La Goldsteig Ultrarace: 661Km de diversió!

De vegades hi ha experiències a la vida que són tan bèsties que costa explicar amb paraules. De fet, són tan brutals que, el que costa més és assimilar-ho tot; de saber què has viscut, de posar en perspectiva totes les emocions passades durant una setmana.

No em veig amb cor de fer una cronologia de la Goldsteig Ultrarace, però aqui deixo alguns pensaments i fets.

Vam arribar justos de temps amb la Sílvia, quan el sopar de corredors estava acabant, ben justos, igual que el preparat que estava per la cursa (després de la Wibolt, només 3 mesos abans, no tenia el cap ni el cos perfecte, però moltes ganes de disfrutar). L’avió va anar tard i no tenia les coses tan planejades i lligades com a la cursa del Juny.

Com no, el suport de la Sílvia no va fallar i sort, perquè em va fer algun avituallament extra i moooooolt de suport moral… però molt! Feia el seguiment amb una furgo. Em preparava sopetes calentes i algun dia pasta i tot! Ella feia de cap d’equip tècnic, xequejant que tot estava bé quan ens trobàvem i arreglant allò que podia portar-me problemes.
La Sara i la Olatz, amb qui es feien companyia, també van ajudar molt amb els ànims i algun àpat de guisat :)

Vaig trigar 152 hores i 8 minuts per poder fer tot el recorregut, una brutalitat que no m’esperava gens ni mica per fer els 623Km que van acabar sortint segons l’organització. És clar, després de mil pèrdues a mi se’m va allargar uns 20Km extres que em van minar molt la moral en alguns moments… Pèrdues a vegades tontes, ja que el camí estava ben indicat, però la son i el cansament feien que em desviés constantment.

Per sort, el bon rotllo va regnar durant la cursa, vaig poder compartir Kms amb el Fernan Fernandez, un crack i muntanyer fins la mèdula, amb el Miguel Caldentey, amb el Simon Beasley i molta més gent amb la que vaig coincidir un moment o altre. També amb els voluntaris i director de carrera, sempre atents a tot el que passava i disposats a fer una cervesa i uns riures…

Pel que fa als avituallaments… tema complicat, 10 en total situats en hotels on tenia menjar, un lloc on dormir i dutxa i on la meva supersuporter em curava llagues, tendinitis i sobretot el cap.

El recorregut és molt putes… Només cal dir que vam fer els primers 80Km en unes 12 hores i els 160 en unes 25 hores. Molt pla i molt pistero. Imagineu-vos humitat del 99% i corrent durant hores i hores… Què passa, doncs que el peu es converteix en una butllofa gegant. Per això a l’avituallament del 160 no pot faltar l’Eucerin “crema reparadora” que en les 3 hores de dormir va solucionar tots els problemes. Després muntanya més salvatge, per cremar una mica les cames i on alguns passos val la pena fer-los amb cura de no fotre’s de lloros (Aquí cal saber on vas per no acabar amb les cames com pedres). Vam tenir la sort o la desgràcia de trobar-nos amb una festa de la natura, un munt d’arbres caiguts a terra durant molts trams (a causa d’una tempesta de l’estiu) on es convertia tot en una gran gimcana. I el final torna a ser més corredor. Aquí em vaig perdre molt, anant pel camí per on anaven les marques enlloc de seguir el GPS, que era més senzill… Quina cagada! Era més complicat i amb més desnivell (mola més, però després de 580Km…).

Durant tot el recorregut, molts trams amb herba alta i molla per la humitat que et feia anar pràcticament sempre amb els peus molls i congelats. Crec que això és el més dur de tot (ni els Km, ni el desnivell, ni el temps)

No podia escollir millor el material pel que fa a la motxilla, una UD Fastpack de 35 litres, però ultracomprimible. Les Xodus ISO 2, que mai fallen. Les samarretes SportHG, la veritat és que no em vaig haver de preocupar si anava moll en tota l’estona. A més, portava un Gore+segona capa tèrmica per no passar fred a les nits que em van anar de conya!!! (de la gorra vermella no cal que en parlem…xD)

I menjar… Doncs barretes de seguretat (que no vaig menjar), Gels nutrisport, Fuet, cacauets Eagle (mmmmm….) i fruits secs!

En fi… això que sempre em passa, les curses son llargues i passo dies enmig del bosc i amb solitud. És això el que busco el dia que faig la inscripció a una ultra. La sensació de que ets en un altre món. La llibertat de pensar només en el que tens ganes de fer. La felicitat de recordar petites coses que tenies amagades en algun racó del cervell i surten a la llum just en aquests moments. El saber que estàs superant-te a tu mateix, sense importar què diu ningú. Les ganes de descobrir què et trobaràs després del següent revolt, el proper cim.

No vull acabar sense agraïr moltíssim a tothom que m’ha donat suport, però sobretot a HP, Silvarita, SportHG i Mapit, sense aquest suport no hagués pogut fer aquesta cursa i viure aquesta gran experiència!

Seguim sumant somnis i reptes. Quin serà el següent…?? Ja me’n ronda algun pel cap! ;-)

PS.- Per cert… Vaig quedar 4art!!!! :O Molt content! I llàstima que vaig haver de dormir poc perquè tenia al monstre del Fernan davant i és un crack, que sinó el pillava i quedava tercer! jajaja