10.000 metres de desnivell positiu; i el que m’he endut d’aquesta aventura no té res a veure amb el terreny esportiu. El suport que he tingut de tanta i tanta gent acompanyant-me, animant-me, seguint-me on-line i donant-me suport des de la distància no es paga amb diners. Sense això no hagués estat possible arribar i passar-m’ho tan bé.

Quan pensi en el GR5 us recordaré a tots vosaltres.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en GR5 non stop. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a GR5 : L’aventura

  1. Anònim ha dit:

    Ostres Uri, quina emoció llegir-te!! I quin greu no haver pogut compartir una quilòmetres al teu costat… però creu que des de Kènia vam pensar molt en tu! Felicitats, guapíssim, ets molt gran!! ;)

  2. David H. ha dit:

    Jejej, quin crack mestre! Gran crònica i sempre ben acompanyat que és el més important :)

    Fins aviat,

  3. jaimescolano ha dit:

    Quina festuki mes de la reostia tío. Mira que chupo energía de saberte por ahí. Cuídate amigo.

  4. bcbliq@live.com ha dit:

    I love your wordpress web template, exactly where would you down load it from?

  5. Outstanding quest there. What occurred after?

  6. whoah this blog is wonderful i love studying your posts. Stay up the good work! You already know, many individuals are searching around for this information, you can aid them greatly.

  7. This website truly has all of the information I needed concerning this subject and didn’t know who to ask.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s