Recupero aquest blog, després d’un temps de no fer-ho, perquè fa uns dies vaig acabar la que, probablement, serà la cursa de la meva vida: la ECV Wibolt 2017 de 555km i 19000mD+.
Tirant enrere, des de l’Echapee Belle he fet un Tor des Geants, Estels del Sud, Ronda dels Cims, Arc of Attrition (on vaig haver d’abandonar al km 130) i molts altres.
La ECV Wibolt comença al viatge de tornada de Cuba amb la Sílvia on em va comentar que seria “xulo” anar a l’extranger a fer una cursa… Dit i fet, Vaig buscar, trobar i aconseguir una invitació per la ECV Wibolt 2017 que es corria el mes de Juny.
ECV WIBOLT
Que què vol dir el nom?
– Doncs la cursa “curta” (320km) i que fan des de fa 5 anys es diu Wibolt, i va des de Wiesbaden fins a Bonn
— Wi: Wiesbaden
— Bo: Bonn
— LT: Long Trail
– I la cursa llarga (555km), i que és una extensió de la curta, surt de Rolands Bogen (molt proper a Bonn), va fins a Bingen i torna, empalmant amb un track d’uns 50km entre Bingen i Wiesbaden:
–E: Extended
–C: Combined
–V: Version
Per tant, la cursa que vaig fer es diu “Extended Combined Version des Wibolt”
La Wibolt recorre un trekking habitual en terres alemanyes que es diu Rehin Steig (Trekking del Rin); i la part “extra” de la ECV s’amplia amb el Rehinburgsweg (camí dels castells del Rin). Tots dos molt bonics, que trasncorren molt propers al riu passen per moltes vinyes (com les precioses de Winningen), boscos ombrívols d’arbres altíssims i pobles i castells d’allò més bonics… Molt recomanable per visitar!!!
El terreny… Jo diria aproximandament:
– un 15% de corriol
– un 10% vinyes i camps
– Un 30% de pista trencada (no hi podrien passar cotxes)
– Un 30% de pista forestal ben marcada
– Un 15% d’asfalt de pobles, enllaços i altres
Tot això per cobrir uns 555km i 19000mD+ oficials, perquè el meu GPS Etrex30 marcava uns 590km (d’acord que em vaig perdre unes quantes vegades…calculo uns 7-8km…jeje) i uns 24000mD+…
Mai he tingut facilitat pels esports, per això estic orgullós d’on he arribat, tant en el bàsquet, com en l’escalada, com en l’esquí, com en el córrer… Tot ha estat a base de dedicació, esforç i ganes de fer les coses.
ENTRENAMENTS
La cursa va començar molts mesos abans quan, després d’inscriure’m, em vaig adonar que els temps de tall eren molt “cruels” amb els caminadors, per això des del 2 de gener vaig començar un pla d’entrenament que he seguit fil per randa i que ha donat uns resultats que ni jo m’imaginava! Bàsicament em vaig llegir 2 llibres: “Ralentless Forward Progress” (Ian Corless) i “La preparación del corredor de montaña” (Octavio Pérez); Vaig estar buscant models matemàtics per la forma, la fatiga, el fitness i fer un seguiment “objectiu” de la meva evolució… Després de potinejar uns dies amb el Matlab, vaig trobar una pàgina web de seguiment esportiu que ha estat la base de la meva planificació… “Training Peaks”. Per tant, amb els 2 llibres, l’aplicació i el sentit comú, vaig aconseguir fer un pla que em creia i em vaig atrevir a seguir (no sense sacrificar son a les nits, birres amb amics i estones amb la família…)
CRONOLOGIA
El 12 de Juny a les 4 del matí ens vam presentar a Rolands Bogen, un restaurant alçat amb unes vistes privilegiades, allà van anar arribant tots els corredors. Molts d’ells es coneixien, jo només feia que veure gent que tenia pinta d’estar molt forta i… jo cada vegada més “cagat”. Ens havien preparat un bufet lliure d’esmorzar per esperar fins les 6 (que començava la cursa) mentre ens donaven pitralls, mapes, GPS trackers, les bosses de vida que anirien corrent pels diferents avituallaments forts; i les indicacions en anglès als corredors que no parlàvem alemany (2 japonesos, 1 de Singapur, 1 xinès i 1 català). A 5 minuts per les 6 ens diuen “vinga va, que hem de sortir!”, els 22 corredors vam sortir del restaurant i al cap de res ja estàvem en marxa.
Sortida:
La meva idea era buscar un grupet durant els primers 255km i després, els ultims 320, mirar d’anar al ritme que m’anés bé a mi, més ràpid o més lent…
Al principi venia una pujadeta no gaire llarga i 2 holandesos que anàven junts, l’Ernst i la Renske, es van posar davant apretant fort, però al cap de pocs metres, en Jin Cao (Xina) (amb el que vam tenir bon rotllo des del principi parlant d’en Joel, que coneixem tots 2) i jo ens vam posar davant, trotant fluixet però a ritme i anar xerrant. En Jin apretava bastant i jo l’intentava aguantar, però pensant que no trigaria a despenjar-me si la cosa continuava així…
Al primer avituallament (km. 20) ell es va allargar. Jo estava parlant amb la Sílvia i al final li vaig dir que “si quedava malament si tirava jo sol i no esperava al Jin”, ella em va animar a tirar, ja que “això era una cursa” i cadascú ha d’anar al seu ritme. Dit i fet, vaig continuar mirant enrere a veure si en Jin m’atrapava, ja que havíem passat una bona estona xerrant els primers 20km, però no m’acabava d’atrapar… Pensava que a l’avituallament del km. 45 ja m’atraparia.
Km 20 amb en Jin Cao:
Al km. 45 vaig estar una estona menjant i bebent, però en Jin no va aparèixer. Just quan marxava, en Mario Tucci (ITA) arribava a l’avituallament per saluadr-nos i continuar. Amb en Mario es va repetir la jugada durant 3 avituallaments seguits i, al final, al km 85 aproximadament em vaig perdre i al tornar enrera me’l vaig trobar de cara. Vam anar junts durant gairebé 20km. És un gran corredor, però viu en una zona molt plana i no pot entrenar desnivell – m’explicava. Vaig intentar menjar-me una barreta que gairebé em fa vomitar de lo dolenta que estava, ell la va acceptar i tampoc li va fer el pes, així que suposo que se la devia acabar menjant algun animal menys escrupulós…
Durant els kms que vam anar junts, en Mario ja em va dir que ell estava apretant massa i que veia que petaria en algun moment. Llavors ell va afluixar i vaig continuar sol fins a Rhens, al km 106 on podiem dormir i hi teníem una bossa de vida. Allà em van rebre com un campió! Bon rotllo, bon menjar i tothom fent-me fotos i vídeos, una cosa que mai havia viscut :). La meva intenció era continuar després d’haver menjat una mica i arreglat els peus. Ho vaig fer, la sopa era genial, un voluntari em va donar gerds del seu hort i em vaig embatumar els peus i curar amb antisèptic una ferida al dit gros del peu dret per culpa d’una punta en una ungla mal tallada. En Mario va arribar al cap d’uns 15 minuts i em va dir que ell dormiria, que el següent punt on podíem dormir era el km 235 i era massa per arribar d’una tirada… Em va fer obrir els ulls i quan la Sílvia va anar a dormir cap a l’autocaravana, jo vaig decidir dormir 3 horetes… Què va passar? Doncs l’esperat… 1 hora donant voltes per sobre d’un tatami de judo sense poder dormir i al final vaig decidir anar per feina i anar tirant! (al llevar-me hi havia alguns corredors ja dormint, entre ells el corredor de singapur, Kiat Yeo Joon i en Mario estava per allà donant voltes, em va comentar que plegava i que tingués molta sort…un gran paio!!!)
A partir d’aquí vaig anar avançant sempre en solitari fins arribar a Niederlandback (o algo així), on em van començar a dir els temps que portava per davant dels altres, que portava en Jin Cao a 30 minuts i en Kiat Yeo Joon a 1 hora. Això era nou per mi! I he de reconèixer que és una mica paranòic anar pensant en els de darrera, quan et perds, quan t’alenteixes… Vaig decidir apretar una mica el ritme, tenia clar que m’atraparien, però vaig pensar que almenys s’ho haurien de treballar jajaja. La ferida de l’ungla em feia cada cop més mal i és que, tot i haver posat antisèptic, la punta de l’ungla seguia punxant-me. Després de parar uns quants cops vaig decidir apretar les dents i fer un dobleg a l’ungla; hauria pogut sortir malament, però vaig poder arrancar mig centímetre d’ungla i em va deixar de fer mal en tota la cursa! Per altra banda tenia les plantes dels peus adolorides, però hi vaig posar remei amb 2 minuts d’aigua congelada d’un rierol que passava per allà!
A Bingen ja havia acabat el Rehinburgsweg, en un avituallament “de carretera” i no vaig poder saber a quant portava els perseguidors, així que vaig continuar 26km més fins a Ingleheim, un dels millors avituallaments de la cursa, tot i que el camí per arribar-hi era molt “asfaltós”. Allà em van dir que… En Jin s’havia despenjat i tenia en Kiat Yeo Joon a 5 HORES!!! vaig flipar. Allà van arribar la Sílvia i els seus pares, el Jordi i la Mercè, per donar-me superànims. No hi havia bossa de vida en aquell punt, però hi havia uns matalassos a terra que em cridàven. Vaig dormir 3h30m i em vaig despertar a tope! El voluntari que portava aquell avituallament era en Volker, un crack amb el que vam parlar força sobre muntanyes i trekkings mentre menjava abans i després de dormir. Vaig marxar d’Ingelheim quan en Kiat estava a 30 minuts aproximadament d’arribar-hi.
20km més tard tenia bossa de vida i dutxa. Era a Wiesbaden, punt on començava la cursa curta (jo hi vaig passar cap a les 9 del matí i la cursa curta començava a les 6 de la tarda). Allà vaig decidir trucar al Marc, el meu germà, que és fisioterapeuta, ja que tenia forces molèsties als tendons d’aquiles i tibials anteriors. Em va recomanar uns massatges que em vaig anar fent jo i a vegades la Sílvia tota la cursa i que van ser, com es diu a vegades “mano de santo”. Aquí vaig recarregar dipòsits, fer cures, menjar… En Kiat estava a 3h, amb el que no havia dormit gaire aquella nit.
A partir d’aquest punt de cursa va fer una calorassa inhumana (els primers dies també l’havia fet, però no tanta). Tanta que en algun tram de més de 40km sense avituallament i quedant-me sense aigua, vaig haver de trucar a les portes d’una abadia perquè em donéssin aigua quan em faltaven encara 5km per Niederleimbacktempel. Per sort va sortir un noi em bicicleta que em va oferir aigua amb gas, que em vaig beure desesperat, aquell noi encara deu flipar xD
En Kiat es va anar quedant enrera i va acabar plegant (el vaig acabar coneixent en un avituallament on ell va anar a dutxar-se un cop ja havia plegat) i un corredor alemany, en Rainer Grossman m’anava al darrera, sempre a 4-5 hores, fent-me patir si s’apropava, fins divendres al matí que es va despenjar. Aquesta segona part de cursa vaig dormir a l’Autocaravana en els punts on es podia dormir, ja que hi havia pocs llocs i a l’organització també li va anar bé, pequè coincidiem amb la cursa “curta” i hi havia més gent.
A la nit feia molt de fred quan baixaves d’alçada i quedaves proper al Rin.
El divendres va ser el dia fatídic, sabia que al matí li duia més de 6h al Rainer Grossman i suposo que em vaig relaxar, però aquell dia em costava córrer fins i tot a les baixades. Les pujades se’m feien eternes. M’adormia i tenia al·lucinacions per tot arreu. Em vaig parar a dormir 10 minuts en un banc, arrepenjat al tronc d’un arbre, … Si més no per trencar el son a veure si em refeia. Però no hi havia manera. Ni menjant cacauets, nous, avellanes, turró o dàtills amb pernil que portava vaig aconseguir refer-me.
Vaig arribar a Rengsdorf que, segons les paraules de la Sílvia, semblava un borratxo al sortir d’una discoteca quan ja han tancat… Imagineu-vos! Allà em van dir que un tal Jürgen Schneider se m’estava apropant molt ràpid. No sé com, però vaig canviar el xip, vaig menjar 4 coses i vaig sortir amb la nota de veu del Joel que em va posar la Sílvia a fondo cap a Feldkirchen, teòricamenta 13kms, però realment a 17… Allà era l’últim avituallament on es podia dormir (km 461). Tenia son perquè feia molt que no dormia, però alhora estava nerviós perqué sabia que en Jürgen se m’apropava. Vaig menjar, dutxar-me i decidir dormir 3 hores. Si en Jürgen encara no havia arribat en dormiria 15 min més i de 15 en 15 fins que arribés. Mai havia estat tant competitiu, però després de tants km anant primer… era la oportunitat de la meva vida!
Quan havia dormit 3 hores i mitja la Sílvia em va dir que l’alemany ja era a l’avituallament, així que em vaig llevar i en 10 minuts ja estava caminant. Vaig pensar que ell també havia de dormir i, si no ho feia, pagaria la son.
Vaig sortir ja vorejant el Rin des de les alçades, anant ràpid, però sense passar-me. Al anar avançant els kms pensava que havia aconseguit allunyar-me del segon, però es veu que el tenia a 2 hores només! Em sembla que a Feldkirchen devia dormir molt poc… Vaig anar cagat durant hores, passant per Linz (on la nota de veu del Bas i la Diana va fer un efecte brutal).
Rhöndorf va ser l’últim avituallament. Pizza de la bona per encarar els últims 25km de cursa! Vaig menjar una mica, vaig agafar un parell de coses que volia per l’arribada i vaig tirar. Primer una pujada a un castell en runes que havien fet tallar el camí. Em vaig passar molta molta estona buscant l’alternativa. Ja sigui perquè l’explicació de per on anar estava en alemany, perquè estava nerviós, cansat, pel que fós, però em va costar moltíssim. Això afegit que tenia en Jürgen a poc temps darrera a l’avituallament anterior, va fer que, quan vaig trobar el camí anés tan ràpid com vaig poder fins al final.
Tant, que va ser un dels trams més ràpids de tota la cursa. 22km en 3h20m, que a aquelles alçades de cursa era una passada! Al final va resultar que en Jürgen va trigar molt més a Rhöndorf i li vaig treure 4 hores! hahaha
FINAL I FESTA GROSSA!!
Total, que en aquesta apretada de cul que vaig fer, vaig arribar al passeig de Bonn al costat del Rin amb la paranoia que tenia el segon enganxat i que em podia atrapar, anar mirant enrera perquè no vingués… Havíem de creuar el pont de Bonn, allà treuria 3 coses amb les que volia arribar:
– La samarreta de Prodis, he pogut veure algunes vegades la feina que fan amb la gent amb paràlisi cerebral, però em sembla que és tan increïble, que em vaig posar la samarreta per homenatjar-los i agraïrlos aquesta gran tasca.
– L’Estelada, perquè estem en temps de reivindicació de drets bàsics, com el de decidir. És necessari que tothom sàpiga que volem votar i que hi ha gent que no ens deixa.
– I el més important i que més il·lusió em feia. Una foto de l’avi Josep Ma. i l’àvia Rosa, que ja no hi són i que tantes coses ens han ensenyat com, precisament, la manera de tirar endavant i sobreposar-se als entrebancs amb la força de l’amor, que al final és la que m’havia fet arribar fins allà, l’amor dels avis, l’amor de la família, l’amor dels amics i l’amor, és clar, de la Sílvia, la millor companyia i equip per superar un repte tan gran!
Després d’això… ho agafo tot… m’apropo a la plaça amb els pèls ja de punta…no sé si riure, plorar o què collons fer… i per fi entro!!! Sóc a la Marktplatz de Bonn!!!! Això és brutal! Quina sensació de felicitat, de saber que m’ho mereixo després de la feina ben feta durant molts mesos entrenant, d’estar orgullós, de llibertat, de satifacció!!! No ho puc explicar, va ser brutal!
Un arribada en família, amb poca gent, però tant gratificant… i poder-ho regalar als avis…bufff Allà hi havia els organitzadors, el Jordi i la Mercè, la Sílvia, quines ganes d’abraçar-la i de celebrar la victòria que haviem aconseguit! 555km i 19000mD+ després (590/24000mD+ segons el meu etrex30), érem FINISHERS AMB 135h59m!!!! I no només això… HAVÍEM GUANYAT!!!!
EL SECRET
Evidentment, tinc un secret. La Sílvia em va fer un seguiment espectacular. Arribar als avituallaments i trobar-me aquells ànims, aquell somriure, aquelles xerrades… Qui necessita dòping tenint això??!?!!?! I cal dir que tot això no va ser només durant la cursa… Sempre és així! A cada entrenament que faig!
A més, va idear el sistema dels ànims per nota de veu, que jo crec que crearà tendència… Va demanar a la gent que enviés notes de veu per animar-me i me les anava posant amb compta-gotes, no us podeu imaginar els ànims que em donava sentir allò!
ORGANITZACIÓ
Que grans que son el Michael Esser i l’Ulrich Hansmann, juntament amb en Volker i molts d’altres, han aconseguit muntar una cursa molt xula, amb un aire molt familiar i on els corredors ens hem sentit molt cuidats. Gran agraïment i reconeixament per ells, s’ho van currar moltíssim!
I així ha estat amics, després de la pallissa que he escrit, moltes gràcies a tots els que em vau donar suport i felicitacions!!!
ENLLAÇOS D’INTERÈS
– Strava:
https://www.strava.com/activities/1049411396
– Classificació:
https://www.wibolt.de/ergebnisse-2017-2013/
PREMSA
– Xip Groc – Catalunya Radio
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tot-gira/xip-groc/audio/968233/
– Ultra esports Rac1
http://www.rac1.cat/audioteca/embed/672dfba5-5d18-4757-9879-5bd1e58319e8
– Els matins – TV3
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/un-catala-oriol-antoli-guanya-una-de-les-curses-mes-llargues-i-dures-deuropa/video/5674714/
– Ultres Catalunya
http://www.ultrescatalunya.com/oriol-antoli-kaiser-a-la-wibolt-alemanya/
– Diari de Terrassa
http://www.diarideterrassa.es/deportes/2017/06/21/oriol-antoli-gana-prueba-alemania-555-kilometros/59925.html
– Diari de Terrassa
http://www.diarideterrassa.es/deportes/2017/06/24/voll-damm-mochila/60183.html
– L’esportiu de Catalunya
http://www.lesportiudecatalunya.cat/mes-esport/article/1174100-el-triomf-de-l-enginy.html
– Raid Aventura
http://www.raidaventura.org/articles/B7Zn2almJu
– Pere – Peter Pan
http://perepeterpan.blogspot.com.es/2017/06/555-wibolt-ultra-i-loriol-antoli.html
Fora Pista 
Thanks Oriol!!!!! You and Silvia are a great team. I hope to see you everwhere!!!
Thanks Oriol!!!!! You and Silvia are a great team. I hope to see you somewhere!!!!
Thank you too Michael!! A big hug!!!! :)