Les 3 Travesses

Podeu trobar el track de la meva travessa al Wikiloc en els egüent link: https://www.wikiloc.com/trail-running-trails/les-3-travesses-juliol-2020-54631680

 

Ha estat un any molt estrany, amb el COVID i el confinament no hem pogut entrenar com tocava. Tenia en ment fer un bon temps a Ehunmilak 2020, però el plà va caure just el dia que estava fent un Everesting a les escales de casa durant el confinament més dur.

Sabia que tocava posar el “coco” a  lloc per no perdre la forma i, per això, res millor que planificar objectius. Sense saber si ens deixarien sortir, ni els dies de vacances que tindria a la feina, ni res de res, vaig decidir recuperar un projecte que tenia a l’etern futur i que ja l’havia explicat a força gent: Les 3 travesses! Es tractava d’unir les 3 travesses més mítiques del Pirineu català (per mi) de manera consecutiva i el més ràpid possible. Una “miniHRP”, vaja.

El projecte m'”encigalava” des de feia molts anys i ja tenia el recorregut pensat i tot (track fet i refinat), però no va ser fins una setmana abans de començar que vaig veure clar que podria fer-ho, alineant tots els astres.

Vaig decidir repetir l’experiència de l’HRP, intentant la travessa en autosuficiència, és a dir, sense suport i utilitzant només allò que em trobo pel camí (refugis acceptats). Com que volia avançar ràpid i dormir poques hores, vaig carregar sac, funda de vivac, aillant, piles, molt menjar (gels, barretes, liofilitzat, cacauets eagle, fuets…), fogonet… Aquest va ser el primer error! No estava igual de fort que a l’HRP de fa un any, el confinament no em va deixar entrenar bé i una motxilla de 9Kg… Et destrossa esquena i genolls si no estàs preparat…

Amb tot a punt vam pujar fins a Espot divendres sortint de treballar amb la Sílvia, on ens esperaven els meus pares amb l’autocaravana. La idea era que el meu pare estigués per la zona, veient-me en punts estratègics per seguretat, però sense dormir, menjar, ni carregar allà…

Carros de Foc

img-20200719-wa0001

Dissabte a les 6.30 començava Carros de Foc des de l’últim pàrquing on es pot deixar el cotxe i pujant pel GR fins a Sant Maurici. Des del principi anava a totes, molt content i carregat d’energia de la il·lusió que em feia començar aquest projecte. Fins a Amitges vaig anar volant, igual que fins el Port de Ratera, on vaig cometre l’error de, sabent que el GR anava fins Colomers, oblidar-me del refugi de Saboredo… Vaig anar tirant convençut de saber on anava i quan me’n vaig adonar, havia avançat 3km i baixat 400mD- … Vaig haver de tornar al Port de Ratera, és clar, perdent una horeta i tornant a avançar a gent que em deia allò de “tu no has passat ja?” i aguantant l’orgull per dir que “havia fet alguna volteta més” jajaja

Després vaig seguir avançant a bon ritme, sempre al 50% dels temps que proposaven els cartells, disfrutant de Saboredo, Colomers (on vaig fer una Cocacola), el Port de Caldes i les vistes del Montardo… Aquí ja vaig anar baixant cap a la Restanca, aquell baixa-puja pel mateix lloc psicològicament fa bastant de mal… Les previsions eren de tempesta a la tarda, i eren les 2h, amb el que podia ser que es produïs al cap de poc. No hi havia núvols a sobre, però sí en direcció Cavallers i Contraix… Començava a notar el pes de la motxilla als genolls i l’esquena, així que vaig decidir descansar una estona al refugi mentre feia un entrepà i xerrava una estona amb una parella de Berga amb qui vaig coincidir. A la Restanca vaig poder connectar-me a internet per avisar la Sívia que estava bé, i que no patís…

Vaig sortir de la Restanca Cap a Ventosa i Calvell amb la idea d’anar ràpid i a l’expectativa de veure què fèien aquells núvols negres. El camí és preciós pel costat del riu i els estanys fins arribar a aquell refugi que em porta tants bons records d’altres excursions. Allà, com a tots els refugis vaig reomplir aigua i beure una isotònica. Els guardes em van dir que creien que no faria tempesta i vaig decidir creure’ls cegament tot i el percal que es veia sobre el coll.

img_20200711_103608

Coll de Contraix, la bèstia negra de Carros de Foc de la que tothom parla i que jo havia fet només amb neu, una pujada preciosa a la que vaig trigar 3 hores a pujar, per fer un respir d’aire pur a dalt de tot i continuar amb la travessa amb una baixada eterna fins a Amitges. Allà vaig veure clarament que no pdoria continuar amb la motxilla tan pesada, els genolls patien massa.

A Amitges vaig arribar tard, però em van fer sopar igualment (gràcies!) i, mentre parlava amb els guardes, em vaig jalar l’entrepà de llonganissa que em van preparar per continuar amunt cap a Colomina, ja fosc i on vaig arribar ja una mica perjudicat… Molt més cansat del que m’esperava! Vaig menjar un tros de fuet dels que portava i vaig tornar a avisar la Sílvia que arribaria molt més tard del que pensava, ben entrada la matinada o fins i tot el matí…

Poc a poc i sense parar, anava cap un coll per acabar baixant per aiguamolls cap al refugi més bonic de tots, el Josep Maria Blanc, quina llàstima fer aquest tram de nit… Anar pensant amb les meves coses vaig fer un pas en fals i vaig caure de manera espectacular (o això em va semblar a mi), fent una tombarella i trencant un bastó (pels que em coneixeu, ja sabeu el crític que és això per mi…) i els genolls pelats. Amb un bastó i com podia vaig arribar al refugi. Al refugi, un altre cop, cantimplora plena i estómac també amb una barreta d’Etixx. Em quedava el Coll de Monastero i ja avall cap a Espot!

Vaig posar la directa i vaig arribar al Coll amb les primeres llums del dia, un espectacle que vaig disfrutar tant que em vaig deixar portar per l’eufòria i vaig tirar camí avall, sense mirar marques ni track. Resultat: travessa per blocs de granit sense cap sentit, els vaig haver de retrocedir i agafar el camí bo… Allò que fa la son… A partir d’aquí si que ja va ser més fàcil, anar baixant fins al refugi Ernest Mallafré i després pel GR fins a Espot, al càmping on hi havia la Sílvia i els pares. LA Sílvia esperant-me a l’entrada :)

De Carros a la Porta

Al càmping vaig decidir que allò tan “xulo” de l’autosuficiència que havia fet l’any passat a l’HRP no ho podria repetir aquest any, “la forma no és la que toca i vull disfrutar d’aquest projecte”. Vaig decidir deixar els estris de dormir (sac, màrfega, funda de bivac…), de menjar (fogonet i menjar per tots els dies) i piles i bateries. Així que el meu pare em seguirà amb l’autocaravana en punts estratègics on poder dormir, menjar i carregar. Per sort, l’amo del càmping tenia un bastó que algú s’havia deixat feia anys i que em va regalar!

Després d’esmorzar, Vaig continuar fins la Guingueta d’Àneu pel Gr11, bastant guarrillo, per cert, allà, a les 12 del migdia vaig fer la primera dormida de 2h aprofitant que queia el cel en forma de xàfeg i tempesta…

Sortint d’aqui i seguint pel GR, vaig anar cap a Estaon passant molt a prop del cim de lo Calvo. Aquest tram se’m va fer molt més llarg i dur de l’esperat. Pel terreny, una mica brut i amb camins molt tancats i a vegades difícils de trobar. A Estaon tenia pensat vorejar el massís següent i després, amb un puja-baixa arribar a Àreu, punt on el meu pare havia d’estar esperant amb l’Autocaravana, però al refugi d’Estaon em van recomanar anar perl GR11 fins a Lleret i després, a través de Lladorre anar directe cap a Àreu. Vaig decidir fer-los cas, tot i haver traçat el track amb cura quan era a casa, perquè als mapes que portava en aquell moment, els camins es veien més evidents que els previstos… Ara, després de repassar-ho, crec que hagués fet bé de continuar per on tenia previst… Crec que m’hagués estalviat unes quantes hores, uns 10km i 800m de desnivell positiu. En fi, aquesta és la gràcia de les travesses, les decisions que has de prendre i que et fan anar diferent. Vaig pujar fins Coll de Jou i després fins la Punta de Roquetes per acabar empalmant la ruta programada de nou en la baixada final cap a Àreu. Vaig arribar a les últimes i vaig menjar i dormir 3 hores més, era a punt de fer-se de dia, així que vaig dormir en hores de llum, mal negoci…

La Porta del Cel

Després de recuperar forces, cap a les 12 del migdia em posava en marxa de nou, primer per la pista, que conec de les vegades que he anat en cotxe fins el refugi de la Vallferrera i després pel corriol que ressegueix el GR, precisament fins el Refugi. Tenia previst fer la Porta del Cel en sentit horari, perquè la coneixia millor i perquè, com que ho feia en autosuficiència, era indiferent. Com que havia canviat l’estratègia, vaig decidir fer el tram llarg fins a Tavascan primer i després ja faria de Tavascan fins a Andorra, així quedava més anivellat i podia trobar-me amb el meu pare al càmping de Graus.

img_20200713_124752

Vaig demanar un entrepà al refugi, eren les 2h del migdia, el guarda em va comentar que no hi havia d’haver gaire gent a dalt. Que vigilés, que es preveien tempestes, localment fortes… Caram! No me n’escapo! Vaig decidir pujar i anar controlant el tema, per refugiar-me a la caseta que hi ha entre l’estany del Sotllo i el d’Estats. Hi vaig arribar prou ràpid, veia nuvolots per tot arreu…excepte a la Pica d’Estats! Vaig decidir pujar, però que tornaria enrere en cas de sospita de tempesta… Per sort, anava pujant boira de la vessant francesa, però tapava el cim pocs minuts i es tornava a destapar. Vaig arribar dalt en 3 hores des del refugi, passant per grans pales de neu (havia agafat troncs al bosc per fer-me uns grampons naturals en cas que fos necessari amb el cordion que portava, no va fer falta gràcies a les passes que hi havia ja marcades a la neu…)

img_20200713_164918

Cap a Pinet es veia boira densa, tota plana… Vaig pensar que el rellotge que portava em deia bé la pressió, ja que em marcava pressions altes i la boira s’aguantava… Això em va tranquilitzar… Vaig baixar fins a Pinet lliscant per plaques de neu i trotant pels camins… Amb la motxilla lleugera podia correr bé!!!!!

A Pinet, truita de formatge…mmmm i un Powerade (que em vaig comprar per substituïr, amb l’ampolla, un bidó que se m’havia rebentat). De Pinet, em dirigia al meu refugi preferit que feia un any m’havia salvat de la gran nevada del setembre de miracle, el del Certascan… Tot i conèixer el camí, és perdedor, però fins el Port de l’Artiga, se’m dona molt bé i el cel està estrellat, m’he salvat de les “tempestes fortes localment”!. _Fins el refugi del Certascan hi ha Aiguamolls i voltes a llacs que se’m van fer eternes… En algun punt em vaig mullar fins la cintura. Va començar a bufar el vent i em vaig posar tot l’abric que portava, jersei, gore, guants, malles i pantalons de gore…brrrr. Al refugi del Certascan, com que hi havia estat feia poc, tenia la clau de la Wifi i,  cap a mitjanit, al cobert de la llenya vaig arraserar-me i menjar una mica mentre enviava un missatge a la Sílvia dient que tot anava bé, però que estava “cansat”.

Al continuar, el llac del Certascan tenia onades prou grosses i jo, ben abrigat, no tenia gens de calor, vaig pujar a tope fins el coll de Certascan, tot i que l’últim tram era cobert de neu gelada i vaig haver de fer unes quantes peripècies per poder arribar al coll. Des d’allà, amunt i avall pel mateix lloc fins el cim del Certascan per pendents empinats. Com que me’l conec, no vaig tenir problemes, sinó, de nit et pots trobar amb alguna sorpresa…

Sabia que em quedava només baixada fins a Graus, però… Buff! Que llarga! Almenys quan es va fer de dia vaig poder admirar el massís del Montroig! Al càmping de Graus, vaig menjar una bona pasta i a dormir 3 horetes més, un altre cop en hores de llum… Quin desastre!

Pensava que em quedava el tram més senzill de la Porta del cel, la Roca Cigalera… Que agosarat… Em quedava un bon pico! Feia molta calor i, com cada dia, preveien tempestes. Perfecte per sortir al migdia de ruta, quan em queda passar per la Roca Cigalera i Baiau fins el següent punt… Vaig anar pujant, però amb la calor que feia, de seguida em vaig quedar sense aigua i vaig haver d’omplir d’un rierol (amb pastilles potabilitzadores), Tirant amunt fins la cabana de la Ribera, on pretenia refugiar-me en cas de tempesta. Com que la cosa pintava bé en la direcció que anava, vaig continuar fins el cim.

Vaig arribar dalt amb uns núvols amenaçadors a sobre, així que, per precaució, vaig passar 50m més avall i no per on hi ha el pal metàlic que indica el cim. Després de córrer una estona per prats d’alçada, baixada de rocs, divertidíssima, per anar a Baborte, un lloc que sempre em porta bons records i que sé que ja és ben a prop del refugi de la Vallferrera, cap on vaig continuar, apretant, però amb un lleuger mal de panxa. A l’encreuament, no volia pujar al refugi, però com que en direcció a Andorra es veia ben negre, vaig pensar en anar a preguntar al guarda per la “meteo”.

El guarda em va deixar tranquil, i després de dir-me que si anava massa “a saco” i xerrar una estona molt agradable, vaig contiunar fins als estanys de Baiau, vaig començar bé, però de seguida vaig tenir problemes d’estómac, suposo que per l’aigua del riu, i vaig haver de fer parades tècniques prou sovint…

De la Porta a Cavalls

Pujar al pic de Baiau de nit va ser tota una experiència, però de dia seria millor… I crec que hauria pogut continuar pel GR i m’hauria facilitat molt les coses… Vaig pujar al Pic de Baiau (o a prop) i vaig baixar pel Forat dels Malhiverns, amb neu perillosa i glaçada per on vaig baixar de cul, blocs de pedra de baixada on un de centenars de kg em va estar a punt de destrossar un peu, tot i que per sort, només em va fer una ferideta al turmell i una tartera perdedora per arribar al Pla de l’Estany, ja conegut de la AUTV i des d’on vaig acabar baixant a Arinsal, molt defallit de forces, baixant per carretera fins a la Massana, on hi havia el pare amb l’autocaravana i a les 6 del matí em posava a fer la dormideta de 3h…

Em vaig llevar millor de la panxa, bona senyal, i vaig començar a tirar avall, fins a les Escaldes pel camí ral… Per canvis a les infraestructures d’Andorra, vaig haver de recular uns quants km per agafar el camí ral, ja que estava tallat el pas que tenia programat. Al final, a Escaldes vaig agafar la pujada cap a la vall de Madriu, preciosa pels que no la conegueu, i arribar al refugi de Perafita i visualitzar que ja m’acostava a la meva Cavalls del Vent. Fins el Port del Perafita, admirant Andorra cada cop que em girava, hi vaig arribar fàcil i vaig començar la llaaaaarga baixada fins a Martinet. Primer als Estanys de la Pera, on vaig aporfitar el refugi per fer un bon àpat de Cansalada i truita. I després, per pista, pistes d’esquí de fons fins a Cap de Rec, carretera fins a Lles i baixada a Martinet, realment etern…

img_20200715_160749

Per fi era als peus de les parets del Cadí. Havia somniat ser allà, a punt per començar la meva 20ena Cavalls del Vent. Quina gran manera de celebrar-ho. Em sentia pletòric i amb forces per fer, si calia, dues voltes. Vaig menjar una miqueta i vaig continuar. L’estómac continuava fent de les seves…pfff però això no m’impedia anar bé. Em vaig perdre en algun punt pujant a Prat d’Aguiló, tot i que no va ser gaire greu, totes les pistes hi porten. A les 12:00 de la nit de dijous a divendres començava Cavalls.

Cavalls del Vent

img_20200716_005723

Vaig ser al Pas dels Gosolans, bonic i, alhora trist pels records que sempre em porta. I d’aquí vaig començar a trotar fins a Serra Pedragosa per aquells prats màgics, seguint les fites reflectants que algú va posar (després que la primera vegada que hi vaig anar, amb el Josep, ens hi perdéssim un bon tros). Els ulls de les vaques semblaven també fites que s’encenien i s’apagaven. A Serra Pedragosa vaig poder intuïr el Pedraforca, uaaaahhhh, quina emoció! Anar trotant de baixada i fins a l’Estassen, que estava ballat i en obres. El pare m’esperava a l’autocaravana al Mirador de Gresolet i allà vaig arribar just just de no haver de fer una parada tècnica 2 minuts abans…jeje Allà vaig menjar una mica i dormir.

Feia anys que no partia Cavalls en 2, però no em feia res, al llevar-me vaig sortir amunt per reprendre el camí de les marques taronges i baixar fins al Refugi de Gresolet, on el Suso, el Guarda, em va rebre amb els braços oberts i em va donar una Cocacola mentre menjava i li explicava la meva aventura.

Em conec Cavalls del Vent com si fos el pati de casa, així que ja sabia que venia la pujada fins el Sant Jordi (després de Coll de la Bena i la Bauma) enmig de la calor del matí, però me’n vaig sortir prou bé, tot i els dies encara tenia prou equilibri per no caure de les roques de pas del riu dels Empedrats. Sempre m’ha agradat aquest tram, però en realitat, com tots…

Del Sant Jordi a Coll d’Escriu ja em va costar una mica més, tenia ganes de menjar, sort que el pare m’esperava a Gréixer on em vaig fer un liofilitzat dels que m’havien d’haver servit per la fallida autosuficiència. Cad com quedava menys i tenia una sensació extranya, entre ganes i pena perquè s’acabés l’aventura. Amb el cap emboitrat (però el cel serè i, per primer dia, sense previsió de tempestes), vaig enfilar cap al refugi del Rebost. En un tres i no res em vaig plantar allà, on vaig conèixer l’Anna i la seva parella, els guardes, que em van dir qeu no els sonava que ningú hagués fet mai una aventura com aquesta i que potser era el primer!!! En realitat no és que m’importi gaire, però sempre fa gràcia :)

Després de beure una isotònica, vaig anar a Niu de l’Àguila (on gairebé ploro de veure la destrossa que han fet amb el telecabina), on vaig fer una altra parada llarga, ara si que començava a estar exhaust. Allà, uns nois que feien Cavalls en més dies em van donar ànims i la vam fer petar una estona. Al lavabo del Niu vaig constatar que el meu estomac estava totalment recuperat.

Em quedaven només 2 trams de Cavalls, així qeu vaig sortir del Niu trotant per la tartera i fins a Coll de Jou. La pujada a Penyes Altes ja la vaig patir una mica, però vaig poder seguir bé, tot i una caiguda baixant al fallar-me una roca i fer-me una ferida al braç. Vaig poder seguir trotant pels prats del Moixeró, verds com mai. Sort que a Rebost m’havien avisat que es baixava fins al Serrat de les Esposes per un camí nou. Des que vaig començar a fer cavalls s’havia baixat per 3 canals diferents, per fi un corriol!!! L’última posta de sol va ser brutal, amb un cel vermell com la sang.

Em va costar arribar al Serrat per la son, que ja m’estava atacant de feia etona. Volia arribar abans que tanquessin per poder demanar un cafè. Vaig arribar a les 10.20 i per sort, la guarda era allà endreçant. Em va fer un cafè i, mentre menjava un entrepà que m’havia fet el pare, vam estar xerrant de muntanya, escalada, travesses… Em va anar molt bé la xerradeta per “despejar-me”, a més, em va donar uns “bombons” que feia ella de cafè amb xocolata que eren un xute de cafeïna.

Tot i els esforços, vaig arribar a Cortals, al cap d’1h aproximadament, amb una son de Déu. Notava que m’adormia caminant, era perillós i vaig utilitzar l’últim recurs que porto a la motxilla i que no volia fer servir.. Em vaig prendre una pastilla de Cafeïna (Durvitan) que no sé ni si em va fer efecte. El cas és que no puc explicar gaire, perquè no recordo ben bé com vaig pujar a coll de Pendís,  al Serrat de la Muga i vaig arribar a Prat d’Aguiló, era com si no fos jo.

Recordo arribar a Prat d’Aguiló desorientat, aferrant-me al GPS quan ja era al refugi per arribar fins al cotxe on eren el Pare i la Sílvia (serè, ben fàcil d’arribar) per no perdre’m, caïent cada pocs metres. Certament, si hagués dormit 20 minutets tirat a algun lloc, hagués disfrutat més i, de ben segur, hagués anat molt més ràpid en anar de Cortals a Prat, on vaig trigar més de 5 hores…

En arribar al cotxe i amb la Sílvia i el pare rebent-me, la mateixa emoció que si hi hagués un estadi plè cridant el meu nom, o més. Sempre recordaré aquesta travessa com un projecte que vaig treballar durant anys i per recordar-me que, amb esforç, puc fer el que em proposi.

img-20200719-wa0000

| Deixa un comentari

La Goldsteig Ultrarace: 661Km de diversió!

De vegades hi ha experiències a la vida que són tan bèsties que costa explicar amb paraules. De fet, són tan brutals que, el que costa més és assimilar-ho tot; de saber què has viscut, de posar en perspectiva totes les emocions passades durant una setmana.

No em veig amb cor de fer una cronologia de la Goldsteig Ultrarace, però aqui deixo alguns pensaments i fets.

Vam arribar justos de temps amb la Sílvia, quan el sopar de corredors estava acabant, ben justos, igual que el preparat que estava per la cursa (després de la Wibolt, només 3 mesos abans, no tenia el cap ni el cos perfecte, però moltes ganes de disfrutar). L’avió va anar tard i no tenia les coses tan planejades i lligades com a la cursa del Juny.

Com no, el suport de la Sílvia no va fallar i sort, perquè em va fer algun avituallament extra i moooooolt de suport moral… però molt! Feia el seguiment amb una furgo. Em preparava sopetes calentes i algun dia pasta i tot! Ella feia de cap d’equip tècnic, xequejant que tot estava bé quan ens trobàvem i arreglant allò que podia portar-me problemes.
La Sara i la Olatz, amb qui es feien companyia, també van ajudar molt amb els ànims i algun àpat de guisat :)

Vaig trigar 152 hores i 8 minuts per poder fer tot el recorregut, una brutalitat que no m’esperava gens ni mica per fer els 623Km que van acabar sortint segons l’organització. És clar, després de mil pèrdues a mi se’m va allargar uns 20Km extres que em van minar molt la moral en alguns moments… Pèrdues a vegades tontes, ja que el camí estava ben indicat, però la son i el cansament feien que em desviés constantment.

Per sort, el bon rotllo va regnar durant la cursa, vaig poder compartir Kms amb el Fernan Fernandez, un crack i muntanyer fins la mèdula, amb el Miguel Caldentey, amb el Simon Beasley i molta més gent amb la que vaig coincidir un moment o altre. També amb els voluntaris i director de carrera, sempre atents a tot el que passava i disposats a fer una cervesa i uns riures…

Pel que fa als avituallaments… tema complicat, 10 en total situats en hotels on tenia menjar, un lloc on dormir i dutxa i on la meva supersuporter em curava llagues, tendinitis i sobretot el cap.

El recorregut és molt putes… Només cal dir que vam fer els primers 80Km en unes 12 hores i els 160 en unes 25 hores. Molt pla i molt pistero. Imagineu-vos humitat del 99% i corrent durant hores i hores… Què passa, doncs que el peu es converteix en una butllofa gegant. Per això a l’avituallament del 160 no pot faltar l’Eucerin “crema reparadora” que en les 3 hores de dormir va solucionar tots els problemes. Després muntanya més salvatge, per cremar una mica les cames i on alguns passos val la pena fer-los amb cura de no fotre’s de lloros (Aquí cal saber on vas per no acabar amb les cames com pedres). Vam tenir la sort o la desgràcia de trobar-nos amb una festa de la natura, un munt d’arbres caiguts a terra durant molts trams (a causa d’una tempesta de l’estiu) on es convertia tot en una gran gimcana. I el final torna a ser més corredor. Aquí em vaig perdre molt, anant pel camí per on anaven les marques enlloc de seguir el GPS, que era més senzill… Quina cagada! Era més complicat i amb més desnivell (mola més, però després de 580Km…).

Durant tot el recorregut, molts trams amb herba alta i molla per la humitat que et feia anar pràcticament sempre amb els peus molls i congelats. Crec que això és el més dur de tot (ni els Km, ni el desnivell, ni el temps)

No podia escollir millor el material pel que fa a la motxilla, una UD Fastpack de 35 litres, però ultracomprimible. Les Xodus ISO 2, que mai fallen. Les samarretes SportHG, la veritat és que no em vaig haver de preocupar si anava moll en tota l’estona. A més, portava un Gore+segona capa tèrmica per no passar fred a les nits que em van anar de conya!!! (de la gorra vermella no cal que en parlem…xD)

I menjar… Doncs barretes de seguretat (que no vaig menjar), Gels nutrisport, Fuet, cacauets Eagle (mmmmm….) i fruits secs!

En fi… això que sempre em passa, les curses son llargues i passo dies enmig del bosc i amb solitud. És això el que busco el dia que faig la inscripció a una ultra. La sensació de que ets en un altre món. La llibertat de pensar només en el que tens ganes de fer. La felicitat de recordar petites coses que tenies amagades en algun racó del cervell i surten a la llum just en aquests moments. El saber que estàs superant-te a tu mateix, sense importar què diu ningú. Les ganes de descobrir què et trobaràs després del següent revolt, el proper cim.

No vull acabar sense agraïr moltíssim a tothom que m’ha donat suport, però sobretot a HP, Silvarita, SportHG i Mapit, sense aquest suport no hagués pogut fer aquesta cursa i viure aquesta gran experiència!

Seguim sumant somnis i reptes. Quin serà el següent…?? Ja me’n ronda algun pel cap! ;-)

PS.- Per cert… Vaig quedar 4art!!!! :O Molt content! I llàstima que vaig haver de dormir poc perquè tenia al monstre del Fernan davant i és un crack, que sinó el pillava i quedava tercer! jajaja

| 3 comentaris

ECV Wibolt: La cursa de la meva vida

Recupero aquest blog, després d’un temps de no fer-ho, perquè fa uns dies vaig acabar la que, probablement, serà la cursa de la meva vida: la ECV Wibolt 2017 de 555km i 19000mD+.

Tirant enrere, des de l’Echapee Belle he fet un Tor des Geants, Estels del Sud, Ronda dels Cims, Arc of Attrition (on vaig haver d’abandonar al km 130) i molts altres.

La ECV Wibolt comença al viatge de tornada de Cuba amb la Sílvia on em va comentar que seria “xulo” anar a l’extranger a fer una cursa… Dit i fet, Vaig buscar, trobar i aconseguir una invitació per la ECV Wibolt 2017 que es corria el mes de Juny.

ECV WIBOLT

Que què vol dir el nom?
– Doncs la cursa “curta” (320km) i que fan des de fa 5 anys es diu Wibolt, i va des de Wiesbaden fins a Bonn
— Wi: Wiesbaden
— Bo: Bonn
— LT: Long Trail
– I la cursa llarga (555km), i que és una extensió de la curta, surt de Rolands Bogen (molt proper a Bonn), va fins a Bingen i torna, empalmant amb un track d’uns 50km entre Bingen i Wiesbaden:
–E: Extended
–C: Combined
–V: Version

Per tant, la cursa que vaig fer es diu “Extended Combined Version des Wibolt”

La Wibolt recorre un trekking habitual en terres alemanyes que es diu Rehin Steig (Trekking del Rin); i la part “extra” de la ECV s’amplia amb el Rehinburgsweg (camí dels castells del Rin). Tots dos molt bonics, que trasncorren molt propers al riu passen per moltes vinyes (com les precioses de Winningen), boscos ombrívols d’arbres altíssims i pobles i castells d’allò més bonics… Molt recomanable per visitar!!!

El terreny… Jo diria aproximandament:
– un 15% de corriol
– un 10% vinyes i camps
– Un 30% de pista trencada (no hi podrien passar cotxes)
– Un 30% de pista forestal ben marcada
– Un 15% d’asfalt de pobles, enllaços i altres

IMG_20170617_174201

Tot això per cobrir uns 555km i 19000mD+ oficials, perquè el meu GPS Etrex30 marcava uns 590km (d’acord que em vaig perdre unes quantes vegades…calculo uns 7-8km…jeje) i uns 24000mD+…

Mai he tingut facilitat pels esports, per això estic orgullós d’on he arribat, tant en el bàsquet, com en l’escalada, com en l’esquí, com en el córrer… Tot ha estat a base de dedicació, esforç i ganes de fer les coses.

ENTRENAMENTS

La cursa va començar molts mesos abans quan, després d’inscriure’m, em vaig adonar que els temps de tall eren molt “cruels” amb els caminadors, per això des del 2 de gener vaig començar un pla d’entrenament que he seguit fil per randa i que ha donat uns resultats que ni jo m’imaginava! Bàsicament em vaig llegir 2 llibres: “Ralentless Forward Progress” (Ian Corless) i “La preparación del corredor de montaña” (Octavio Pérez); Vaig estar buscant models matemàtics per la forma, la fatiga, el fitness i fer un seguiment “objectiu” de la meva evolució… Després de potinejar uns dies amb el Matlab, vaig trobar una pàgina web de seguiment esportiu que ha estat la base de la meva planificació… “Training Peaks”. Per tant, amb els 2 llibres, l’aplicació i el sentit comú, vaig aconseguir fer un pla que em creia i em vaig atrevir a seguir (no sense sacrificar son a les nits, birres amb amics i estones amb la família…)

CRONOLOGIA

IMG_20170611_174452

El 12 de Juny a les 4 del matí ens vam presentar a Rolands Bogen, un restaurant alçat amb unes vistes privilegiades, allà van anar arribant tots els corredors. Molts d’ells es coneixien, jo només feia que veure gent que tenia pinta d’estar molt forta i… jo cada vegada més “cagat”. Ens havien preparat un bufet lliure d’esmorzar per esperar fins les 6 (que començava la cursa) mentre ens donaven pitralls, mapes, GPS trackers, les bosses de vida que anirien corrent pels diferents avituallaments forts; i les indicacions en anglès als corredors que no parlàvem alemany (2 japonesos, 1 de Singapur, 1 xinès i 1 català). A 5 minuts per les 6 ens diuen “vinga va, que hem de sortir!”, els 22 corredors vam sortir del restaurant i al cap de res ja estàvem en marxa.

Sortida:

IMG_20170612_053625

19656971_1495002787209327_7598334304346395444_n

La meva idea era buscar un grupet durant els primers 255km i després, els ultims 320, mirar d’anar al ritme que m’anés bé a mi, més ràpid o més lent…

Al principi venia una pujadeta no gaire llarga i 2 holandesos que anàven junts, l’Ernst i la Renske, es van posar davant apretant fort, però al cap de pocs metres, en Jin Cao (Xina) (amb el que vam tenir bon rotllo des del principi parlant d’en Joel, que coneixem tots 2) i jo ens vam posar davant, trotant fluixet però a ritme i anar xerrant. En Jin apretava bastant i jo l’intentava aguantar, però pensant que no trigaria a despenjar-me si la cosa continuava així…

Al primer avituallament (km. 20) ell es va allargar. Jo estava parlant amb la Sílvia i al final li vaig dir que “si quedava malament si tirava jo sol i no esperava al Jin”, ella em va animar a tirar, ja que “això era una cursa” i cadascú ha d’anar al seu ritme. Dit i fet, vaig continuar mirant enrere a veure si en Jin m’atrapava, ja que havíem passat una bona estona xerrant els primers 20km, però no m’acabava d’atrapar… Pensava que a l’avituallament del km. 45 ja m’atraparia.

Km 20 amb en Jin Cao:

IMG_20170612_082945

Al km. 45 vaig estar una estona menjant i bebent, però en Jin no va aparèixer. Just quan marxava, en Mario Tucci (ITA) arribava a l’avituallament per saluadr-nos i continuar. Amb en Mario es va repetir la jugada durant 3 avituallaments seguits i, al final, al km 85 aproximadament em vaig perdre i al tornar enrera me’l vaig trobar de cara. Vam anar junts durant gairebé 20km. És un gran corredor, però viu en una zona molt plana i no pot entrenar desnivell – m’explicava. Vaig intentar menjar-me una barreta que gairebé em fa vomitar de lo dolenta que estava, ell la va acceptar i tampoc li va fer el pes, així que suposo que se la devia acabar menjant algun animal menys escrupulós…

IMG_20170612_175205

Durant els kms que vam anar junts, en Mario ja em va dir que ell estava apretant massa i que veia que petaria en algun moment. Llavors ell va afluixar i vaig continuar sol fins a Rhens, al km 106 on podiem dormir i hi teníem una bossa de vida. Allà em van rebre com un campió! Bon rotllo, bon menjar i tothom fent-me fotos i vídeos, una cosa que mai havia viscut :). La meva intenció era continuar després d’haver menjat una mica i arreglat els peus. Ho vaig fer, la sopa era genial, un voluntari em va donar gerds del seu hort i em vaig embatumar els peus i curar amb antisèptic una ferida al dit gros del peu dret per culpa d’una punta en una ungla mal tallada. En Mario va arribar al cap d’uns 15 minuts i em va dir que ell dormiria, que el següent punt on podíem dormir era el km 235 i era massa per arribar d’una tirada… Em va fer obrir els ulls i quan la Sílvia va anar a dormir cap a l’autocaravana, jo vaig decidir dormir 3 horetes… Què va passar? Doncs l’esperat… 1 hora donant voltes per sobre d’un tatami de judo sense poder dormir i al final vaig decidir anar per feina i anar tirant! (al llevar-me hi havia alguns corredors ja dormint, entre ells el corredor de singapur, Kiat Yeo Joon i en Mario estava per allà donant voltes, em va comentar que plegava i que tingués molta sort…un gran paio!!!)

IMG_20170613_141816

A partir d’aquí vaig anar avançant sempre en solitari fins arribar a Niederlandback (o algo així), on em van començar a dir els temps que portava per davant dels altres, que portava en Jin Cao a 30 minuts i en Kiat Yeo Joon a 1 hora. Això era nou per mi! I he de reconèixer que és una mica paranòic anar pensant en els de darrera, quan et perds, quan t’alenteixes… Vaig decidir apretar una mica el ritme, tenia clar que m’atraparien, però vaig pensar que almenys s’ho haurien de treballar jajaja. La ferida de l’ungla em feia cada cop més mal i és que, tot i haver posat antisèptic, la punta de l’ungla seguia punxant-me. Després de parar uns quants cops vaig decidir apretar les dents i fer un dobleg a l’ungla; hauria pogut sortir malament, però vaig poder arrancar mig centímetre d’ungla i em va deixar de fer mal en tota la cursa! Per altra banda tenia les plantes dels peus adolorides, però hi vaig posar remei amb 2 minuts d’aigua congelada d’un rierol que passava per allà!

IMG_20170614_095130

A Bingen ja havia acabat el Rehinburgsweg, en un avituallament “de carretera” i no vaig poder saber a quant portava els perseguidors, així que vaig continuar 26km més fins a Ingleheim, un dels millors avituallaments de la cursa, tot i que el camí per arribar-hi era molt “asfaltós”. Allà em van dir que… En Jin s’havia despenjat i tenia en Kiat Yeo Joon a 5 HORES!!! vaig flipar. Allà van arribar la Sílvia i els seus pares, el Jordi i la Mercè, per donar-me superànims. No hi havia bossa de vida en aquell punt, però hi havia uns matalassos a terra que em cridàven. Vaig dormir 3h30m i em vaig despertar a tope! El voluntari que portava aquell avituallament era en Volker, un crack amb el que vam parlar força sobre muntanyes i trekkings mentre menjava abans i després de dormir. Vaig marxar d’Ingelheim quan en Kiat estava a 30 minuts aproximadament d’arribar-hi.

IMG_20170614_092858

20km més tard tenia bossa de vida i dutxa. Era a Wiesbaden, punt on començava la cursa curta (jo hi vaig passar cap a les 9 del matí i la cursa curta començava a les 6 de la tarda). Allà vaig decidir trucar al Marc, el meu germà, que és fisioterapeuta, ja que tenia forces molèsties als tendons d’aquiles i tibials anteriors. Em va recomanar uns massatges que em vaig anar fent jo i a vegades la Sílvia tota la cursa i que van ser, com es diu a vegades “mano de santo”. Aquí vaig recarregar dipòsits, fer cures, menjar… En Kiat estava a 3h, amb el que no havia dormit gaire aquella nit.

A partir d’aquest punt de cursa va fer una calorassa inhumana (els primers dies també l’havia fet, però no tanta). Tanta que en algun tram de més de 40km sense avituallament i quedant-me sense aigua, vaig haver de trucar a les portes d’una abadia perquè em donéssin aigua quan em faltaven encara 5km per Niederleimbacktempel. Per sort va sortir un noi em bicicleta que em va oferir aigua amb gas, que em vaig beure desesperat, aquell noi encara deu flipar xD

IMG_20170614_213924

En Kiat es va anar quedant enrera i va acabar plegant (el vaig acabar coneixent en un avituallament on ell va anar a dutxar-se un cop ja havia plegat) i un corredor alemany, en Rainer Grossman m’anava al darrera, sempre a 4-5 hores, fent-me patir si s’apropava, fins divendres al matí que es va despenjar. Aquesta segona part de cursa vaig dormir a l’Autocaravana en els punts on es podia dormir, ja que hi havia pocs llocs i a l’organització també li va anar bé, pequè coincidiem amb la cursa “curta” i hi havia més gent.

A la nit feia molt de fred quan baixaves d’alçada i quedaves proper al Rin.

El divendres va ser el dia fatídic, sabia que al matí li duia més de 6h al Rainer Grossman i suposo que em vaig relaxar, però aquell dia em costava córrer fins i tot a les baixades. Les pujades se’m feien eternes. M’adormia i tenia al·lucinacions per tot arreu. Em vaig parar a dormir 10 minuts en un banc, arrepenjat al tronc d’un arbre, … Si més no per trencar el son a veure si em refeia. Però no hi havia manera. Ni menjant cacauets, nous, avellanes, turró o dàtills amb pernil que portava vaig aconseguir refer-me.

IMG_20170612_145058

Vaig arribar a Rengsdorf que, segons les paraules de la Sílvia, semblava un borratxo al sortir d’una discoteca quan ja han tancat… Imagineu-vos! Allà em van dir que un tal Jürgen Schneider se m’estava apropant molt ràpid. No sé com, però vaig canviar el xip, vaig menjar 4 coses i vaig sortir amb la nota de veu del Joel que em va posar la Sílvia a fondo cap a Feldkirchen, teòricamenta 13kms, però realment a 17… Allà era l’últim avituallament on es podia dormir (km 461). Tenia son perquè feia molt que no dormia, però alhora estava nerviós perqué sabia que en Jürgen se m’apropava. Vaig menjar, dutxar-me i decidir dormir 3 hores. Si en Jürgen encara no havia arribat en dormiria 15 min més i de 15 en 15 fins que arribés. Mai havia estat tant competitiu, però després de tants km anant primer… era la oportunitat de la meva vida!

IMG_20170616_185250

Quan havia dormit 3 hores i mitja la Sílvia em va dir que l’alemany ja era a l’avituallament, així que em vaig llevar i en 10 minuts ja estava caminant. Vaig pensar que ell també havia de dormir i, si no ho feia, pagaria la son.

Vaig sortir ja vorejant el Rin des de les alçades, anant ràpid, però sense passar-me. Al anar avançant els kms pensava que havia aconseguit allunyar-me del segon, però es veu que el tenia a 2 hores només! Em sembla que a Feldkirchen devia dormir molt poc… Vaig anar cagat durant hores, passant per Linz (on la nota de veu del Bas i la Diana va fer un efecte brutal).

19359101_10155466547958833_685296760_o

Rhöndorf va ser l’últim avituallament. Pizza de la bona per encarar els últims 25km de cursa! Vaig menjar una mica, vaig agafar un parell de coses que volia per l’arribada i vaig tirar. Primer una pujada a un castell en runes que havien fet tallar el camí. Em vaig passar molta molta estona buscant l’alternativa. Ja sigui perquè l’explicació de per on anar estava en alemany, perquè estava nerviós, cansat, pel que fós, però em va costar moltíssim. Això afegit que tenia en Jürgen a poc temps darrera a l’avituallament anterior, va fer que, quan vaig trobar el camí anés tan ràpid com vaig poder fins al final.
Tant, que va ser un dels trams més ràpids de tota la cursa. 22km en 3h20m, que a aquelles alçades de cursa era una passada! Al final va resultar que en Jürgen va trigar molt més a Rhöndorf i li vaig treure 4 hores! hahaha

19402270_889135794583722_1428676126117107785_o

FINAL I FESTA GROSSA!!

Total, que en aquesta apretada de cul que vaig fer, vaig arribar al passeig de Bonn al costat del Rin amb la paranoia que tenia el segon enganxat i que em podia atrapar, anar mirant enrera perquè no vingués… Havíem de creuar el pont de Bonn, allà treuria 3 coses amb les que volia arribar:
– La samarreta de Prodis, he pogut veure algunes vegades la feina que fan amb la gent amb paràlisi cerebral, però em sembla que és tan increïble, que em vaig posar la samarreta per homenatjar-los i agraïrlos aquesta gran tasca.
– L’Estelada, perquè estem en temps de reivindicació de drets bàsics, com el de decidir. És necessari que tothom sàpiga que volem votar i que hi ha gent que no ens deixa.
– I el més important i que més il·lusió em feia. Una foto de l’avi Josep Ma. i l’àvia Rosa, que ja no hi són i que tantes coses ens han ensenyat com, precisament, la manera de tirar endavant i sobreposar-se als entrebancs amb la força de l’amor, que al final és la que m’havia fet arribar fins allà, l’amor dels avis, l’amor de la família, l’amor dels amics i l’amor, és clar, de la Sílvia, la millor companyia i equip per superar un repte tan gran!

Després d’això… ho agafo tot… m’apropo a la plaça amb els pèls ja de punta…no sé si riure, plorar o què collons fer… i per fi entro!!! Sóc a la Marktplatz de Bonn!!!! Això és brutal! Quina sensació de felicitat, de saber que m’ho mereixo després de la feina ben feta durant molts mesos entrenant, d’estar orgullós, de llibertat, de satifacció!!! No ho puc explicar, va ser brutal!

19113814_1588989011112402_1888548706697175720_n

IMG_20170617_215045

Un arribada en família, amb poca gent, però tant gratificant… i poder-ho regalar als avis…bufff Allà hi havia els organitzadors, el Jordi i la Mercè, la Sílvia, quines ganes d’abraçar-la i de celebrar la victòria que haviem aconseguit! 555km i 19000mD+ després (590/24000mD+ segons el meu etrex30), érem FINISHERS AMB 135h59m!!!! I no només això… HAVÍEM GUANYAT!!!!

 

EL SECRET

Evidentment, tinc un secret. La Sílvia em va fer un seguiment espectacular. Arribar als avituallaments i trobar-me aquells ànims, aquell somriure, aquelles xerrades… Qui necessita dòping tenint això??!?!!?! I cal dir que tot això no va ser només durant la cursa… Sempre és així! A cada entrenament que faig!

A més, va idear el sistema dels ànims per nota de veu, que jo crec que crearà tendència… Va demanar a la gent que enviés notes de veu per animar-me i me les anava posant amb compta-gotes, no us podeu imaginar els ànims que em donava sentir allò!

IMG_20170610_194800

ORGANITZACIÓ

Que grans que son el Michael Esser i l’Ulrich Hansmann, juntament amb en Volker i molts d’altres, han aconseguit muntar una cursa molt xula, amb un aire molt familiar i on els corredors ens hem sentit molt cuidats. Gran agraïment i reconeixament per ells, s’ho van currar moltíssim!

I així ha estat amics, després de la pallissa que he escrit, moltes gràcies a tots els que em vau donar suport i felicitacions!!!

 

ENLLAÇOS D’INTERÈS

– Strava:
https://www.strava.com/activities/1049411396
– Classificació:
https://www.wibolt.de/ergebnisse-2017-2013/

 

PREMSA

– Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticies/un-corredor-catala-oriol-antoli-guanya-una-de-les-curses-de-muntanya-mes-llargues-deuropa/

– Xip Groc – Catalunya Radio
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tot-gira/xip-groc/audio/968233/
– Ultra esports Rac1
http://www.rac1.cat/audioteca/embed/672dfba5-5d18-4757-9879-5bd1e58319e8
– Els matins – TV3
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/un-catala-oriol-antoli-guanya-una-de-les-curses-mes-llargues-i-dures-deuropa/video/5674714/
– Ultres Catalunya
http://www.ultrescatalunya.com/oriol-antoli-kaiser-a-la-wibolt-alemanya/
– Diari de Terrassa
http://www.diarideterrassa.es/deportes/2017/06/21/oriol-antoli-gana-prueba-alemania-555-kilometros/59925.html
– Diari de Terrassa
http://www.diarideterrassa.es/deportes/2017/06/24/voll-damm-mochila/60183.html
– L’esportiu de Catalunya
http://www.lesportiudecatalunya.cat/mes-esport/article/1174100-el-triomf-de-l-enginy.html

– Raid Aventura
http://www.raidaventura.org/articles/B7Zn2almJu

– Pere – Peter Pan
http://perepeterpan.blogspot.com.es/2017/06/555-wibolt-ultra-i-loriol-antoli.html

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

| 3 comentaris