l’Echappe Belle… doktor8 is back!

Com mola tornar a escriure! Després de tant temps i coses com l’UTMB en 34:42 o l’abandó a la SPINE Race… Moltes experiències que han passat i ja no escriuré, però per ara, torno amb l’Echappee Belle Donne, intentaré que sigui més curt jejjeje.

Primer de tot, la Echappee Belle Donne és una cursa brutal; molt molt molt tècnica (ja veureu que a les fotos no ho sembla, però els putilles dels fotògrafs només es posaven alls llocs facils d’arribar!!!!! hahahahaha). De fet, el RoadBook que et donen de l’organització és molt útil, ja que et pinta cada tram amb una fletxa amunt, avall, més amunt o més avall segons el desnivell del tram i de colors segons la dificultat del terreny. Així tot, la organització ho defineix com:

Verd: Pista 4×4 o carretera
Blau: corriol fàcil, ben traçat.
Vermell: corriol difícil “córrer és molt difícil”, arrels, forats, estimbats
Negre: corriol molt difícil “córrer impossible”, s’han d’util·litzar freqüentment les mans
Violeta: fora de camí (corriols poc marcats o esborrats)

I jo ho tradueixo:

Verd: Camí amplet, amb fang a molts trossos i on pots mirar les floretes
Blau: corriol difícil, has de mirar al terra si no et vols trencar els turmells.
Vermell: Camí d’alta muntanya, tipus Olla de Núria trams difícils; el camí es perd cada 2×3
Negre: No hi ha camí, Blocs de pedra gegants on has de posar en pràctica alguns salts més típics del ballet rus que de córrer per la muntanya; baixades de tarteres xungues, grimpades.
Violeta: Terreny For a pista: se va a habé un fojón que no sabeh ande sah metío!

I això és el que tenim (estic convençut que al llegir això ja hi ha gent a la llista d’espera pel 2016)… I si sumem que el massís de la Belle Donne és encisador en tots els seus trams, que et passes més de 40Km per sobre els 2000m d’alçada, que passes per tot tipus de terrenys (pedra, fang, glacera, aiguamolls, crestes, llacs,… ). Aquí teniu la Croix de Belledonne…:

Perquè us feu una idea… Jo vaig trigar 46 hores en fer els 144Km I 10.900mD+, quedar el numero 99 I vam acabar 195 participants…de 500!!!! Un 39% de finishers!!!

Els avituallaments eren molt repetitius però molt correctes, a tots hi havia: Embotits, formatges, galetetes, fruits secs, aigua amb gas I cocacola; sopa de fideus I fruita. A més, en alguns, espaguetis per tutti…

El marcatge…genial! Alguna pèrdua vaig fer, però més pel meu mal cap que per una altra cosa…

Així que ja teniu el resum fet. Per si algú encara dubta, us diré que és una cursa al més pur estil punki. A la sortida, els pocs acompanyants que hi havia estaven entre els corredors quan van començar el compte enrere; l’Arc de sortida a mig desinflar, res comparat amb sortides èpiques amb música de Vangelis com es feia el mateix dia a pocs kms d’alla…

En el meu cas, va ser una cursa molt solitària. Entre que els francesos en general no volien parlar amb gent de fora (amb alguna excepció) i que els llocs perquè el públic pugui fer seguiment son mínims (sobretot els primers 60kms), puc dir que va ser una cursa on el “coco” va treballar de valent! S’ha de dir que els voluntaris dels avituallaments em rebien com un rei… no tinc absolutament cap queixa!! Bé, una si…no tenien Voll Damm!!!!

La calor que va fer va ser de campionat, l’aigua la podia haver venut a preu d’or…jeje A cada riu que passàvem tothom mirava d’omplir els dipòsits i remullar la closca… A 1500m 32 graus! En tota la cursa no vag util·litzar el paravent, ni guants, ni manguitos, ni res de res que tapés gaire més que les vergonyes!!!

Abans de començar, ja trempàvem a la sortida, amb la companyia del pare…

Només de començar…Buff! 7h30m pujant per arribar a la preciosa Croix de Belledonne (la sortida és a 290m i la Croix a 2926m, feu numeros…jeje) on hi ha unes vistes des del massís del Mont Blanc (on penso i recordo en els que correran aquell mateix dia, com el superYak) fins als Ecrins. Des d’allà, puja-baixa, visita a una zona de llacs de somni i un remate final de baixada supertècnica fins a la Pleynet (amb repetxón final inclòs). La Pleynet és el final del tram més tècnic, tant tècnic que pràcticament tot és pedra i roca (o això pensava jo…il·lús de mi…) I vaig arribar de nit. Els pares m’estàven esperant des de feia 6 horetes… aquells timings que no acabo de saber fer quan planifico una cursa…jejeje

Després de la Pleynet, bàsicament venen 2 txuscos de pujades que també faig de nit… una de 900m per terreny fangós i molt dret que es fa prou bé (i on jo faig un parell de vomitades a causa d’un cafè que no se’m posa bé… :S) i una altra de 1500m, meitat per terreny acceptable I meitat per terreny supertècnic amb blocs de pedra grans i trams de grimpadeta. Se’m fa de dia quan em queden uns 200m per arribar al Col Moretan; em recorda molt a Malatrà, quan el veig des de baix em venen esgarrifances i tot. Tot Iiaixí, veig sortir el sol des d’allà; l’experiència més impressionant de tota la cursa! Ara, amb les energies carregades a tope després de menjar unes nous de macadamia que portava a la motxilla, toca una baixada on han instal·lat unes cordes (flipo que les hagin instal·lat aquí, que és molt més fàcil que 50 altres llocs pels que hem passat). Faig la baixada a fons (saltant de bloc en bloc), passant a gent, creuant glaceres, fins que arribo a un bosc que segueix baixant i que desemboca a una pista. Després de 300m de pista, la cosa s’empina amunt de nou per pujar, poc a poc cap a SuperCollet (km97) on arribo cap a les 11. Em canvio les bambes. De les Raptor a les Xodus, ara ha de ser menys tècnic I més corredor, crec que vaig fer bon canvi en bon moment.

Comença a fer molta calor de nou, tinc els peus amb llagues gegants a sota, als talons, als dits, no m’havia passat mai…i menys tan bèstia! A l’avituallament em posen una crema (que no serveix de gaire). Els pares m’animen i pugen amb telecadira fins un lloc on després passo jo. Ara vé un Baixa-puja que no m’esperava; havia mirat malament el Roadbook. La pujada em mata. A plè sol de migdia la calor és insuportable i em paro cada 15m. Em sento sense forces, fatal, us podeu imaginar!

Em costa Déu i ajuda, però arribo a un mini control on tenien cocacola. Me’n donen i revifo amb l’ajuda d’un ventet que comença a passar. El final de la pujada i el principi de la baixada següent, son molt tècnics i exposats…quines muntanyes més guapes!!! A partir d’aquí, fins a Val Pelouse, un corriol amb moltes arrels és el camí que m’espera…

I a partir d’aquí… doncs és per riure! Un cop t’han destruït les cames ve el tram corredor! Per mi que hi devia haver càmeres ocultes o alguna cosa així! Pujades i baixades per corriols preciosos entre boscos I algun camp de conreu… En alçada, això si, es fa algun coll que segur que té vistes precioses i que jo faig de nit. per acabar-ho d’adobar, un camí de baixada que es fa etern i que segueix la traçada d’una pista, tot i que retallant dreceres, ens porta a l’últim avituallament. A partir d’allà (on faig les meves necessitats en una comuna tipus serradura), toca una pujada per pista amb una pendent brutal (estic segur que aquella pista no pot ser pujada per CAP vehicle de motor), una mica de planeig i tirant milles de baixada per llocs corribles (el que em deixen les meves cametes de canari) per arribar a Aiguebelle, on arribo amb el telèfon a la mà i una trucada genial, toco l’esquellot de la meta amb els pares al costat, faig una birra i cap a l’hotel a sobar, que són les 4 de la matinada i ja fa 48 hores que estic despert…

I…last but not least (com diríem en anglès…)… el més important de tot! El seguiment que vaig tenir de la meva supporter numero 1!!! Trucades per telèfon en moments clau… Inclosa, és clar, la de l’arribada que ja he dit… Ànims a dojo i energia des de la distància de Guijuelo, Vic i algun lloc entremig (el qual el nom no vull recordar) a totes hores! sense això es fa difícil pensar que hagués aguantat fins al km 144… Gràcies Sílvia!!!! Sort en tinc…

Galeria de fotos