Les 3 Travesses

Podeu trobar el track de la meva travessa al Wikiloc en els egüent link: https://www.wikiloc.com/trail-running-trails/les-3-travesses-juliol-2020-54631680

 

Ha estat un any molt estrany, amb el COVID i el confinament no hem pogut entrenar com tocava. Tenia en ment fer un bon temps a Ehunmilak 2020, però el plà va caure just el dia que estava fent un Everesting a les escales de casa durant el confinament més dur.

Sabia que tocava posar el “coco” a  lloc per no perdre la forma i, per això, res millor que planificar objectius. Sense saber si ens deixarien sortir, ni els dies de vacances que tindria a la feina, ni res de res, vaig decidir recuperar un projecte que tenia a l’etern futur i que ja l’havia explicat a força gent: Les 3 travesses! Es tractava d’unir les 3 travesses més mítiques del Pirineu català (per mi) de manera consecutiva i el més ràpid possible. Una “miniHRP”, vaja.

El projecte m'”encigalava” des de feia molts anys i ja tenia el recorregut pensat i tot (track fet i refinat), però no va ser fins una setmana abans de començar que vaig veure clar que podria fer-ho, alineant tots els astres.

Vaig decidir repetir l’experiència de l’HRP, intentant la travessa en autosuficiència, és a dir, sense suport i utilitzant només allò que em trobo pel camí (refugis acceptats). Com que volia avançar ràpid i dormir poques hores, vaig carregar sac, funda de vivac, aillant, piles, molt menjar (gels, barretes, liofilitzat, cacauets eagle, fuets…), fogonet… Aquest va ser el primer error! No estava igual de fort que a l’HRP de fa un any, el confinament no em va deixar entrenar bé i una motxilla de 9Kg… Et destrossa esquena i genolls si no estàs preparat…

Amb tot a punt vam pujar fins a Espot divendres sortint de treballar amb la Sílvia, on ens esperaven els meus pares amb l’autocaravana. La idea era que el meu pare estigués per la zona, veient-me en punts estratègics per seguretat, però sense dormir, menjar, ni carregar allà…

Carros de Foc

Dissabte a les 6.30 començava Carros de Foc des de l’últim pàrquing on es pot deixar el cotxe i pujant pel GR fins a Sant Maurici. Des del principi anava a totes, molt content i carregat d’energia de la il·lusió que em feia començar aquest projecte. Fins a Amitges vaig anar volant, igual que fins el Port de Ratera, on vaig cometre l’error de, sabent que el GR anava fins Colomers, oblidar-me del refugi de Saboredo… Vaig anar tirant convençut de saber on anava i quan me’n vaig adonar, havia avançat 3km i baixat 400mD- … Vaig haver de tornar al Port de Ratera, és clar, perdent una horeta i tornant a avançar a gent que em deia allò de “tu no has passat ja?” i aguantant l’orgull per dir que “havia fet alguna volteta més” jajaja

Després vaig seguir avançant a bon ritme, sempre al 50% dels temps que proposaven els cartells, disfrutant de Saboredo, Colomers (on vaig fer una Cocacola), el Port de Caldes i les vistes del Montardo… Aquí ja vaig anar baixant cap a la Restanca, aquell baixa-puja pel mateix lloc psicològicament fa bastant de mal… Les previsions eren de tempesta a la tarda, i eren les 2h, amb el que podia ser que es produïs al cap de poc. No hi havia núvols a sobre, però sí en direcció Cavallers i Contraix… Començava a notar el pes de la motxilla als genolls i l’esquena, així que vaig decidir descansar una estona al refugi mentre feia un entrepà i xerrava una estona amb una parella de Berga amb qui vaig coincidir. A la Restanca vaig poder connectar-me a internet per avisar la Sívia que estava bé, i que no patís…

Vaig sortir de la Restanca Cap a Ventosa i Calvell amb la idea d’anar ràpid i a l’expectativa de veure què fèien aquells núvols negres. El camí és preciós pel costat del riu i els estanys fins arribar a aquell refugi que em porta tants bons records d’altres excursions. Allà, com a tots els refugis vaig reomplir aigua i beure una isotònica. Els guardes em van dir que creien que no faria tempesta i vaig decidir creure’ls cegament tot i el percal que es veia sobre el coll.

Coll de Contraix, la bèstia negra de Carros de Foc de la que tothom parla i que jo havia fet només amb neu, una pujada preciosa a la que vaig trigar 3 hores a pujar, per fer un respir d’aire pur a dalt de tot i continuar amb la travessa amb una baixada eterna fins a Amitges. Allà vaig veure clarament que no pdoria continuar amb la motxilla tan pesada, els genolls patien massa.

A Amitges vaig arribar tard, però em van fer sopar igualment (gràcies!) i, mentre parlava amb els guardes, em vaig jalar l’entrepà de llonganissa que em van preparar per continuar amunt cap a Colomina, ja fosc i on vaig arribar ja una mica perjudicat… Molt més cansat del que m’esperava! Vaig menjar un tros de fuet dels que portava i vaig tornar a avisar la Sílvia que arribaria molt més tard del que pensava, ben entrada la matinada o fins i tot el matí…

Poc a poc i sense parar, anava cap un coll per acabar baixant per aiguamolls cap al refugi més bonic de tots, el Josep Maria Blanc, quina llàstima fer aquest tram de nit… Anar pensant amb les meves coses vaig fer un pas en fals i vaig caure de manera espectacular (o això em va semblar a mi), fent una tombarella i trencant un bastó (pels que em coneixeu, ja sabeu el crític que és això per mi…) i els genolls pelats. Amb un bastó i com podia vaig arribar al refugi. Al refugi, un altre cop, cantimplora plena i estómac també amb una barreta d’Etixx. Em quedava el Coll de Monastero i ja avall cap a Espot!

Vaig posar la directa i vaig arribar al Coll amb les primeres llums del dia, un espectacle que vaig disfrutar tant que em vaig deixar portar per l’eufòria i vaig tirar camí avall, sense mirar marques ni track. Resultat: travessa per blocs de granit sense cap sentit, els vaig haver de retrocedir i agafar el camí bo… Allò que fa la son… A partir d’aquí si que ja va ser més fàcil, anar baixant fins al refugi Ernest Mallafré i després pel GR fins a Espot, al càmping on hi havia la Sílvia i els pares. LA Sílvia esperant-me a l’entrada :)

De Carros a la Porta

Al càmping vaig decidir que allò tan “xulo” de l’autosuficiència que havia fet l’any passat a l’HRP no ho podria repetir aquest any, “la forma no és la que toca i vull disfrutar d’aquest projecte”. Vaig decidir deixar els estris de dormir (sac, màrfega, funda de bivac…), de menjar (fogonet i menjar per tots els dies) i piles i bateries. Així que el meu pare em seguirà amb l’autocaravana en punts estratègics on poder dormir, menjar i carregar. Per sort, l’amo del càmping tenia un bastó que algú s’havia deixat feia anys i que em va regalar!

Després d’esmorzar, Vaig continuar fins la Guingueta d’Àneu pel Gr11, bastant guarrillo, per cert, allà, a les 12 del migdia vaig fer la primera dormida de 2h aprofitant que queia el cel en forma de xàfeg i tempesta…

Sortint d’aqui i seguint pel GR, vaig anar cap a Estaon passant molt a prop del cim de lo Calvo. Aquest tram se’m va fer molt més llarg i dur de l’esperat. Pel terreny, una mica brut i amb camins molt tancats i a vegades difícils de trobar. A Estaon tenia pensat vorejar el massís següent i després, amb un puja-baixa arribar a Àreu, punt on el meu pare havia d’estar esperant amb l’Autocaravana, però al refugi d’Estaon em van recomanar anar perl GR11 fins a Lleret i després, a través de Lladorre anar directe cap a Àreu. Vaig decidir fer-los cas, tot i haver traçat el track amb cura quan era a casa, perquè als mapes que portava en aquell moment, els camins es veien més evidents que els previstos… Ara, després de repassar-ho, crec que hagués fet bé de continuar per on tenia previst… Crec que m’hagués estalviat unes quantes hores, uns 10km i 800m de desnivell positiu. En fi, aquesta és la gràcia de les travesses, les decisions que has de prendre i que et fan anar diferent. Vaig pujar fins Coll de Jou i després fins la Punta de Roquetes per acabar empalmant la ruta programada de nou en la baixada final cap a Àreu. Vaig arribar a les últimes i vaig menjar i dormir 3 hores més, era a punt de fer-se de dia, així que vaig dormir en hores de llum, mal negoci…

La Porta del Cel

Després de recuperar forces, cap a les 12 del migdia em posava en marxa de nou, primer per la pista, que conec de les vegades que he anat en cotxe fins el refugi de la Vallferrera i després pel corriol que ressegueix el GR, precisament fins el Refugi. Tenia previst fer la Porta del Cel en sentit horari, perquè la coneixia millor i perquè, com que ho feia en autosuficiència, era indiferent. Com que havia canviat l’estratègia, vaig decidir fer el tram llarg fins a Tavascan primer i després ja faria de Tavascan fins a Andorra, així quedava més anivellat i podia trobar-me amb el meu pare al càmping de Graus.

Vaig demanar un entrepà al refugi, eren les 2h del migdia, el guarda em va comentar que no hi havia d’haver gaire gent a dalt. Que vigilés, que es preveien tempestes, localment fortes… Caram! No me n’escapo! Vaig decidir pujar i anar controlant el tema, per refugiar-me a la caseta que hi ha entre l’estany del Sotllo i el d’Estats. Hi vaig arribar prou ràpid, veia nuvolots per tot arreu…excepte a la Pica d’Estats! Vaig decidir pujar, però que tornaria enrere en cas de sospita de tempesta… Per sort, anava pujant boira de la vessant francesa, però tapava el cim pocs minuts i es tornava a destapar. Vaig arribar dalt en 3 hores des del refugi, passant per grans pales de neu (havia agafat troncs al bosc per fer-me uns grampons naturals en cas que fos necessari amb el cordion que portava, no va fer falta gràcies a les passes que hi havia ja marcades a la neu…)

Cap a Pinet es veia boira densa, tota plana… Vaig pensar que el rellotge que portava em deia bé la pressió, ja que em marcava pressions altes i la boira s’aguantava… Això em va tranquilitzar… Vaig baixar fins a Pinet lliscant per plaques de neu i trotant pels camins… Amb la motxilla lleugera podia correr bé!!!!!

A Pinet, truita de formatge…mmmm i un Powerade (que em vaig comprar per substituïr, amb l’ampolla, un bidó que se m’havia rebentat). De Pinet, em dirigia al meu refugi preferit que feia un any m’havia salvat de la gran nevada del setembre de miracle, el del Certascan… Tot i conèixer el camí, és perdedor, però fins el Port de l’Artiga, se’m dona molt bé i el cel està estrellat, m’he salvat de les “tempestes fortes localment”!. _Fins el refugi del Certascan hi ha Aiguamolls i voltes a llacs que se’m van fer eternes… En algun punt em vaig mullar fins la cintura. Va començar a bufar el vent i em vaig posar tot l’abric que portava, jersei, gore, guants, malles i pantalons de gore…brrrr. Al refugi del Certascan, com que hi havia estat feia poc, tenia la clau de la Wifi i,  cap a mitjanit, al cobert de la llenya vaig arraserar-me i menjar una mica mentre enviava un missatge a la Sílvia dient que tot anava bé, però que estava “cansat”.

Al continuar, el llac del Certascan tenia onades prou grosses i jo, ben abrigat, no tenia gens de calor, vaig pujar a tope fins el coll de Certascan, tot i que l’últim tram era cobert de neu gelada i vaig haver de fer unes quantes peripècies per poder arribar al coll. Des d’allà, amunt i avall pel mateix lloc fins el cim del Certascan per pendents empinats. Com que me’l conec, no vaig tenir problemes, sinó, de nit et pots trobar amb alguna sorpresa…

Sabia que em quedava només baixada fins a Graus, però… Buff! Que llarga! Almenys quan es va fer de dia vaig poder admirar el massís del Montroig! Al càmping de Graus, vaig menjar una bona pasta i a dormir 3 horetes més, un altre cop en hores de llum… Quin desastre!

Pensava que em quedava el tram més senzill de la Porta del cel, la Roca Cigalera… Que agosarat… Em quedava un bon pico! Feia molta calor i, com cada dia, preveien tempestes. Perfecte per sortir al migdia de ruta, quan em queda passar per la Roca Cigalera i Baiau fins el següent punt… Vaig anar pujant, però amb la calor que feia, de seguida em vaig quedar sense aigua i vaig haver d’omplir d’un rierol (amb pastilles potabilitzadores), Tirant amunt fins la cabana de la Ribera, on pretenia refugiar-me en cas de tempesta. Com que la cosa pintava bé en la direcció que anava, vaig continuar fins el cim.

Vaig arribar dalt amb uns núvols amenaçadors a sobre, així que, per precaució, vaig passar 50m més avall i no per on hi ha el pal metàlic que indica el cim. Després de córrer una estona per prats d’alçada, baixada de rocs, divertidíssima, per anar a Baborte, un lloc que sempre em porta bons records i que sé que ja és ben a prop del refugi de la Vallferrera, cap on vaig continuar, apretant, però amb un lleuger mal de panxa. A l’encreuament, no volia pujar al refugi, però com que en direcció a Andorra es veia ben negre, vaig pensar en anar a preguntar al guarda per la “meteo”.

El guarda em va deixar tranquil, i després de dir-me que si anava massa “a saco” i xerrar una estona molt agradable, vaig contiunar fins als estanys de Baiau, vaig començar bé, però de seguida vaig tenir problemes d’estómac, suposo que per l’aigua del riu, i vaig haver de fer parades tècniques prou sovint…

De la Porta a Cavalls

Pujar al pic de Baiau de nit va ser tota una experiència, però de dia seria millor… I crec que hauria pogut continuar pel GR i m’hauria facilitat molt les coses… Vaig pujar al Pic de Baiau (o a prop) i vaig baixar pel Forat dels Malhiverns, amb neu perillosa i glaçada per on vaig baixar de cul, blocs de pedra de baixada on un de centenars de kg em va estar a punt de destrossar un peu, tot i que per sort, només em va fer una ferideta al turmell i una tartera perdedora per arribar al Pla de l’Estany, ja conegut de la AUTV i des d’on vaig acabar baixant a Arinsal, molt defallit de forces, baixant per carretera fins a la Massana, on hi havia el pare amb l’autocaravana i a les 6 del matí em posava a fer la dormideta de 3h…

Em vaig llevar millor de la panxa, bona senyal, i vaig començar a tirar avall, fins a les Escaldes pel camí ral… Per canvis a les infraestructures d’Andorra, vaig haver de recular uns quants km per agafar el camí ral, ja que estava tallat el pas que tenia programat. Al final, a Escaldes vaig agafar la pujada cap a la vall de Madriu, preciosa pels que no la conegueu, i arribar al refugi de Perafita i visualitzar que ja m’acostava a la meva Cavalls del Vent. Fins el Port del Perafita, admirant Andorra cada cop que em girava, hi vaig arribar fàcil i vaig començar la llaaaaarga baixada fins a Martinet. Primer als Estanys de la Pera, on vaig aporfitar el refugi per fer un bon àpat de Cansalada i truita. I després, per pista, pistes d’esquí de fons fins a Cap de Rec, carretera fins a Lles i baixada a Martinet, realment etern…

Per fi era als peus de les parets del Cadí. Havia somniat ser allà, a punt per començar la meva 20ena Cavalls del Vent. Quina gran manera de celebrar-ho. Em sentia pletòric i amb forces per fer, si calia, dues voltes. Vaig menjar una miqueta i vaig continuar. L’estómac continuava fent de les seves…pfff però això no m’impedia anar bé. Em vaig perdre en algun punt pujant a Prat d’Aguiló, tot i que no va ser gaire greu, totes les pistes hi porten. A les 12:00 de la nit de dijous a divendres començava Cavalls.

Cavalls del Vent

Vaig ser al Pas dels Gosolans, bonic i, alhora trist pels records que sempre em porta. I d’aquí vaig començar a trotar fins a Serra Pedragosa per aquells prats màgics, seguint les fites reflectants que algú va posar (després que la primera vegada que hi vaig anar, amb el Josep, ens hi perdéssim un bon tros). Els ulls de les vaques semblaven també fites que s’encenien i s’apagaven. A Serra Pedragosa vaig poder intuïr el Pedraforca, uaaaahhhh, quina emoció! Anar trotant de baixada i fins a l’Estassen, que estava ballat i en obres. El pare m’esperava a l’autocaravana al Mirador de Gresolet i allà vaig arribar just just de no haver de fer una parada tècnica 2 minuts abans…jeje Allà vaig menjar una mica i dormir.

Feia anys que no partia Cavalls en 2, però no em feia res, al llevar-me vaig sortir amunt per reprendre el camí de les marques taronges i baixar fins al Refugi de Gresolet, on el Suso, el Guarda, em va rebre amb els braços oberts i em va donar una Cocacola mentre menjava i li explicava la meva aventura.

Em conec Cavalls del Vent com si fos el pati de casa, així que ja sabia que venia la pujada fins el Sant Jordi (després de Coll de la Bena i la Bauma) enmig de la calor del matí, però me’n vaig sortir prou bé, tot i els dies encara tenia prou equilibri per no caure de les roques de pas del riu dels Empedrats. Sempre m’ha agradat aquest tram, però en realitat, com tots…

Del Sant Jordi a Coll d’Escriu ja em va costar una mica més, tenia ganes de menjar, sort que el pare m’esperava a Gréixer on em vaig fer un liofilitzat dels que m’havien d’haver servit per la fallida autosuficiència. Cad com quedava menys i tenia una sensació extranya, entre ganes i pena perquè s’acabés l’aventura. Amb el cap emboitrat (però el cel serè i, per primer dia, sense previsió de tempestes), vaig enfilar cap al refugi del Rebost. En un tres i no res em vaig plantar allà, on vaig conèixer l’Anna i la seva parella, els guardes, que em van dir qeu no els sonava que ningú hagués fet mai una aventura com aquesta i que potser era el primer!!! En realitat no és que m’importi gaire, però sempre fa gràcia :)

Després de beure una isotònica, vaig anar a Niu de l’Àguila (on gairebé ploro de veure la destrossa que han fet amb el telecabina), on vaig fer una altra parada llarga, ara si que començava a estar exhaust. Allà, uns nois que feien Cavalls en més dies em van donar ànims i la vam fer petar una estona. Al lavabo del Niu vaig constatar que el meu estomac estava totalment recuperat.

Em quedaven només 2 trams de Cavalls, així qeu vaig sortir del Niu trotant per la tartera i fins a Coll de Jou. La pujada a Penyes Altes ja la vaig patir una mica, però vaig poder seguir bé, tot i una caiguda baixant al fallar-me una roca i fer-me una ferida al braç. Vaig poder seguir trotant pels prats del Moixeró, verds com mai. Sort que a Rebost m’havien avisat que es baixava fins al Serrat de les Esposes per un camí nou. Des que vaig començar a fer cavalls s’havia baixat per 3 canals diferents, per fi un corriol!!! L’última posta de sol va ser brutal, amb un cel vermell com la sang.

Em va costar arribar al Serrat per la son, que ja m’estava atacant de feia etona. Volia arribar abans que tanquessin per poder demanar un cafè. Vaig arribar a les 10.20 i per sort, la guarda era allà endreçant. Em va fer un cafè i, mentre menjava un entrepà que m’havia fet el pare, vam estar xerrant de muntanya, escalada, travesses… Em va anar molt bé la xerradeta per “despejar-me”, a més, em va donar uns “bombons” que feia ella de cafè amb xocolata que eren un xute de cafeïna.

Tot i els esforços, vaig arribar a Cortals, al cap d’1h aproximadament, amb una son de Déu. Notava que m’adormia caminant, era perillós i vaig utilitzar l’últim recurs que porto a la motxilla i que no volia fer servir.. Em vaig prendre una pastilla de Cafeïna (Durvitan) que no sé ni si em va fer efecte. El cas és que no puc explicar gaire, perquè no recordo ben bé com vaig pujar a coll de Pendís,  al Serrat de la Muga i vaig arribar a Prat d’Aguiló, era com si no fos jo.

Recordo arribar a Prat d’Aguiló desorientat, aferrant-me al GPS quan ja era al refugi per arribar fins al cotxe on eren el Pare i la Sílvia (serè, ben fàcil d’arribar) per no perdre’m, caïent cada pocs metres. Certament, si hagués dormit 20 minutets tirat a algun lloc, hagués disfrutat més i, de ben segur, hagués anat molt més ràpid en anar de Cortals a Prat, on vaig trigar més de 5 hores…

En arribar al cotxe i amb la Sílvia i el pare rebent-me, la mateixa emoció que si hi hagués un estadi plè cridant el meu nom, o més. Sempre recordaré aquesta travessa com un projecte que vaig treballar durant anys i per recordar-me que, amb esforç, puc fer el que em proposi.